diumenge, de març 21, 2010

1975-2010: La lluita pels drets de les dones

La commemoració del Dia Internacional de la Dona Treballadora no ha passat desapercebut en l’agenda. Els actes i les celebracions que es van realitzar s’estenen més enllà del 8 de març i precisament el passat divendres vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un acte emmarcat en aquesta celebració.

Els companys de l’Agrupació del PSC de Cunit van organitzar una conferència titulada 1975 - 2010: La lluita pels drets de les dones. Un títol que em va resultar atractiu des del primer moment que el vaig llegir. No obstant, he de reconèixer que automàticament després de llegir-lo vaig pensar en el repte que tenia al davant la persona que havia de dur a terme aquesta conferència perquè no és una tasca senzilla resumir la lluita de les dones en els darrers trenta cinc d’anys. No obstant, Matilde Fernández, ex-ministra d’Assumptes Socials, va superar d’escreix el repte.

Abans d’entrar en el fons de la conferència desitjaria esmentar una qüestió que no voldria deixar que passés desapercebuda. Els detalls per a molts són qüestions menors però considero un gran encert l’elecció de l’espai en el qual es va desenvolupar la conferència: a la sala d’actes de la Biblioteca Marta Mata i del Centre de Formació Dolos Paüls, ambdues dones molt compromeses. Així que no es podia escollir cap millor espai per desenvolupar una conferència que abordés la lluita de les dones en unes dependències que tenen el nom de dues grans lluitadores com Marta Mata i Dolors Paüls.

L’assistència a conferències sempre m’ha resultat una pràctica totalment recomanable i quan l’agenda m’ho permet procuro no deixar escapar aquesta oportunitat. A més, cada dia no es té el privilegi i l’oportunitat d’escoltar les reflexions i les opinions d’una dona amb les idees molt clares que ha ostentat grans responsabilitats polítiques fins arribar a encapçalar el Ministeri de l’Assumptes Socials.

L’orientació de la conferencia va ser totalment encertada lluny de caure en el perillós món de les xifres, estudis i anàlisis, Matilde Fernández va apostar per desenvolupar tres postulats: el dèficit democràtic i la societat patriarcal que s’heretava després de quaranta anys de franquisme. Sumat aquest dèficit en trobem un altre, el dèficit de la raó sobre la religió i la mitologia. Un apunt que acostuma a passar desapercebut però si ens fixem un denominador comú de les religions apunten a la dona com a l’origen del mal i el pecat. Vegem dos exemples: la religió catòlica la vida al paradís era meravellosa fins que Eva va menjar la poma prohibida i a la mitologia grega, la Pandora va obrir la caixa i els mals es van escampar arreu del món. En darrer lloc apuntava el dèficit social perquè ens els primers anys de la democràcia

Actualment vivim en un país democràtic i els salt qualitatiu experimentat des de principis de la dècada dels vuitanta fins els nostres dies és evident i palpable. Tanmateix, Matilde Fernández va insistir que els avenços s’han dut a terme pas a pas, a base de constància i perseverança. Així doncs, gràcies aquesta lluita constant avui gaudim d’igualtat formal i legal així com també s’han produït nombrosos avanços importants però Matilde Fernández va insistir en que els avanços no tenen un caràcter de permanència total sinó que s’ha de seguir treballant per evitar retrocessos i anar més enllà perquè encara queden moltes fites per aconseguir.

Una conferència enriquidora en la qual van tenir cabuda les explicacions teòriques així com també nombrosos exemples quotidians sense oblidar les experiències que la pròpia Matilde Fernández ha viscut en primera persona. Per concloure aquest escrit aposto per reproduir una reflexió de l’ex-ministra d’Assumptes Socials: “Democràcia implica pactar, les dones sempre hem estat les encarregades de conciliar i per aquest motiu som expertes en mediació i conciliació”

100 anys sense demanar permís

Una estona lliure a mig matí em porta a escriure la meva col·laboració al Diari del Baix Penedès en un indret poc habitual, la biblioteca de la universitat. El silenci interromput per l’escandalòs so d’un telefon mòbil provoca que totes les mirades s’alcin per intentar identificar on rau l’origen del trencament de l’harmonia que es respirava fins fa uns breus instants.

