Perdre els papers

El nostre llenguatge es troba replet de refranys i proverbis que perviuen durant diverses dècades fruït de la transmissió de generació rere generació. Hi ha frases que emprem amb més freqüència que d’altres però totes elles es caracteritzen per tenir un especial enginy que les caracteritzen, precisament aquesta setmana m’he decidit per titular aquest escrit amb una frase que segur que tots en un moment o altre haurem emprat.

Quan en el llenguatge tradicional afirmem que una persona ha perdut els papers no implica que la desorganització i el desordre sigui el responsable de la situació caòtica en la qual es troba instal·lada sinó més aviat a través d’una fina ironia volem donar a entendre que una persona ha perdut el control de la situació.

Precisament, aquest és l’estat en el qual es troba el regidor d’Hisenda de l’Ajuntament del Vendrell, Joan Maria Diu ha perdut els papers. Totes les seves intervencions públiques pretenen ser una master class d’economia, vol fer creure a l’opinió pública que és un gran expert sobre temes econòmics i s’entossudeix en cercar complicades i rebuscades argumentacions per sustentar els seus posicionaments. L’objectiu és ben clar, confondre a la ciutadania però si escoltem detingudament les seves argumentacions i perdem uns minuts per intentar desxifrar-les, constatem que el seu fort, precisament, no és l’economia.

Entenc l’estat de tremenda preocupació i el nerviosisme que em consta que es respira a l’àrea econòmica de l’Ajuntament del Vendrell. Si totes les actuacions fossin ajustades a dret, podrien estar tranquils però quan es cometen irregularitats, doncs aquestes provoquen situacions incòmodes. La darrera prova que evidencia aquesta situació és la sentència que el jutjat contenciós administratiu numero 1 de Tarragona va dictar a principis d’abril declarant nul·la la modificació de crèdit.

Fa només uns dies coneixíem la voluntat de l’equip de govern de recorre aquesta sentència i formular apel·lació. Una decisió lícita que s’ajusta a dret però el més curiós és analitzar l’argumentació jurídica, digne per emprar-la com exemple a les facultats de dret per evidenciar allò que no s’ha de fer quan es recorre una sentència.

Com podem constatar, els despropòsits no es limiten a la vessant econòmica sinó que s’amplien fins arribar a l’àmbit jurídic, realment preocupant. El motiu central que el regidor d’Hisenda empra per explicar perquè el jutge dóna la raó al PSC i declara nul·la la modificació de crèdit és perquè el jutge titular estava malalt i la sentència la va dictar un jutge substitut.

No cal ésser llicenciat en dret ni tampoc tenir un postgrau d’una prestigiosa universitat per constatar que aquesta frase és una veritable barbaritat, un atac camuflat al nostre estat de dret. En comptes d’apostar per la humilitat, reconèixer l’error i procurar reconduir la situació, el regidor d’Hisenda s’entossudeix en criminalitzar a totes aquelles persones que s’atreveixen a qüestionar la seva gestió. Ara, sincerament, mai hagués imaginat que la desídia i la irresponsabilitat arribés fins a l’extrem de desautoritzar un veritable professional, un jutge substitut.

En aquests moments s’ha apel·lat la sentència, desconeixem la resolució que les instancies judicials emetran. Ara bé, Joan Maria Diu menysprearia una sentència dictada per un jutge substitut si aquesta li donés la raó?

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 30/04/09
Laia Gomis

ENLLAÇ INTERESSANT: La premsa econòmica, concretament el diari Expansión, es fa ressò de la pèssima gestió econòmica que en aquests moments té lloc a l’Ajuntament del Vendrell, en aquest enllaç trobareu una notícia sobre aquesta realitat: El juez da un varapalo al Ayuntamiento del Vendrell por una modificación de crédito

Mala notícia

Repassant les actualitzacions que els diaris realitzen virtualment descobreixo una notícia que no m’esperava, el poeta uruguaià Mario Benedetti es troba hospitalitzat. La veritat és que sóc una apassionada d’aquest poeta, a casa acumulo llibres de Benedetti, tot i haver llegit una infinitat de vegades els seus poemes quan els rellegeixo sempre descobreixo quelcom que en la lectura anterior m’havia passat desapercebut. Benedetti defuig de l’estil farragós i complex, ell aposta per la senzillesa i el retrat de la quotidianitat, un fet que aporta una gran frescor a les seves obres.

Espero que aquesta hospitalització sigui un ensurt sense major transcendència i ben aviat aquest geni literari es recuperi i ens sorprengui amb nous poemes, contes o assajos. Mentre això no arriba, gaudim repassant les seves obres, aquí us exposo un poema revelador d’una gran veritat.

Entre siempre y jamás

Entre siempre y jamás
el rumbo el mundo oscilan
y ya que amor y odio
nos vuelven categóricos
pongamos etiquetas
de rutina y tanteo

-jamás volveré a verte
-unidos para siempre
-no morirán jamás
-siempre y cuando me admitan
-jamás de los jamases
-(y hasta la fe dialéctica
de) por siempre jamás
-etcétera etcétera

de acuerdo
pero en tanto
que un siempre abre un futuro
y un jamás se hace un abismo
mi siempre puede ser
jamás de otros tantos

siempre es una meseta
con borde con final
jamás es una oscura
caverna de imposibles
y sin embargo a veces
nos ayuda un indicio

que cada siempre lleva
su hueso de jamás
que los jamases tienen
arrebatos de siempres

así
incansablemente
insobornablemente
entre siempre y jamás
fluye la vida insomne
pasan los grandes ojos
abiertos de la vida.

