Qüestions lingüístiques a la sessió de control

Si la setmana passada, durant la sessió de control al govern vam tenir l'oportunitat de gaudir d'una brillant classe de dret, aquesta setmana ha estat el torn de realitzar unes apreciacions lingüístiques. La utilització d'un determinant possessiu ha originat una pregunta per part del grup popular on es demanava explicacions al ministre de justícia sobre el sentit de la utilització de l'expressió "els meus jutges i fiscals".

Fernández Bermejo, demostrant una gran habilitat ha conduït la seva resposta recorrent al Diccionari de la Reial Academia de la Llengua on s'hi pot llegir que el terme meu es pot emprar quan es demostra una relació afectiva, en aquest cas vers els jutges i fiscals.

És absurd plantejar una qüestió sobre aquests termes però el PP vol treure coses d'allà on no hi ha res i així ràpidament fer esclatar la polèmica. Tanmateix, avui m'ha fet certa gràcia aquest assumpte perquè personalment tinc el costum d'abusar del possessiu meu i tot sovint, parlo de la meva alcaldessa, del meu diputat o del meu ministre. Tot i que sóc conscient que ni molt menys són de la meva propietat.

Voldria acabar aquesta ràpida reflexió amb les belles paraules d'un poeta canari que el "meu"Ministre de Justícia, Fernández Bermejo, ha emprat aquesta tarda.

“Tener para la ofensa recibida pronto perdón y olvido para el daño y siempre exento de maldad y engaño, llevar la frente por el mundo erguida”.

Escola d'Hivern 2007

Un cap de setmana atípic perquè fins avui a les set de la tarda no he obert la carpeta de la universitat i si a més li afegim que tant el dissabte com el diumenge a quarts de nou del matí ja em trobava fora del llit, una pràctica poc comú per la persona que escriu aquestes línies, cal cercar una explicació.

La celebració de l’Escola d’Hivern del PSC a Tarragona aconseguia aquest fet malgrat que un improvisat constipat feia trontollar la meva assistència però finalment les ganes i la voluntat d’assistir a escoltar i alhora aprendre de les intervencions dels diversos ponents s’imposava sobre el malestar tot i que el mocador no l’he abandonat en tot el cap de setmana.

Dissabte obria l’Escola d’Hivern el seu director, Francesc Vallès, sense arribar a esgotar el temps del qual disposava perquè entre unes coses i unes altres sempre s’endarrereix l’hora programada per l’inici. Després va prendre la paraula, el secretari de formació del PSC, Josep Maria Sala i uns minuts després el president Montilla duia a terme un interessant discurs en clau municipal.

Miquel Iceta va dur a terme una conferència inaugural inesperada per tots els presents però perfectament connectada amb l’objecte de l'Escola. Des de les seves primeres paraules, el Miquel va anar desgranant interessants aspectes que caracteritzen al PSC i de retruc relacionava els mateixos amb l’actualitat política dels nostres dies.

Àngel Ros, Celestino Corbacho i Anna Pagans sota el títol de canvis globals respostes locals ens parlaven del dia a dia dels municipis, les prioritats i les línies actuacions dels diversos consistoris, abordant com a eixos principals la preocupació i la sensibilització vers el mercat de l’habitatge, també esmentaven la importància que desplega la cohesió territorial combinada amb una bona integració per evitar que aparegui l’exclusió social, entre diversos aspectes que amb tota seguretat oblido però que van ser motiu de reflexió entre el públic assistent.

Després va arribar el torn d’anar a dinar i ja amb la panxa ben plena la jornada prenia un toc menys polític i més intel·lectual. Així escoltàvem atentament les reflexions de l’analista polític de La Vanguardia, Carles Castro, acompanyat per Gabriel Colomé i Rosa Virós.

Diumenge al matí, puntualment arribàvem a Tarragona per escoltar taula rodona que no ens podíem perdre perquè teníem la impressió que prometia moltissim, els seus integrants eren pesos pessants, com s’acostuma a dir en el llenguatge popular. Anne Hidalgo, primera tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de París, Pep Fèlix Ballesteros, candidat a l’alcaldia de Tarragona, Javier Torres Vela, candidat a l’alcaldia de Granada i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona. Si durant la jornada del dissabte vaig prendre algunes anotacions, avui no ho he fet ja que he quedat encantada i meravellada de la gran qualitat oratòria que tenien tots els ponents i he optat per gaudir de totes i cadascunes de les seves reflexions abans d’apuntar literalment les seves paraules.

