Llibres i roses de la mà

Totes les mirades es troben concentrades vers la mateixa direcció, el cel. La meteorologia es converteix en un factor clau per poder celebrar una bona diada de Sant Jordi, les amenaçadores pluges que ens acompanyaven fa només una setmana han fugit i els pronòstics avancen la presència de bones temperatures pel dia 23 d’abril.

Un dia laborable però amb to festiu perquè Sant Jordi no esdevé mai un dia corrent. Els carrers es troben replets de persones que decideixen anar a fer un cop d’ull a les parades que les llibreries instal·len al carrer i conèixer de primera mà les darreres novetats editorials així com també redescobrir vells clàssics.

La UNESCO va declarar el dia 23 d’abril com el dia mundial del llibre i dels drets d’autor, una proclamació carregada de connotacions literàries perquè casualment, el 23 d’abril van morir tres genis literaris com van ser Miguel de Cervantes, Garcilaso de la Vega, William Shakespeare i Josep Pla. Les enormes diferències que separen aquests autors són palpables a simple vista però el denominador comú és clar i rellevant perquè l’emprempta literària que tots ells ens han deixat encara perdura en els nostres dies.

A totes les viles, pobles i ciutats s’organitzen una pluralitat d’actes entorn Sant Jordi, lectures públiques de fragments literaris, lliurement de premis, xocolatades, conferències, concerts... En el fons, la qüestió latent en tots aquests actes es troba vinculada d’una manera directa amb la promoció de la cultura, entesa des de la seva dimensió més amplia.

El gremi de llibreters espera amb candeletes l’arribada del 23 d’abril perquè durant aquesta jornada es genera un volum important de vendes i en una situació similar es troben el gremi de floristes. La tradició situa la rosa vermella al capdavant de les vendes però cada any podem constatar com aquestes no són les úniques. Els clients més innovadors deixen de banda la tradició i aposten per colors llampants que defugen de la tradicional rosa vermella.

Tanmateix, l’amalgama de colors de les roses combinat amb el reguitzell de llibres conjuntament dibuixen un escenari que només podem observar un dia a l’any, el 23 d’abril. Aquest fet el tenim interioritzat i molts de nosaltres no li donem la importància que realment té i és quan tens l’oportunitat de parlar amb persones que de passada estan a Catalunya quan realment prens consciència de l’abast de la peculiaritat del dia de Sant Jordi.

Si bé és cert que sempre és un bon dia per realitzar l’adquisició d’un llibre, fer-ho per Sant Jordi té connotacions diferents. A més, aquells que ens apassiona el món de la lectura gaudim moltissim anant de parada en parada descobrint obres que anotem dins la llibreta on recollim els llibres que tenim pendent. A més, l’ambient que es respira el dia de Sant Jordi és contagiós, l’acumulació de gent lluny d’ésser quelcom negatiu i farragós és contemplat com un atribut enormement positiu, símbol de l’actitud activa per participar en una festa.

Si a més, en aquest context literari li sumem la llegenda i la tradició que a Catalunya té el dia de Sant Jordi ens trobem amb una jornada rodona envoltada d’una realitat que es troba composada per llibres, roses, cavallers, dracs i princeses.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 23/04/10

Laia Gomis

Esperpèntic

Hem perdut el nord? Aquesta és la primera qüestió que em ve a la ment després de copsar l’estrany comportament acompanyat d’actituds grotesques que certes persones professen. Si aquestes actuacions no tinguessin cap mena de rellevància, la meva por es trobaria magnificada però dissortadament no ens trobem en aquest escenari sinó més aviat en una situació en la qual tots els components ens condueixen a pensar que el funcionament del nostre món és un xic anòmal.

Dues organitzacions franquistes desitgen apartar de l’Audiència Nacional al jutge Baltasar Garzón i les seves pretensions les fonamenten acusant al propi jutge d’ésser autor d’un delicte de prevaricació. Ara bé, resulta paradigmàtic constatar com les intencions de les organitzacions franquistes troben la complicitat de la Sala Segona del Tribunal Suprem i concretament el jutge Varela en comptes d’arxivar aquesta causa s’aferra a la mateixa amb l’única voluntat d’apartar de la carrera judicial a un professional per tenir el coratge i la valentia d’investigar els crims comesos durant el franquisme.