Mario Benedetti

Reflexió de González Ledesma

En aquesta ocasió us voldria recomanar la lectura d’aquest escrit: Papá, papá, mamá, mamá. El títol desperta una enorme curiositat i si procediu a la seva lectura descobrireu que es troba molt allunyat de les posicions políticament correctes però em sembla tremendament interessant i a més compta amb un valor afegit important. El seu missatge provoca que al nostre interior neixi una sensació que inequívocament evoca a la reflexió.

L’autor d’aquest escrit és una persona amb un reconegut prestigi dins el món literari, Francisco González Ledesma. A més, en clau estrictament local, González Ledesma es troba molt vinculat al Vendrell, concretament al barri marítim de Sant Salvador. Recordo que en una sessió plenària, concretament la del passat mes de gener, Esquerra Republicana va presentar una proposta de resolució sobre les actuacions relacionades a una millor integració i identificació amb la nostra ciutat. Un dels elements que es trobaven vinculats aquesta proposta era precisament retre un homenatge aquelles persones que han contribuït a la difusió en diverses esferes i nivells el nostre municipi, El Vendrell.

Concretament, Francisco González Ledesma va ocupar un lloc important dins el desenvolupament de la proposta perquè aquest escriptor fa molts anys que té una residència a la nostra vila i a més en moltes de les seves obres apareix el Vendrell com a escenari important.

Tot i aquesta realitat, hi ha una sèrie de regidors del consistori vendrellenc, concretament els quatre regidors de Plataforma per Catalunya que sense cap mena de pudor van votar en contra aquesta proposta i transcric literalment de l’acta de la sessió plenària l’argumentació que Teresa Montserrat va emprar per defensar el posicionament del seu grup: “hem fet una enquesta per aquí al Vendrell i ningú el coneixia (referint-se a González Ledesma) i jo, sense anar més lluny l’he tingut que anar a buscar a Internet que tampoc n’havia sentit mai parlar d’ell. Per tant, votarem que no”. Aquest comentari sembla més propi d’una tertúlia de bar abans que l’argumentació emprada per una regidora per defensar un posicionament sobre un punt de l’ordre del dia d’una sessió plenària.

Fa un parell de dies que vam acomiadar Sant Jordi, espero que aquells regidors que al·legaven el desconeixement d’aquest escriptor hagin tingut la més mínima curiositat per descobrir que amaguen les seves obres, concretament la seva darrera publicació, No hay que morir dos veces. En tot cas, en aquesta ocasió deixo al marge una extensa obra literària i centro la meva atenció vers un escrit prou interessant com és Papá, papá, mamá, mamá en el qual trobareu opinions, idees i missatges que es formulen sense pèls a la llengua.

Tradició i innovació

En un ambient primaveral celebrem la Diada de Sant Jordi, de bon matí el primer que fem és alçar la mirada vers el cel, esperem que les condicions meteorològiques respectin un dia especial com és el 23 d’abril.

Els carrers s’omplen amb nombroses parades de llibres, autors molt diversos comparteixen espai en un petit racó de les improvisades taules que s’organitzen de manera puntual per celebrar una jornada peculiar. D’aquesta manera, podem trobar aquelles novetats literàries que fa dies que les editorials insisteixen en promocionar però també si rebusquem cerquem títols que passen més desapercebuts però que són tremendament interessants. Novel·la, assaig, poesia, gèneres per a tots els gustos esdevenen els protagonistes.

Mentre mirem, repassem les novetats literàries i pensem quin llibre adquirirem, un flaire especial, propi d’un dia com Sant Jordi inunda els carrers, l’olor de la frescor que desprenen les roses. Tradicionalment, es pensava en la rosa vermella però només cal fer un cop d’ull per constatar que a les floristeries tenen roses de tots els colors, les clàssiques vermelles són les més abundants però amb força s’introdueixen altres tipologies, destacant les roses blanques o blaves, així com tampoc poden faltar les combinacions de diversos colors, una obra d’autèntica enginyeria.

El 23 d’abril té lloc una barreja d’elements estranya que converteix en particular tots els aspectes que s’apleguen sota el paraigües d’aquest dia. D’una banda, aquesta festa s’havia considerat la versió catalana del dia dels enamorats perquè les parelles s’intercanvien regals, concretament, els nois regalen una rosa a les noies i elles lliuren un llibre a la seva parella.

No obstant, en els darrers anys, he observat com aquesta tradició lluny de perdre’s es consolida i m’atreviria a dir que va en augment perquè lluny d’estancar-se, amplia el ventall. Malgrat no ésser un dia festiu, el 23 d’abril és per molts una autèntica festivitat perquè s’ha convertit en una jornada celebrada en l’esfera pública i privada, sense distinció.

Una curiositat interessant és que al dia de Sant Jordi s’ha introduït amb força en el món de les xarxes socials, una nova mostra del pes de la innovació que es fa palesa en una tradició molt típica de casa nostra. Des d’una perspectiva diferent i amb un caire particular, les noves tecnologies tenen un paper destacat i també juguen a favor de la difusió i extensió de la Diada de Sant Jordi.

Les roses virtuals amb molta seguretat hauran arribat a la bústia del correu electrònic de molts lectors així com també bonics fragments d’obres literàries acompanyats d’unes afectuoses paraules que companys de classe, de treball o senzillament amics dirigeixen per compartir plegats un dia amb una gran pluralitat de significats, especials i molt diferents per cadascú de nosaltres.