De sobte constato una realitat, miro al meu voltant i observo nombroses persones que estudien. Concretament, la majoria d’aquestes persones són dones. Un fet que avui ens passa completament desapercebut fruït de la normalització. No obstant, aquesta no ha estat una tònica preponderant en la nostra història més recent.


L’any 2010 es compleixen cent anys des de que la dona va poder accedir a la universitat lliurement, és a dir, sense haver de demanar permís a les autoritats públiques. La veritat és que produeix un cert estupor descobrir que només fa un segle que les dones podem anar a la universitat sense haver de motivar aquesta decisió ni tampoc haver de recorre a les autoritats perquè ens deixin formar part de la comunitat universitaria.


Reflexionar entorn aquestes qüestions resulta un exercici tremendament interessant perquè ens permet copsar el punt de partida en el qual ens trobàvem fa quatre dies perquè tots som coneixedors que en els termes històrics un segle és un horitzó temporal molt reduït. No obstant, en poc temps hem dut a terme un important salt qualitatiu i quantitatiu. Només cal recórrer els diferents campus universitaris del nostre país i automàticament ens adonarem d'una realitat que les estadístiques també posen de relleu perquè sis de cada deu llicenciats són dones. Ara bé, tampoc ens hem de deixar endur per l'optimisme desmesurat perquè si bé és cert que avui les dones podem estudiar lliurement hi ha tota una sèrie de barreres que en ple segle XXI encara no hem aconseguit superar.


L'anomenat sostre de vidre lluny de reduir-se tendeix a expandir-se. Si bé és cert que la incorporació al mercat laboral de les dones és un fet inqüestionable a mesura que anem ascendint als càrrecs de major responsabilitat copsem com la presència de dones es redueix dràsticament. Personalement, no conec cap home que hagi rebutjat a un ascens professional perquè havia d'atendre a les obligacions familiars, especialment a la cura dels fills, o bé dedicar-se a les tasques de la llar. En sentit contrari, conec nombroses dones que han vist trucandes carreres professionals brillants perquè el sentiment de culpabilitat les inundava perquè consideraven que la feina les absorvia i no dedicaven temps a la llar i a la família.


Tanmateix, lluny de les imatges pessimistes que avui en dia encara es dibuixen crec que hem de reivindicar la valentia i la tossuderia de moltes dones que a principis de segle es van rebel·lar reclamant major quotes de llibertat. Sense anar més lluny, estic convençuda que sense aquests passos previs que van assentar unes sòlides bases avui les coses serien ben diferents. En l'esfera més personal, sense els gestos trascendentals de totes elles avui en dia la persona que escriu aquestes paraules no estaria a la universitat i ben segur que les meves reflexions, opinions i pensaments d'una dona jove no veurien la llum pública.


Article publicat al Diari del Baix Penedès,

Laia Gomis

dissabte, de març 06, 2010

UAB , novament notícia

La Universitat Autònoma de Barcelona s’ha convertit en els darrers anys en un escenari en el qual transcorren moltes hores de la meva vida. La veritat és que en els diferents espais del campus de Bellaterra he passat moments que sempre recordaré perquè diverses connotacions acadèmiques i altres més personals i alhora introspectives doten la consideració d’inoblidables.

No obstant, dissortadament la majoria de la societat quan sent a parlar de la UAB automàticament la relacionen amb aldarulls i elements que sempre es troben tenyits de certa negativitat. Una imatge que afortunadament no s’ajusta amb la realitat però tots som prou coneixedors que els casos concrets i puntuals en determinades ocasions poden arribar a crear generalitzacions molt perilloses que poden donar la sensació que aquesta és la dinàmica que té lloc en el dia a dia. Una imatge totalment esbiaixada perquè afortunadament aquesta no és la tònica dominant en l’entorn universitari.

Tanmateix, no em puc mostrar indiferent davant els incidents que van ocorre ahir quan la diputada d’UpD, Rosa Díez havia de dur a terme una conferència i només entrar a la Facultat de Ciències Polítiques va ser rebuda amb crits i insults. Dissortadament no és un cas puntual sinó que encara no fa un mes es va estar a punt de suspendre una conferència de Juan José Ibarretxe.