El colofó final de l’Escola d’Hivern l’ha posat la vicepresidenta del govern, Mª Teresa Fernández de la Vega, aplaudida i aclamada pel nombrós públic assistent que omplia tota la sala de gom a gom sense deixar un lloc lliure i moltes eren les persones que s’estaven dempeus escoltant atentament el brillant discurs que Mª Teresa Fernández de la Vega avui ha compartit amb els socialistes catalans.

Com anècdota, un detall que m’ha cridat molt l’atenció, les paraules que la vicepresidenta ha pronunciat en català i en un to més distès i relacionat amb el món del futbol, la interrupció en un moment concret de la seva intervenció pels petards que els seguidors del València feien esclatar quan arribaven a la ciutat de Tarragona. Un partit que a hores d’ara ja s’ha disputat i ha acabat en un empat, repartint un puntet per cadascun dels equips.

Com no potser d’altre manera, us adjunto el meu àlbum personal que durant aquests dies he tingut l'oportunitat d'ampliar gràcies a la genorositat i l'amabilitat de totes les persones que apareixen en les fotografies.

Anne Hidalgo, Jordi Hereu i Javier Torres Vela , respectivament

Mª Teresa Fernández de la Vega i just al darrera de la vicepresidenta Francesc Vallès

Un dia gris

Dilluns 19 de febrer, el dia es lleva enteranyinat i els primers raigs de sol volen imposar-se enmig d’un cel ple de tendres núvols. És un clima propici per una reflexió seria i profunda, molt allunyada del soroll que desperten els grans temes d’actualitat, objecte de totes les tertúlies radiofòniques. En un instant, la meva ment fa un salt en el temps i recordo amb gran deteniment un titular esfereïdor amb el qual, un dia com avui, tots els telenotícies obrien els seus espais informatius: “ETA intenta acabar amb la vida del jove Eduardo Madina”

Aquesta frase em va quedar gravada en el meu cervell i al dia d’avui, cinc anys després, sóc capaç de reproduir-la literalment. He de reconèixer que aquesta notícia em va causar un fort impacte perquè si bé és cert que amb anterioritat havia escoltat altres atemptats perpetuats per la banda terrorista ETA, cap d’ells m’havia impressionat tant.

En aquelles dates, jo tan sols tenia quinze anys i no podia entendre el motiu pel qual s’intentava posar fi a la vida d’un noi tan jove, que no feia cap mal a ningú, sinó més aviat a la inversa. L’Eduardo Madina havia demostrat un acte de valentia assumit un gran compromís davant la ciutadania, treballant colze a colze amb tots els seus companys per poder construir plegats un País Basc on les bombes deixessin d’existir i tothom pogués viure en un ambient pacífic.

Una bomba lapa mal col·locada li va permetre sortir viu d’un atemptat que només tenia per objecte fer callar una veu sòlida i ferma en el si d’Euskadi. L’Eduardo Madina, després de patir en primera persona la crueltat dels assassins, no es va agenollar atemorit per tal d’evitar noves amenaces ni tampoc va deixar córrer la seva activa implicació política.

Les persones quan pateixen esdeveniments sobrevinguts carregats amb una gran dosis d’elements tristos i tràgics provocats per culpa de tercers sempre tendeixen a solucionar els conflictes com ho feien els primitius éssers humans oblidant l’enorme salt quantitatiu que ha tingut lloc d’ençà d’aquella època remota i llunyana fins els nostres dies.

Un cert sentiment de ràbia combinat amb la impotència absoluta és totalment comprensible i precisament allò que més em va cridar l’atenció és la desaparició i l’absència d’aquests tòpics en la roda de premsa que l’Eduardo Madina realitza quan abandona l’hospital.

De les seves primeres paraules no es desprenen desqualificacions ni tampoc insults dirigits vers aquells que l’han intentat matar. Un altre fort sentiment que s’acostuma a manifestar en determinades ocasions a través de la venjança no apareix per enlloc. Una bella i noble actitud és la que ha demostrat sempre l’Eduardo Madina rebutjant la crispació i allunyant-se sempre del fàcil terreny que suposa els insults que no condueixen a enlloc.