Les sinergies que es creen entorn el 23 d’abril són pròpies i exclusives d’aquest dia, una estreta connexió entre realitats que en principi poc tenen a veure. Llegendes, dracs, princeses, roses i llibres conformen un veritable món per indagar i explicar.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/04/09
Laia Gomis

Feliç Sant Jordi!!!

Avui, 23 d’abril, podria realitzar una reflexió sobre el dia que tot just iniciem. De moment, posposo aquest exercici, ara bé no renuncio a posar el meu petit granet de sorra en un dia tan especial com avui. Així doncs, us deixo amb un poema de lectura fàcil, senzill però molt descriptiu

És una rosa bella i sola,
Desolada, en aquest jardí
on l’abella no brunz ni vola
l’ocell, on la gespa es marcí.
No la consola ser corol•la
ni sentir-se tan de setí.
Només la força la consola
i saber-se somni de mi.

Pere Quart

FELIÇ SANT JORDI!!!!

Un cap de setmana entretingut

Aquest cap de setmana ha estat una petita continuació de les vacances de Setmana Santa, des del divendres al vespre fins avui diumenge he parat poques hores a casa. Una realitat reconfortant si es té en compte tota una sèrie d’imprevistos d’última hora que han provocat que el retorn de les vacances hagi estat especialment difícil. S’esvaeixen projectes, reduïts fins a la mínima expressió i amb la desaparició dels mateixos es converteixin en paper mullat hores de feina, de reflexió i treball incessant.

De res serveixen les lamentacions, així que novament cal prendre cartes en l’assumpte i continuar treballant per fer possible el renaixement d’algunes idees i evitar que caiguin en el no res definitivament. Així que un petit parèntesis resulta necessari i en diverses ocasions he reiterat que els àpats són l’excusa perfecte per compartir una bona estona plegats entre tots els comensals.

El divendres al vespre participava en un sopar organitzat pels companys d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, concretament el II Sopar per a la República al Vendrell. Enguany, l’acte d’homenatge i record a la II República, per primera vegada el vam organitzar conjuntament entre diverses formacions polítiques, PSC+ICV-EUiA. No obstant, el precedent d’aquest sopar ve de l’any passat, diversos companys socialistes hi vam participar i enguany no hi vam voler faltar a la cita.

Trobo molt encertada la idea d’organitzar el Sopar per la República al Vendrell, un espai de trobada on persones amb diferents ideologies polítiques compartim opinions i reflexions des d’un to molt amable i distès. Des d’aquest espai, encoratjo als companys d’ICV-EUiA a seguir organitzant aquest acte, reconec les nombroses dificultats que s’amaguen a l’hora de muntar un esdeveniment d’aquestes característiques però aquesta cita s’ha incorporat a l’agenda de molts vendrellencs. Felicitats pel sopar i l’any que ve, hi tornarem!

Després d’aquest acte amb una vessant més política, arribava el dissabte i novament un sopar. En aquesta ocasió, un sopar que naixia gràcies a les noves xarxes socials i concretament facebook. Una bona colla de companys ens trobàvem per la xarxa, amics d’infantesa que vam compartir moltes hores de classe, de pati i també d’activitats extraescolars quan érem menuts. Després de molts anys, dissabte ens vam retrobar per conèixer una miqueta més de les nostres vides, canviar impressions, en definitiva, compartir plegats una bona estona.

Falten mooolts, però alguns dels protagonistes de la gran nit!

La veritat és que em va fer molta il·lusió retrobar-me amb moltes persones que feia força anys que no veia, així com també saludar i parlar tranquil·lament amb altres que ens veiem amb més freqüència però no gaudim de temps per aturar-nos. La vida ens ha deparat destins molt diferents, hi ha qui no s’ha mogut de la nostra comarca, altres han canviat el seu lloc de residència per motius de treball o estudis. A més, resulta molt curiós constatar com en un grup s’hi combinen tota mena de professions, ideologies, opinions i percepcions sobre elements cabdals i banals, una barreja tremendament enriquidora!

Les anècdotes i els records d’infantesa estan ben presents en la ment de molts de nosaltres, ja han passat força anys i aquests elements es converteixen en un bon recurs per riure’ns de nosaltres mateixos, ningú se n’escapa perquè tants anys plegats comporta que tinguem historietes on d’una manera o d’una altra tots hi acabem sortint.

El cap de setmana s’acabava però calia aprofitar les darrers hores del diumenge, una trobada especial i un xic diferent, el comiat d’uns amics que marxen de vacances, quina enveja!!! La veritat és que no m’ho pensaria dues vegades i me n’aniria amb ells, la maleta sempre la tinc apunt però les obligacions m’ho impedeixen si no fos per aquestes us asseguro que desapareixia uns dies perquè de ganes no me’n falten!

Convergència celebra el dia del partit a Vic

Avui Convergència Democràtica de Catalunya celebra una jornada festiva a Vic, el Dia de Convergència. Tinc constància que diversos militants del Vendrell han participat en aquesta festa a la capital de l’Osona. Espero que la delegació vendrellenca que ha estat present en aquesta població s’hagi encomanat de l’esperit i el tarannà que caracteritza als seus companys, els regidors de CiU a l’ajuntament de Vic.