Entorn la figura de Garzón podem trobar opinions molt divergents però tothom coincideix en una realitat que no és altra que la perseverança i la constància en perseguir tipus delictius divergents però tots ells d’un gran abast i ressò. Començant pel terrorisme d’ETA, continuant pels anomenats delinqüents de guant blanc o anat més enllà arribant a creuar fronteres per tal de perseguir dictadors llatinoamericans.

Tanmateix, només els ignorants poden pensar que un professional amb l’extens recorregut que caracteritza a Garzón s’arriscaria a obrir un procés judicial entorn el franquisme per mer caprici o desig personal. Sense anar més lluny, nombrosos tractats internacionals així com també recomanacions de l’ONU esdevenen un punt de referència sobre el qual el jutge Garzón recolza la seva decisió.

A més en una societat globalitzada, la informació flueix amb instantaneïtat i rapidesa. En aquest sentit, aquesta qüestió ha creuat les fronteres i els nostres veïns europeus s’esgarrifen davant aquesta situació perquè consideren incomprensible que existeixi la voluntat de jutjat a la persona que esta investigant els crims franquistes. Tampoc podem oblidar les opinions que arriben des de l’altre costat de l’Atlàntic, literalment molts editorials dels principals diaris es posen les mans al cap davant el fet que dues organitzacions franquistes com són Falange i Manos Limpias presentin una querella contra un jutge que només desitja fixar les responsabilitats de la repressió franquista i procedir a la identificació dels milers de víctimes del franquisme que en pel segle XXI encara es troben en foses comunes.

La vida ens proporciona certes perplexitats perquè aquells jutges que avui s’autoproclamen els defensors a ultrança dels valors democràtics i s’aferren als mateixos per jutjat a Garzón, uns anys endarrere van ser veritables còmplices de la repressió franquista formant part del Tribunal de l’Ordre Públic, una instancia judicial del franquisme que tenia com a única missió: perseguir els delictes politics. Aquesta situació rocambolesca em porta a pensar en el gran Valle Inclán, sense cap mena de dubtes hi ha una paraula que encaixa perfectament enmig d’aquest escenari perquè tot plegat esdevé esperpèntic.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 16/04/10
Laia Gomis

Doble dosi

Una certa remor de rutina ens acompanya quan arriba el moment de posar punt i final a uns quants dies especials en els quals els horaris i les obligacions han passat en un segon pla. El retorn a la quotidianitat no resulta planer sinó més aviat pren forma de pujada costeruda, feixuga i molt pesada. No obstant, no hi ha marxa endarrera perquè l’estat permanent d’oci i diversió no és més que una utopia. El dia a dia es troba replet de responsabilitats i obligacions així que les excuses de res serveixen i recuperar el ritme es converteix en un imperatiu del qual som conscients abans de començar uns dies de descans.

No obstant, el fet de començar la setmana en dimarts té un atractiu especial, l’hortizó del cap de setmana no es veu com una fita llunyana sinó que resulta a tocar de dits. A més, si aquest fet positiu li sumem un doble component futbolístic, els amants d’aquest esport i els incondicionals del Barça amortiguen el cop de tornar al dia a dia.

D’entrada, el dimarts al vespre, el Barça jugava un partit clau per assegurar la seva continuitat a la Copa d’Europa, un examen difícil però la veritat és que el va superar amb escreix. Les expectatives no eren molt agosarades i els afèrrims culers es conformaven mantenint el resultat però una vegada més l’equip blaugrana demostrava el bon joc i el domini del partit. Una realitat que va fer vibrar d’emoció a tots aquells que embaladits restàvem davant la pantalla visualitzant el partit.