La tenacitat i la discreció són atributs que el jove basc aplica en el dia a dia de l’activitat parlamentària al Congrés dels Diputats perquè ha escoltat in situ, des del seu escó, moltes de les barbaritats que provenen de la bancada popular en matèria antiterrorista i sempre ha mantingut la compostura.

Sense cap mena de dubte, l’Eduardo Madina ens ha demostrat un comportament digne d’admiració i no em cansaré mai de recordar així com també de reivindicar les reflexions i les consideracions que de manera molt encertada realitza aquest jove basc que desgraciadament ha conegut en primera persona fins on poden arribar els terroristes.

Sóc conscient que per l’Eduardo Madina, el 19 de febrer sempre serà un dia gris però jo m’atreviria a afegir que malgrat la duresa d’aquesta jornada també conté una inapreciable, transparent i petita escletxa de llum, la vida!

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 24/02/07
Laia Gomis

Sessió de control

Dimecres, a les quatre de la tarda el rellotge s’atura perquè els manuals, els apunts i altres qüestions poden esperar una estoneta ja que sento una especial atracció per poder conèixer en directe l’evolució de la sessió de control al govern.

Les tardes dels dimecres són una gran font d’informació perquè les qüestions de l’actualitat política acostumen a aparèixer en un moment o altre de la tarda. Al llarg de les intervencions, les rèpliques i contrarèpliques sempre sorgiran estimulants titulars que els periodistes no es pensaran dos cops en emprar per obrir els seus informatius.

Precisament, el fet de seguir l’evolució de la sessió de control et permet crear una opinió pròpia evitant perdre la valuosa informació contextual que sovint desapareix en els resums que els telenoticies presenten al vespre.

Tanmateix, la sessió de control d’avui tenia un valor afegit perquè era la primera en la qual acudia el nou ministre de justícia, Mariano Fernández Bermejo, un gran coneixedor del món de la justícia amb una prestigiosa carrera judicial que l’avala malgrat l’oposició frontal que demostra el Partit Popular ja des del primer moment que va tenir notícia que Fernández Bermejo seria el futur ministre de justícia.

He de reconèixer que em va semblar molt encertat el nomenament de Fernández Bermejo com a nou ministre de justícia, precissament després del que ha donat de si la sessió de control d’aquesta tarda corroboro al 100% la meva percpeció inicial.

La benvinguda que els membres del Partit Popular han realitzat al nou ministre de justícia Fernández Bermejo ha estat insultant, i mai més ben dit perquè al llarg de les vuit preguntes formulades des de la bancada popular hem escoltat desqualificacions constants, des de holligan polític, passant per sectari, radical, arrogant, sobervi entre molts altres termes que prefereixo oblidar.

No obstant, Fernández Bermejo ha demostrat una actitud tranquil·la davant la pluja de desqualificacions i mentides que se li imputaven directament així ha establert una visible barrera perquè el seu tarannà poc té a veure amb l’insult i el nerviosisme que es reproduïa a les files populars.

Abans d’acabar, em quedo amb la magistral i ràpida classe de dret que Fernández Bermejo ha realitzat aquesta tarda al Congrés dels Diputats arrel d’una pregunta formulada pel senyor Zaplana. En primer lloc, el ministre de justícia amb una gran humilitat ha reconegut a Zaplana que està convençut que pot rebre nombroses lliçons de “ladrillos y ordenación urbanística” però no de dret. En aquest moment, els diputats del Partit Popular no sabien on posar-se i ha esclatat la ira que porten al seu interior. Quan la calma s’ha recuperat dins la cambra baixa, el ministre de justícia ha continuat amb la seva explicació i de manera molt pedagògica ha recordat al senyor Zaplana que LEGALITAT no és el mateix que LEGITIMITAT, distinció que qualsevol estudiant de dret coneix en el primer curs de carrera.

Capital humà

Els estereotips i els prejudicis continuen formant part del conglomerat que composa la nostra societat. Avui, voldria parlar d’un col·lectiu que acostuma a passar desapercebut en els mitjans de comunicació i tan sols apareix quan arriben prestigiosos informes que alerten del baix nivell educatiu. No suposa cap innovació afirmar que els estudiants ens hem d’afrontar cada dia a tota mena de suspicàcies i bromes constants davant la nostre elecció fonamentada amb la voluntat d’ampliar la formació més enllà dels estudis regamentaris bàsics i obligatoris.