L’efecte Plataforma per Catalunya no és un element ni inèdit ni tampoc exclusiu del Vendrell. A Vic, coneixen de ben a prop la demagògia, les manipulacions i les mentides pròpies de Plataforma per Catalunya. No obstant, hi ha importants diferències que separen el Vendrell amb aquesta població de la Catalunya interior. La racionalitat i el sentit comú es van imposar a través d’un sòlid acord de govern que unia diverses formacions polítiques, d’aquesta manera Plataforma per Catalunya deixava d’ocupar una posició decisòria en els acords municipals.

Una realitat que res té a veure amb el dia a dia que es respira en el nostre municipi. Dissortadament, al Vendrell, Plataforma per Catalunya té la primera i l’última paraula en tots els aspectes, és el preu que CiU ha de pagar per mantenir-se al capdavant del govern municipal. Així que espero que tots aquelles persones del Vendrell que han acudit en aquest acte s’ho hagin passat d’allò més bé perquè cal no oblidar que el treball de despatx i la gestió és important però no està renyit amb els actes d’un to més lúdics però carregats sempre de reflexions.

Després de celebrar a Vic el dia del partit, els militants de CDC del Vendrell quan arribin al nostre municipi espero que portin amb ells una nova praxis articulada principalment en una manera de treballar que poc té a veure amb aquella que actualment té lloc a casa nostra.

Realitat propera

Tot just fa un mes que institucions i ciutadans celebràvem plegats el dia internacional de la dona treballadora. Miràvem endarrere i ens adonàvem que en el conjunt de la nostra societat s’han experimentat canvis significatius. Lluny queden aquells anys en els quals les dones per disposar d’un compte bancari, necessitaven la signatura i el consentiment del seu pare o marit, per citar només un exemple. Aquest progrés experimentat en un breu període de temps ens encoratja per seguir endavant perquè no està tot fet, dissortadament, convé afegir un apunt que no podem oblidar, a hores d’ara, encara queda un llarg camí per recorre.

Quan tenen lloc estudis que analitzen l’educació del nostre país, ràpidament sorgeixen veus que responsabilitzen a les dones de certes mancances i deficiències al·legant que abans moltes mares com es trobaven a casa cuidaven dels infants i ara com s’han incorporat al mercat del treball, no poden atendre amb la mateixa atenció les necessitats dels seus fills.

El primer element que hauríem de considerar és el contingut científic d’una conclusió extreta a la lleugera. Així doncs, partint d’aquesta premissa bàsica, només em queda qualificar aquest discurs com a masclista perquè fins al dia d’avui no he llegit en cap estudi seriós, realitzat amb criteris i valors estricaments científics que arribi a similar conclusió.

Sembla increïble que en ple segle XXI encara haguem d’insistir de manera tan constant amb aquesta qüestió. Hi ha qui treu importància aquest assumpte afirmant que ningú es creurà una bajanada d’aquesta magnitud i opta per la ignorància, un camí que pot resultar perillós perquè condueix a importants equívocs.

Ara bé, quan contemplem el dia a dia, parem l’orella i escoltem converses detectem com a vegades s’escolen certes actituds i plantejaments discriminatoris. Un fet que a molts ens molesta però quan constatem els elevats percentatges que es registren en determinats sectors professionals en relació a les discriminacions per raó de gènere aleshores tots plegats ens sorprenem.

Tanmateix, us puc assegurar que no som conscients de la magnitud d’aquesta xifra, del valor i del dramatisme que suposa la mateixa fins que una persona t’explica en viu i en directe, sense intermediaris, que ha patit en la seva pròpia pell aquesta situació detestable. D’una decisió personal com és el fet de quedar-se embarassada se’n poden derivar moltes conseqüències en el terreny laboral. Canvis sobtats i decisions estranyes en l’organització del treball que ningú entén i en molts casos es mouen dins el límit de la legalitat. El cinisme i la finor s’apoderen de les conductes per evitar transgredir el marc normatiu tot i que a vegades, les menys freqüesnts però també presents, s’arriba a situacions extremes on contemplem una connexió directa entre l’estat de gestació de la dona i l’extinció de la relació laboral.

Automàticament, associem aquests comportaments amb les multinacionals i les empreses de grans dimensions que es troben implantades en el nostre país. No obstant, a la nostra vila, aquestes situacions passen. Una realitat que no es comentada ni tampoc surt a la llum pública senzillament perquè no interessa que empreses amb un cert renom que gaudeixen d’un consolidat prestigi social apareguin esquitxades per aquestes pràctiques pròpies d’un temps que afortunadament avui ja és història.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 17/04/09
Laia Gomis

La Segona República ben present al Vendrell

Els actes que han recordat que en un dia com avui, concretament el 14 d’abril de l’any 1931, va tenir lloc la proclamació de la Segona República han estat una constant arreu del nostre territori. En molts pobles, viles i ciutats a través de diverses manifestacions s’ha volgut fer palesa la importància i la transcendència que va comportar pel conjunt de la societat l’arribada d’un període democràtic que portava acompanyat tota una sèrie de valors que avui en dia molts d’ells encara ens acompanyen.

El Vendrell no ha estat una excepció i a més enguany es comptava amb una novetat important a destacar, per primera vegada es realitzava l’acte en record a la Segona República de manera conjunta. En els anys anteriors, els partits polítics realitzaven individualment, cadascú per la seva banda el seu acte particular. Ara bé, en aquesta ocasió, el Partit dels Socialistes de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa han organitzat l’acte de manera conjunta.
Moments abans d'iniciar l'acte

Segurament, algú trobarà a faltar Esquerra Republicana de Catalunya, en honor a la veritat, cal reconèixer que la roda de contactes des d’un primer moment va tenir lloc entre les tres formacions polítiques i finalment, ERC va decidir no sumar-se a l’acte, una decisió que respectem.