Hi ha tota una sèrie de partits de futbol que generen una certa curiositat al conjunt de la ciutadania. Els amants del futbol no es perden cap partit i els incondicionals seguidors del Barça tampoc però més enllà dels fidels trobem un bon nombre de ciutadans que observem des d’una certa indiferència els enfrontaments esportius però partits com ara el que es jugava el passat dimarts fan néixer un interès esportàdic i momentani per tal d’ésser testimoni i contemplar l’espectacle futbolístic que s’encarna a través del bon joc. En aquest sentit, un còmode 4-1 assegurava el pas a semifinals per l’equip que entrena Pep Guardiola.

Tanmateix, la dosi futbolística d’aquesta setmana tot just comença perquè el proper dissabte totes les mirades es centraran vers el duel clàssic que disputaran el Reial Madrid i el Barça. De sobte, els vint equips que juguen a la primera divisió quedaran relegats en un segon pla perquè tota l’atenció informativa es centrarà única i exclusivament vers dos d’ells. L’empat tècnic en el qual es troben el Reial Madrid i el Barça provoca que l’interès es dispari però no hem de perdre de vista que la incògnita es troba suspesa en l’aire.

Ningú coneix quin serà el resultat i tots dos equips necessiten els tres punts per marcar distància o conformar-se amb un punt que provindria de l’empat. Així doncs, aquest escenari provoca que augmenti exponencialment el nombre de mirades que el proper dissabte es concentraran davant la pantalla per gaudir d’un duel que es troba carregat de nombroses connotacions. Arribats aquest punt, les vacances de setmana santa quedaran molt llunyanes i l’enyor de les mateixes s’esvairà. En un curt interval de temps, l’epicentre de les preocupacions per a milers de persones es trobarà relegat en un escenari composat per 7140 metres quadrats vint-i-dos jugadors i una pilota.

Article publicat al Diari del Baix Penedès,09/04/10
Laia Gomis

Dolces rivalitats

No fa massa dies que hem deixat endarrere un hivern marcat per la inestabilitat meteorològica, les pluges s’han convertit en una constant i les baixes temperatures han marcat el denominador comú d’un hivern que per a molts semblava que mai tenia fi. La primavera tímidament comença a treure el nas, de bon matí encara fa força frescor però a mesura que avança el dia, el sol s’imposa i mica en mica podem començar a gaudir de l’ambient primaveral.

No obstant, l’element que realment defineix un canvi de cicle és el moment en el qual hem d’avançar els nostres rellotges. Realment, el canvi d’hora juntament amb l’arribada de la primavera plasmen un nou escenari.

Els més atrevits aprofiten per començar a bronzejar els cossos que han estat ocults durant tot el període hivernal i automàticament podem constatar l’increment d’anuncis publicitaris que centren la seva atenció en recordar-nos que l’estiu està aquí mateix. Una alerta que implícitament arriba acompanyada dels missatges subliminals que es dirigeixen entorn el cànon de bellesa actual centrat en la idea de cos perfecte.

Els excessos queden relegats en un segon pla i els preparatius es reactiven amb l’objectiu esmentat a les línies precedents: evitar que l’estiu ens enganxi per sorpresa. No obstant, sempre hi haurà qui arronsarà el nas i en sentit contrari trobem aquells que no tindran por de l’esforç i el sacrifici que comporta aquest ambiciós objectiu.

Tanmateix, ara es presenten uns dies en els quals la convivència amb els dolços serà una prova difícil a superar. La veritat és que la pluralitat de mones es converteixen en una gran temptació. Els tradicionals rotllos ocupen un espai central en moltes llars que aposten aferrissadament per conservar l’essència de la festivitat de Pasqua.

Al costat d’aquest rotllo trobem els pastissos que mica a mica han anat guanyant terreny i també reben el nom de mona. I en darrer lloc, són moltes les persones que anomenen mona a a pluralitat de figuretes de xocolata que aquests dies ocupen un espai central en molts forns de pa i pastisseries.

Aquest petit tasteig evidencia que entre la diversitat d’opcions possibles totes elles han adoptat una nomenclatura idèntica, en aquest sentit reben el nom de mona. Curiosament, aquest és un terme que prové de l’àrab i vol dir provisió per a la boca.
Sempre hi ha qui desitja crear falses polèmiques i tensions entre els diversos tipus de mones que avui en dia podem trobar al mercat.