Si em permeteu la llicència, per tal de reduir una mica la diversitat que el terme estudiants porta implícita, centraré la meva atenció únicament en els estudiants universitaris, signe per execl·lència de l’anarquia i de la llibertat. No obstant, voldria fer tota una sèrie de matitsacions al respecte perquè els paral·lelismes que ràpidament es tracen no sé perquè però acostumen a esdevenir erronis amb el pas del temps.

En primer lloc, la universitat està integrada per nomborses persones i totes elles amb unes sensibilitats i prioritas ben diferenciades. Sempre podem trobar el típc estudiant que no sap com s’ho ha fet però com a casa li subvencionen els estudis, viu la vida i s’oblida del motiu o la finalitat per la qual es troba en l’esmentat indret. A l’altre costat trobem aquells que més enllà de tenir interioritzat la importància dels estudis tan sols viuen per aquesta fi arribant-se a oblidanr que el món existeix més enllà dels llibres. No obstant, entre els extrems anteriors ubicaria la gran majoria dels estudiants, persones amb grans inquietuts per descobir coses noves i amb ganes d’aprendre però que procurem aprofitar l’estada a la universitat per conèixer persones, intercanviar opinions, fer bons amics i amigues, combinant sempre dins la justa mesura l’oci i la rigorositat i la seriositat que els estudis exigeixen.

L’acció cohercitiva senbla que sigui l’únic instrument amb capacitat per fer modular les nostres actuacions, duent a terme un mer compliment per evitar la represàlia. Aquesta explicació ens permet entendre com al dia d’avui encara hi ha qui no enten perquè els universitaris acudim a classe si no en tenim l’obligació. Aquells que pronuncien les repetides paraules màgiques ignoren el valor afegit que suposa per l’estudiant tenir l’oportunitat d’escoltar les opinions, els comentaris i les explicacions d’una persona coneixedora de la matèria. Quan arriba el moment de començar a estudiar, manual en mà, les notes preses ràpidament a classe i els apunts es converteixen en els grans aliats dels estudiants.

Precisament, aquesta setmana posarem punt i final als desconeguts exàmens de febrer que sempre passen desapercebuts per la immensa majoria de la ciutadania perquè els de juny s’enduen el protagonisme projectant una ombra i una fama internacional. Després de passar cap de setmana rere cap de setmana estudiant, pensant en l’examen immident per fi podrem desconectar durant uns dies que ens permetin carregar piles perquè el dilluns tornem de nou amb noves assignatures, pràctiques i treballs, la tònica habitual de l’estudiant universitari. Com podeu apreciar molt lluny de la festa i alegria amb la qual s’acostuma a associar.

Aquestes breus línies tenen per objectiu retre un petit però merescut homenatge a tots aquells estudiants universitaris perquè són molts els esforços i els sacrificis que han de dur a terme perquè el dia de demà puguin comptar amb una títol universitari darrera del qual s’hi trobaran nombrosos coneixements i així puguin aportar al conjunt de la ciutadania nombroses idees per millorar el seu benestar. Tanmateix, la societat materialista que poc a poc estem creant només es capaç de valorar els diversos assumptes sota la rendibilitat econòmica i comet el gran error d’oblidar que més enllà del concepte tradicional de capital. Darrerament, està adquirint un gran protagonisme el capital humà, l’essència del qual radica amb la bona formació dels treballadors, precisament aquest és el tipus de capital que s’impulsa o es comença a gestar a les universitats.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 16/02/07
Laia Gomis

En clau municipal (II)

La candidata del Partit Popular a l’alcaldia del Vendrell, Maria Teresa Mercader, va ser presentada públicament durant la setmana que avui acomiadem davant els mitjans de comunicació.

La premsa comarcal recollia la notícia i descobríem que la candidata és militant del Partit Popular des del 2003 i a més treballa com a administrativa dins el consistori vendrellenc, motiu que aparentment sembla que ha estat valorat de manera molt especial per aquells que han procedit al seu nomenament al·legant el gran coneixement que Maria Teresa Mercader posseeix sobre el funcionament de l’ajuntament.

Fins aquí, no hi ha cap element innovador però la present notícia l’hauríem d’emmarcar dins el seu context per poder comprendre-la amb major facilitat. Actualment, el Partit Popular té dos regidors dins el consistori vendrellenc, estic parlant de Francesc Caralt i Leopoldo Viñas els quals reconeixien públicament que el nomenament de la nova candidata, Maria Teresa Mercader, el van descobrir gràcies als mitjans de comunicació. Comprenc el malestar o el sentiment de tristesa que ambdós regidors puguin tenir perquè al marge de les rivalitats polítiques o les qüestions ideològiques tot dos són persones que han treballat durant aquests quatre anys activament a favor del nostre municipi, El Vendrell.