L’essència d’aquest acte que any rere any s’ha anat repetint cada 14 d’abril és mantenir ben viva la memòria, recordar que fa setanta vuit anys al nostre país va tenir lloc la proclamació de la Seguna República, una època de gran esplendor Així com tampoc ens podem oblidar de totes aquelles persones que van defensar, lluitar i defensar la legalitat republicana, alguns d’ells posant en joc, arriscant i perdent la pròpia vida.

L’acte ha consistit en la lectura d’un manifest i posteriorment s’ha procedit a l’ofrena floral a la fossa comuna on s’hi troben enterrats dotze soldats republicans. Aquest gest es trobava carregat de simbolisme, traspassava fronteres perquè gaudia d' una transcendència que anava més enllà dels dotze cossos que es troben enterrats a la fossa comuna del Vendrell. L’homenatge i el record es feia extensible i es dirigia vers a totes les persones que van apostar clarament per un règim democràtic treballant pel manteniment del mateix fins a les últimes conseqüències.

Una actitud que esdevé un exemple a seguir per a molts de nosaltres, especialment aquells que veiem que els valors republicans impregnen el transfons de paraules com democràcia, progrés, igualtat, llibertat... Les noves generacions, aquelles que no vam conèixer l’horror de la guerra ni tampoc la repressió ni els efectes de la dictadura hem de tenir ben present aquest capítol de la nostra recent història.

A més, avui el PSC i ICV-EUiA hem demostrat que més enllà de les discussions polítiques quan hi ha voluntat i predisposició per realitzar un acte de manera conjunta, aquest fet és possible. Sense exigències ni tampoc imposicions, més aviat en tot moment ha estat present la voluntat i el consens. A més, no podem oblidar que existeixen qüestions que ens poden separar, diferències ideològiques evidents però totes elles queden en un segon pla quan és el moment de recordar la Segona República.

Lectura del manifest: Alfredo Valdivielso i Laia Gomis

Punt i final!

Oficialment han estat deu dies de vacances, a la pràctica, m’atreviria a resumir-los en tres. Moltes qüestions pendents reservades per una setmana que havia de ser molt profitosa, havia de tenir temps per avançar feina de la universitat, tirar endavant algunes qüestions de l’àmbit polític i no em podia oblidar d’aquelles persones que sempre faig anar malament per culpa de la meva agenda, amics i familiars.

La veritat és que ha estat una Setmana Santa amb un ritme força frenètic, no obstant, tot i que em resulti difícil, de tant en tant s’ha d’aprendre a tancar l’agenda, guardar-la al calaix i desconnectar veritablement. Recuperar hores de son, un gran plaer articulat amb un gest que no té preu, parar el despertador i continuar dormint. Passejar pel passeig marítim tot i que el temps no acompanyi, una activitat molt reconfortant.

En aquests dies, tampoc m’he volgut oblidar d’aquelles persones que abans d’organitzar qualsevol activitat sempre tenen l’amabilitat de preguntar per la meva agenda, els meus amics. Ells són capaços de posposar sopars i sortides perquè tots plegats, cercant qualsevol excusa, passem junts una bona estona. El temps ens ha jugat una mala passada però no ha pogut amb nosaltres, durant aquests dies hem intentat aprofitar força totes les estones, sopar tranquils, temes de conversa profunds i transcendentals o bé qüestions absurdes però entretingudes. A més, tampoc han faltat els ratets de festa, pocs però molt intensos!

No em vull oblidar d’algun que altre dinar relaxat i tranquil, oblidant el rellotge i cafès que donen molt de si, així com també converses inesperades que sense una planificació sorgeixen i resulten tremendament interessants.

Avui acabo les vacances, així que arriba el moment de fer balanç i aquest és força positiu. La veritat és que les meves previsions inicials eren molt ambicioses i no he pogut fer tot el volum de feina que tenia previst, de totes maneres, em quedo amb els moments d’oci, sense cap mena el millor d’aquests dies.

D’aquí unes hores començaré de nou amb el ritme de sempre, l’agenda ja està sobre la taula, demà 14 d’abril, una data que no puc oblidar, la proclamació de la II República. Així que de bon matí iniciaré el dimarts amb algunes trucades pendents, retorn a la universitat i al vespre, concretament a les 19:30 al Cementiri del Vendrell, acte conjunt del PSC amb ICV-EUiA en record i homenatge a la II República, si voleu venir, esteu tots convidats!

Entrevista a Antonio Gamoneda

Incompleixo el meu propòsit, durant tres dies m’havia proposat no escriure res en aquest espai i fer veritablement vacances, una mena d’autocensura que com veieu no ha funcionat. Tanmateix, el fet que provoca el incompliment es mereixedor de molt més que un simple esment en aquest espai. Precisament aquestes vacances, entre moltes altres activitats, he aprofitat per llegir i en alguna que altra ocasió rellegir autors que m’apassionen, uns dels llibres que he tingut a la capçalera del llit és precisament Antología poética de Antonio Gamoneda.