Afortunadament, vivim en una democràcia i la llibertat d’expressió és un dret constitucional. En aquest sentit, totes les persones podem exposar les nostres opinions i reflexions lliurement. No comparteixo els postul·lats que defensa Rosa Díez però en cap moment m’oposaria al fet que aquesta diputada pogués celebrar una conferència. Personalment, considero el que contrast d’opinions i d’idees és un exercici de sana pràctica democràtica i aquells que en nom de la democràcia volen fer acallar determinades veus només demostren que en ple segle XXI encara no han entès el gran abast d’una paraula senzilla però carregada de valors : democràcia.

divendres, de març 05, 2010

Calc desajustat

La Confederació Espanyola d’Associacions Empresarials és una institució que representa als empresaris. Fins els darrers mesos, la CEOE desenvolupava les tasques i les funcions que regeixen als seus estatuts des d’una destacada discreció deguda fonamentalment a l’escassa rellevància mediàtica.

No obstant, actualment les sigles CEOE s’han familiaritzat en el nostre llenguatge per motius plurals i diversos. D’una banda, pels nombrosos escàndols que han esquitxat al president de la mateixa, Gerardo Díaz Ferrán. No es tracta de pura rumorologia sinó d’acusacions judicials que pesen sobre el president de la patronal. Concretament, està acusat d’un delicte de falsedat documental, estafa processal, evasió fiscal y apropiació indeguda de fons públics.


A més, tots hem estat coneixedors de primera mà de les propostes estel·lars que en els darrers mesos el president de la CEOE ha donat a conèixer per intentar reconduir la complexa situació econòmica en la qual es troba el nostre país. Primer defensava la no intervenció de les administracions públiques en els Expedients de Regulació d’Ocupació i després no trigaria en fer onejar la bandera de l’abaratiment de l’acomiadament.


Nogensmenys, la coherència no és precisament una virtut que acompanyi a Díaz Ferran perquè en el mateix moment que invoca reduir els costos empresarials que provoquen el fet de prescindir d’un treballador. Pocs dies després, el president de la patronal paga en concepte d’indeminització la desorbitant xifra de 1,9 milions d’euros a Juan Jiménez Aguilar, número dos de la CEOE. Com podem constatar, la incongruència es troba en l’ordre del dia


En aquests moments es troba obert el Diàleg Social, una taula de negociació en la qual hi participen el govern, la patronal i els sindicats. Dues vegades per setmana realitzen trobades per abordar tota una sèrie de qüestions estrictament relacionades amb l’actual situació econòmica. Tots els participants en l’esmentat diàleg van adoptar el compromís de no exposar públicament les qüestions tractades durant les llargues reunions. No obstant, aquesta mateixa setmana, el representant de la CEOE, trencava el compromís i donava a conèixer una proposta, un nou contracte pels joves.


D’entrada tothom trobaria encertat aquest fet, un nou contracte dirigit vers un sector que pateix amb major intensitat els efectes de la crisi econòmica. Ara bé, a mesura que entrem en el fons de la proposta constatem que la llum que desprèn aquest contracte lluny d’il·luminar-nos, més aviat ens encega. Concretament la proposta va en la següent direcció, crear un contracte lliure de quotes empresarials, dirigit a les persones menors de trenta anys amb una duració determinada de sis mesos prorrogable fins a un any i la remuneració seria l’equivalent a la del Salari Mínim Interprofessional.


Com no podia ser d’una altra manera, cerquen un plus de credibilitat i en aquest sentit arrodoneixen la proposta afirmant que aquest és el model francès. Ara bé, l’omissió d’informació no és fortuïta perquè quan fan referència al “contracte de pràctiques” que existeix a França s’obliden d’esmentar que l’edat és fins els 25 anys i a més el Salari Mínim del nostre país veí és de 1300€ molt lluny dels nostres 633 €. En aquest sentit podem concloure que si les comparacions sempre resulten odioses, les còpies descafeïnades i descontextualitzades encara ho són més.


Article publicat al Diari del Baix Penedès, 05/03/10

Laia Gomis