El Partit Popular del Vendrell podria haver prescindit de la presència dels actuals regidors de cara a la configuració de la llista electoral si ho considerava oportú perquè es tracta d’una decisió totalment legítima. Ara bé, com a mínim els haurien d’haver informat dels canvis que es produirien a la formació popular vendrellenca abans de fer la roda de premsa. A més crec que tots dos regidors es mereixien un mínim d’agraïment per la tasca realitzada durant la present legislatura.

Tanmateix, aquí no s’acaba la història perquè l’actual regidor d’Obres Públiques, Leopoldo Viñas, admetia que té l’oferta de presentar-se en quatre candidatures més, entre les quals té la possibilitat de ser el cap de llista d’una d’elles. Davant aquestes paraules, els ciutadans ràpidament elaborem les nostres conclusions i jo m’arrisco a plasmar-les per escrit tot admetent que em puc equivocar i que no disposo de cap mena d’informació privilegiada, tan sols aquella que apareix als mitjans de comunicació, però m’atreviria a dir que Ciutadans, el Partit de la Ciutadania persegueix a l’actual regidor popular vendrellenc perquè són conscients que gràcies a ell podrien arreplegar un bon grapat de vots. Si aquest pensament generalitzat es confirmés, estic segura que no els faria gens de gràcia als membres del Partit Popular del Vendrell...

Des dels ulls d’un infant

El passat diumenge la nostra vila va viure una jornada especial. La xatonada es convertia en el protagonista del primer diumenge del mes de febrer. Ja de bon matí, es podien escoltar les masses i els morters dels mestres xatonaries que participaven en el 21è concurs. Ara bé, a mesura que anava avançant la jornada, els nens i les nenes que havien participat en el curs “aprèn a fer xató” organitzat a les diverses escoles vendrellenques prenien el relleu dels més grans.

Encara faltava una bona estona perquè escoltéssim el repic de les campanes, les onze del matí era l’hora acordada per començar a distribuir les cassoletes amb l’escarola perquè poguessin elaborar un xató de gran qualitat. Tanmateix, l’envergadura d’aquesta cita provocava el naixement de la impaciència dels més petits. En una filera llarga que semblava no tenir fi, els infants aguardaven el seu torn per recollir els elements necessaris per començar a elaborar el plat. La rapidesa i la bona organització va permetre que en un tres i no res, tots els infants estiguessin col·locats en l’espai habilitat i així començaven a picar les ametlles i les avellanes al morter.

La cara de satisfacció era la constant entre tota la canalla perquè durant un matí es convertien en el centre d’atenció ja que les mirades dels adults anaven adreçades a ells. La gran majoria dels infants estaven acompanyats pels seus progenitors, tot i que amics i familiars no van voler deixar escapar l’oportunitat de veure in situ l’elaboració del xató a càrrec d’uns cuiners un xic peculiars.

Els mitjans de comunicació també s’interessaven i cercaven les improvisades explicacions que els infants realitzaven destacant els diversos passos necessaris per aconseguir un deliciós xató, molts d’ells s’aturaven i explicaven detingudament fil per randa la recepta.

El nombrós públic infantil participant en aquesta jornada gastronòmica ens demostra que la continuïtat de l’elaboració d’un plat propi de casa nostra com és el xató està pràcticament assegurada. A més, crec que no és un assumpte menor recalcar allò que moltes estadístiques ens demostren quan ens informen que la nostra societat cada dia menja pitjor i s’alimenta a través d’allò que els anglesos anomenen “fast-food”. Els més petits són un públic molt important per les empreses de menjar ràpid i estic convençuda que aquells nens i nenes que van fer un plat de xató el passat diumenge a la Rambla, repetiran aquesta experiència en altres ocasions.