Quan avui repassava les informacions que recollia el Diario Público i m’he trobat amb una entrevista aquest gran poeta que va ser premi Cervantes l’any 2006, no m’he pogut estar de fer una breu entradeta en aquest bloc i recomanar-vos a través del següent enllaç lectura complerta de l’entrevista Antonio Gamoneda. Com ja és tradició en aquest espai, quan us parlo d’un poeta us deixo amb una petita mostra de la seva obra poètica:

Verano de 1966

Cuando me extiendo junto al mar,
existe el agua y su palpitación
y un cielo azul cuya profundidad
es demasiado grande para mí.


Sentir el mar, su lentitud viviente,
es la magnificencia y el olvido,
pero sentir la vida de los camaradas
en ser el camarada de uno mismo.


El cielo inmóvil tiene su razón, lo sé,
pero la razón que hay en nosotros
existirá aún cuando este cielo
haya sido borrado por el viento y el frío.

Antonio Gamoneda

Contradiccions

La quaresma és un temps litúrgic de conversió, durant quaranta dies totes les persones creients i practicants del catolicisme haurien de tenir ben present aquesta màxima pròpia d’una època dedicada a la penitència i a la reflexió.

La teoria plasmada en un paper esdevé inqüestionable fins que les actuacions humanes tot i que estiguin impregnades de certes essències divines evidencien clares contradiccions. La jerarquia eclesiàstica durant tota la quaresma ha demostrat una actitud que camina en la direcció contrària de la penitència i la reflexió.

Les rodes de premsa, els anuncis d’una dura campanya mediàtica sustentada en mentides, no està de més recordar que no mentir és un dels deu manaments de l’església catòlica, així com també l’organització i la posterior assistència a manifestacions en defensa de la vida són només algunes de les diverses actuacions que l’església catòlica ha deleitat a tots els ciutadans d’aquest país durant el temps d’assossec que defineix la quaresma .

Vivim en un estat aconfessional, previsió que contempla la nostra carta magna, però la influència de la religió catòlica s’escola en el dia a dia. Una mostra evident és la translació dels termes religiosos en el nostre vocabulari i llenguatge. L’exemple palpable el tenim en una setmana del calendari que és batejada com la Setmana Santa.

Les processons, els passos, les imatges i les confraries ocuparan els carrers de molts pobles, viles i ciutats. Nombroses persones participen activament de la Setmana Santa, hi ha qui canalitza durant aquests dies l’esperit religiós, altres aposten pel folclorisme en el seu estat pur fins arribar aquells que contemplen veritables obres d’art sense considerar l’ambient religiós que impregna aquests dies.

Cada any es repeteixen les processons però enguany més enllà del fet religiós en determinats municipis, les processons es convertiran en una bona oportunitat per atacar i criticar al govern per un projecte legislatiu, concretament, per la reforma de la llei de l’avortament. Hi ha qui s’entossudeix en plantejar un debat en la nostra societat que en aquests moments està més que superat. Durant vuit anys en el nostre país va governar la dreta i el Partit Popular tenia l’oportunitat de derogar aquesta llei i no ho va fer.

Alguns passos i participants actius de les processions durant aquests dies han lluït un llaç blanc, un símbol que vol representar la defensa a la vida i l’oposició a la reforma de llei de l’avortament. Hi ha qui pot pensar que es tracta d’un cas aïllat que ha tingut lloc al bressol de les processons, a les terres andaluses. No obstant, a la nostra vila el passat diumenge algun que altre llaç blanc es podia constatar a les solapes d’algunes persones que acompanyaven el pas del Sant Crist. Aquesta opció és una decisió lícita i legítima però en el fons em planteja diversos dubtes. .

En aquests moments hi ha qui creu que toca defensar a ultrança el dret a la vida però quan el nostre país va participar a la guerra d’Iraq, no oblidem que una guerra és la manifestació per excel·lència d’atac a la vida. Aleshores cap membre de la jerarquia eclesiàstica ni tampoc cap germandat ni confraria va tenir la brillant idea d’organitzar una campanya de defensa a la vida i lluir signes distintius de condemna frontal i repulsa per aquest sagnant decisió. Potser allò que menys importa a la jerarquia eclesiàstica és el dret a la vida sinó que es regeixen per criteris oportunistes i aprofitant l’avinentesa cerquen desgastar un govern progressista que ha estat escollit democràticament pels ciutadans.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/04/09
Laia Gomis

Moció de censura a Salou

Antoni Banyeres (PSC), Salavdor Pellicé (CiU) i Pablo Otal (RDS)

Hi ha qui podria pensar que la Setmana Santa és una època en la qual la tranquil·litat regna en totes les esferes de la vida. No obstant, enguany podem constatar que aquesta lògica no té lloc. A nivell polític, podem constatar com no hi ha lloc per a les vacances. A la nostra vila, les rodes de premsa i les contrarèpliques en relació a la sentència del contenciós administratiu que dóna la raó al PSC i anul·la la modificació de crèdit acapara l’atenció mediàtica. A nivell estatal, Zapatero decideix dur a terme una remodelació del seu govern, una qüestió àmpliament comentada en els darrers dies. Ahir al vespre, a través d’un missatge al mòbil descobreixo que tot just feia unes hores, a l’Ajuntament de Salou s’havia presentat una moció de censura.

Per aquells que no coneixeu la situació política a Salou, comentar-vos que en aquests moments existia un pacte de govern entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Renovació Democràtica per Salou (RDS) i Convergència i Unió (CiU). L’alcaldia resta en mans del PSC, concretament el company Antoni Banyeres és en aquests moments l’alcalde de Salou. No obstant, la signatura del pacte de govern recollia que el proper mes de juny, tingués lloc el relleu de l’alcaldia i aquesta passés a mans de CiU.