Les preferències i els gustos marquen les decisions però aquells que som uns apassionats del dolç aprofitem l’excusa de l’existència de diverses opcions i així gaudim de l’oportunitat i l’enorme plaer que suposa poder degustar els productes elaborats amb delicadesa i professionalitat.

En aquest sentit, no ens ho pensem dues vegades i combinem amb un gran encert les tres varietats de mones i demostrem com en el terreny gastronòmic les rivaliats tenen una dolçor especial.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 31/03/10
Laia Gomis

Nomenament mediàtic

En els darrers temps la serietat i el rigor han anat perdent protagonisme enfront la fortalesa que adquireixen els sentiments més primaris i les passions desenfernades en el conjunt de la nostra societat. Només es tracta d’una constatació personal però si ens aturem uns instants i contemplem el nostre voltant podrem apreciar com dissortadament disposem de nombrosos exemples que evidencien aquesta tònica dominant i imperant.

Els discursos buits de contingut però engalenats amb falses promeses que estan sustentades sobre la demagògia més àrdua s’escolen i penetren cercant el refugi dels mitjans de comunicació. Els disbarats semblen no tenir fi i les propostes mentre més desproporcionades i surrealistes doncs major reclam mediàtic gaudeixen. Aquestes són les úniques dues variables que interessen aquells que pronuncien gran alegats i coneixen abastament que mai podran convertir en realitat cap dels seus postul·lats.

La veritat és que aquesta situació em preocupa enormement, hi ha qui menysprea aquesta realitat i opta per restar importància al·legant que només és un fenomen puntual i temporal que gaudeix d’un curt cicle de vida. No obstant, la voluntat de permanència es troba present i lluny de conformar-se amb aquest objectiu va més enllà cercant un efecte contagiós que acabi dominant el nostre entorn.

Sovint, aquestes conductes les podem observar en formacions polítiques que comencen a donar els seus primers passos a l’esfera pública i precisament per aquest fet aposten per les estridències. El primer requisit és gaudir d’un mínim reconeixement públic així doncs apel·lant a la màxima “el que importa és que parlin de tu encara que sigui malament” algunes d’elles aposten per la demagògia en estat pur així com també el populisme.

Tanmateix, quan aquestes conductes esdevenen l’eix vertebrador d’una formació política que ha gaudit de responsabilitats de govern i en aquests moments compta amb el recolzament de prop de deu milions de ciutadans és quan la sorpresa i l’estupefacció m’envaixen. El viratge populista i demagògic del Partit Popular ha quedat palès en diversos estadis de la present legislatura però l’exemple més escandalòs el tenim aquesta mateixa setmana quan s’ha donat a conèixer que Juan José Cortés, el pare de Mari Luz, una nena que va ésser assassinada durant el gener del 2008, es convertirà en assessor del Partit Popular en temes jurídics.

El dolor i l’enorme tristesa són dos elements que acompanyen aquesta família des del primer dia d’absència de la petita i entenc la perdurabilitat de l’enorme impotència i rabia que senten des del primer dia que van tenir coneixement que la seva filla havia estat assassinada. No obstant, el fet d’haver ésser protagonista d’uns fets luctosos com els esmentats a les línies precedents no atorguen la competència necessària per esdevenir assessor en qüestions jurídiques. Aquests afers han d’estar reservats a persones amb bagatge i a més disposin d’acurats coneixements entorn el món jurídic.

En el moment de legislar, els sentiments i les emocions no poden penetrar a l’esfera jurídica perquè sinó s’acabaria desvirtuant el sistema en tot el seu conjunt. És en aquest sentit que consiero un gran error que el Partit Popular abandoni el camí de la serenitat nomenant com assessor en termes jurídics a Juan José Cortés, una decisió que no pot ésser avalada per les seves competències jurídiques sinó únicament fonamentada des de la demagògia i el populisme.