No obstant, ahir per la tarda, Ferran Units per Salou (FUPS) i Convergència Democràctica de Catalunya van presentat una moció de censura. El primer que pot cridar l’atenció a qualsevol ciutadà és com un partit que està al govern de la nit al dia, recolza una moció de censura. D’aquí tres mesos, Salvador Pellicé (CiU) esdevindria el nou alcalde de Salou i en canvi per motius que no puc entendre, ara aquesta formació política passa a recolzar una moció de censura que si prospera farà alcalde a Pere Granados (FUPS).

Pere Granados

A més de la moció de censura, Convergència ha anat més enllà i han acordat la fusió de CDC i FUPS per anar plegats a les eleccions municipals del 2011 i d’altra banda Ferran Units per Salou acorda donar suport a la candidatura de CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. Tot plegat, lamentable.

Tanmateix, si aquesta situació no és prou esperpèntica, al cap d’unes hores, descobreixo que la voluntat de recolzar la moció de censura és una decisió avalada pel secretari general de CDC, Felip Puig, però els seus socis de coalició, Unió Democràtica de Catalunya, no han estat informats d’aquesta decisió i han estat al marge de les negociacions que CDC ha mantingut amb Ferran Units per Salou (FUPS).

Tanmateix, Unió no ha trigat en emetre un comunicat que recull el següent: Unió creu que "els pactes fets s’han de complir i en aquest sentit remarquem que no hi ha hagut canvis significatius a la localitat de Salou que justifiquin presentar a hores d’ara una moció de censura que trenca el pacte establert".

Dissortadament, al Camp de Tarragona aquests escenaris de transfuguisme s’estan repetint amb massa freqüència, el cas de Salou és un nou exemple que s’ha de sumar als casos que tenim ben presents com La Pobla de Montorés, Torredembarra i Constantí. Sempre he manifestat que tant culpables són aquelles persones que practiquen el transfuguisme com tots aquells que encoratgen, animen, insten i convencen a les persones perquè traeixin la confiança dels ciutadans.

Abans d’acabar només vull adreçar el meu sincer recolzament als companys socialistes de Salou pel seu treball rigorós i seriós que durant aquests dos anys han realitzat al capdavant del govern municipal. Els ciutadans de Salou coneixen de prop aquesta realitat i estic convençuda que a les properes eleccions municipals, els ciutadans castigaran les actituds i els comportaments que ataquen l’essència de la nostra democràcia.

El jutge confirma les tesis socialistes: mala gestió econòmica a l’Ajuntament del Vendrell

L’apartat més interessant d’aquest bloc, sense cap mena de dubtes, és aquell en el qual conviu la interacció d’opinions de totes les persones que de tant en tant visiten aquest espai i decideixen escriure algun comentari sobre allò que suggereix un escrit.

Sempre llegeixo detingudament totes reflexions i procuro donar una resposta ajustada a les reivindicacions, sol·licituds i demanades. He de reconèixer que l’escrit Fòbia socialista ha generat un volum important de comentaris i voldria elevar algunes qüestions tractades en l’espai més intern dels comentaris i articular-ho a través d’una entrada en aquest bloc.

La situació política vendrellenca és complexa. Partint d’aquesta premissa bàsica existeixen diverses posicions. D’una banda hi ha qui acusa als socialistes d’articular tot el seu discurs en base única i exclusiva al pacte implícit existent en aquests moments entre CiU i Plataforma per Catalunya. Els socialistes hem denunciat per activa i per passiva aquesta realitat i aquest fet és perfectament compatible amb el treball rigorós i exhaustiu que s’efectua des de les files de l’oposició, pensant sempre en els ciutadans del Vendrell.

L’equip de govern no fa ni cas de les propostes socialistes, malgrat aquesta actitud, els regidors socialistes continuen treballant amb energia i empenta. Un exemple gràfic i palpable d’aquesta realitat el trobem amb les diverses exposicions a les sessions plenàries sobre la disbauxa que actualment regna en la gestió econòmica de l’Ajuntament del Vendrell.

Davant les reiterades explicacions, alternatives i propostes que els socialistes hem realitzat en matèria econòmica, la resposta sempre ha estat la mateixa, el menyspreu. No obstant, més enllà de les discussions polítiques sempre existeix un marc legal que cal respectar i quan té lloc la vulneració del mateix, es converteix en una obligació donar a conèixer a les instàncies judicials aquesta realitat.

Precisament, aquesta va ser l’actitud que va adoptar el Grup Municipal Socialista de l’Ajuntament del Vendrell quan va impugnar davant del Jutjat Contenciós Administratiu una modificació de crèdit per valor de 2,8 milions d’euros. Les argumentacions que els socialistes vam presentar giraven entorn d’una banda l’arbitrarietat, és a dir, la manca de la justificació de la modificació de crèdit i de l’altre, la falta del finançament necessari ja que es preveu una major despesa de l’ajuntament en base a uns ingressos ficticis, ingressos que no existeixen.

Joan Maria Diu, regidor d'economia i Hisenda de l'ajuntament del Vendrell

El Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Tarragona dóna la raó al PSC i declara nul·la aquesta modificació de crèdit. Un fet que evidencia la nefasta gestió econòmica que des de l’àrea d’economia i hisenda, encapçalada per Joan Maria Diu té lloc en aquests moments. La irregularitat i l’arbitrarietat està a l’ordre del dia en la gestió econòmica del nostre ajuntament i això ens condueix a la situació actual amb un increment del deute i de la morositat.

Doncs bé, hi ha qui podria pensar que això és una declaració política, una mera percepció d’una formació política que es troba a l’oposició. No obstant, quan aquestes paraules les trobem plasmades en una sentència judicial aleshores sembla que revesteixen d’una veracitat inqüestionable. Concretament la sentència afirma que La modificació està injustificada, és arbitrària, deficient i irregular. L’equip de govern i especialment l’actual alcalde del Vendrell, Benet Jané, crec que hauria de reflexionar sobre aquesta qüestió perquè si es tractés de la gestió econòmica privada no hi tindria res a dir però quan les irregularitats tenen lloc a l’esfera pública, és a dir, amb els diners de tots els vendrellencs i les vendrellenques, aleshores la cosa canvia i molt.

Reflexions des del Injuve

Gabriel Alconchel és un nom que resulta indiferent per a molts ciutadans però especialment els joves hauríem de saber que aquesta és la persona que dirigeix l’Institut de la Joventut, conegut en el llenguatge col·loquial amb el seu acrònim, Injuve .

Quan va tenir lloc el seu nomenament, personalment no en tenia cap referència però el primer que em va sobtar va ser el to de les primeres entrevistes que va concedir. Des d’una posició seriosa, parlava dels problemes en els quals es troben els joves, a més no es deixava emportar pels aires triomfalistes sinó que anunciava des d’un rigor envejable la realitat actual.

Un any després, avui mateix, el diari EL PAÍS, entrevista de nou aquest jove periodista de trenta anys i entre les seves respostes trobem reflexions acompanyades de crítiques tremendament interessants que molts joves hauríem de tenir presents perquè a vegades convé trepitjar de peus a terra i no fer volar coloms, el titular que enceta l’entrevista és prou revelador d’aquest fet: “Tots els joves no poden pretendre cobrar 3.000€ i tenir un Audi” Així doncs, aquells que tingueu curiositat per conèixer les opinions i les reflexions de la persona que dirigeix les polítiques de joventut del govern, en el següent enllaç trobareu l’entrevista complerta: Entrevista a GABRIEL ALCONCHEL Director general del Injuve .

Un oasi enmig del desert

Les probabilitats de convertir-nos tots plegats en economistes en potència és un element a considerar i a tenir en compte. Els ciutadans demostren un interès creixent en conèixer un llenguatge que només fa alguns mesos descartaven al·legant l’obscurantisme i la sobrietat que envolten totes les qüestions relacionades amb l’economia.

En època de bonança econòmica, les preocupacions giren entorn l’element que serà objecte de les nostres inversions, especialment els béns immobles o en el seu defecte altres béns consumibles duradors o fungibles. De sobte, la ment es paralitza i només pensa en termes de despesa, l’estalvi i l’ingrès han desaparegut i en els millor dels casos la seva presència és tan ínfima que pràcticament passen desapercebuts.

En els darrers anys, aquesta actitud semblava realment malaltissa perquè s’encomanava amb una facilitat increïble. Mentre la roda ha tingut suficient embranzida per continuar girant, cap problema però quan l’acceleració s’ha anat reduint progressivament els efectes han començat a planar sobre la vida de moltes famílies.

La inflació és un mal endèmic de la nostra economia i per extensió també de la resta de països de la Unió Europea. L’escalada de l’increment dels preus ha repercutit en les economies familiars d’una manera molt important durant tot l’any 2008. D’aquesta manera, amb els diners dels salaris, les famílies podien accedir a l’adquisició de menys productes i serveis, fonamentalment perquè el preu del petroli es va disparar i en el mateix sentit els preus dels productes bàsics també van augmentar de manera considerable. En aquest context cal sumar l’increment de les quotes de les hipoteques, actiu financer present a la gran majoria de llars del nostre país.

Aquest escenari sembla molt llunyà però no fa massa dies que vam deixar l’any 2008. La difícil situació econòmica persisteix en el nostre país, la incertesa s’ha apoderat de l’estat d’ànim de molts ciutadans que en poc menys d’un any han passat de l’eufòria desenfrenada a un realisme que ratlla tocs de pessimisme.

No obstant, ens els darrers mesos els preus dels productes han anat baixant, un fet que és rebut de manera molt positiva perquè automàticament la inflació s’ha anat reduint i en el mateix sentit, el Banc Central Europeu ha rebaixat els tipus d’interès, arribant a l’1,5%, la xifra més baixa en tota la història.

Qualsevol ciutadà que contempli aquest nou escenari segurament destacaria que enmig d’una complexa situació econòmica apareixen un parell d’efectes positius que permeten respirar una mica als ciutadans. Ara bé, aquesta lectura oblida l’anvers que sempre acostuma acompanyar al món econòmic, el llarg termini. El demà sembla molt llunyà però el tenim aquí mateix i si aquesta situació es manté en el temps podem entrar en una situació de deflació.

Aquest terme no ens resulta massa familiar però si la inflació té efectes perjudicials que tots hem conegut, la deflació tampoc es queda curta. Precisament, la caiguda dels preus porta als consumidors a no adquirir els productes creats per les empreses i si aquestes no venen apareix la terrible idea de la destrucció de llocs de treball. Així que no ens deixem endur pels oasis que alguns anuncien que es troben enmig del desert.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 03/04/09
Laia Gomis