La cuina requereix una dedicació especial, normalment acompanyada d’un gran enemic dels petits que és la paciència. Vivim en la societat de la immediatesa, sense ser-ne conscients en el nostre dia a dia aquests tics els hi transmetem als més menuts. Pràcticament el demà ha desaparegut del nostre vocabulari perquè l’avui, l’ara mateix o d’aquí un instant són termes que planegen constantment. L’art de cuinar no és la imposició avorrida que s’ha de dur a terme dia a dia per poder satisfer les nostres necessitats primeries derivades de la importància d’una bona alimentació sinó que el passat diumenge vam poder constatar com l’art culinari continua despertant la curiositat de grans i petits.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/02/06
Laia Gomis

En clau municipal (I)

Helena Arribas, PSC

Avui mateix quan llegia amb més deteniment la premsa comarcal que durant la jornada d’ahir vaig fullejar ràpidament descobria nombroses novetats de cara als comicis electorals. Em vaig comprometre en aportar totes les darreres informacions que m’arribessin a les meves mans i precisament aquest article és una bona mostra d’aquest compromís.

L’única candidata oficial a l’alcaldia de l’ajuntament vendrellenc és la socialista l’Helena Arribas, la resta de partits amb representació al consitori vendrellenc guarden un escrupolós silenci esperant que les assemblees locals ratifiquin els noms que tots fem anar amb una certa seguretat. Per la formació nacionalista de CIU, intuim que el cap de llista serà Benet Jané. ERC imagino que proposarà Eladi Llop, així com PxC consolidarà el líder vendrellenc August Armengol i tal com especulava en l’altre article, Ciutadans es presentarà al nostre municipi i de moment sona el nom de Felipe Ramírez com a cap de llista.

La meva sorpresa arriba quan conec que cap dels dos actuals regidors del PP integraran la llista del Partit Popular del Vendrell, ni Francesc Caralt ni tampoc Leopoldo Viñas compten amb la confiança del Secretari General del PP de Tarragona, Rafel Luna. Una bona mostra d’aquestes discrepances internes en el si del PP és l’obsessió malaltissa de Luna demanant el trencament de l’acord de govern establert entre el PSC-PP després de la glossa institucional que el diputat Ernest Benito, va pronunciar durant l’11 de setembre, per més informació cliqueu aquí

Els dos regidors populars entenien que no existia cap motiu que els conduís al trencament del pacte de govern i quan dins el si dels populars hi ha alguna veu que discrepa o simplement no acata les ordres dels seus superiors, tard o d’hora arriba la represàlia i precisament, aquesta ja la tenim aquí tot.

Teresa Mercader, PP

Enmig d’aquesta situació, el protagonisme l’acapara una dona, Teresa Mercader, futura candidata del Partit Popular a l’Ajuntament del Vendrell, una persona sobre la qual no puc pronunciar cap comentari perquè no la conec, per tant haurem d’esperar...

Abans d’acabar, que ningú es pensi que m’oblido d’ICV-EUA perquè ara és el seu torn. Segons fonts del Diari del Baix Penedès, el rumor que em vaig atrevir a reproduir a l'article titulat A l’expectativa sobre la hipotètica presentació d’una candidatura al municipi del Vendrell sembla que comença a prendre forma perquè així s’exposava a les pàgines d’aquest diari comarcal. Inclòs anava més enllà exposant que el coordinador aquesta formació política encapçalarà la llista electoral una vegada hagi estat ratificat per l’assemblea local.

Aquest mes de febrer aniran desapareixent tots els dubtes i les inquietuds existents entorn els i les cap de llista però un cop tancada aquesta porta se n’obrirà una altra perquè no us penseu que aquí acaba tot. El següent pas constituirà el procediment de configuració de les llistes electorals, amb un total de 21 noms més els suplents, en aquest terreny us puc assegurar que les especulacions estaran assegurades...

Percepcions

Les notícies internacionals que ens arriben des de diferents indrets del nostre planeta no es caracteritzen pel seu elevat grau innovador, l’escalada de morts a Iraq és habitual. Dia si i dia també apareixen a la premsa, ha arribat un punt en el qual ens hem acostumat a llegir-ho i sense ser-ne conscients li hem restat la importància que es mereix tot i l’estrepitós increment del nombre de morts arribant a xifres vertiginoses. Ara, a nivell internacional, tothom prefereix mirar cap un altre costat per no constatar les conseqüències directes que es desprenen del caprici d’un president irresponsable que va produir una invasió a través de mentides contants sempre amb el beneplàcit d’altres països entre els quals dissortadament es troba el nostre.

Sempre he pensat que les notícies internacionals són les grans desconegudes, l’opció més fàcil i ràpida consisteix en llegir simplement el titular i la resta ja ens ho imaginem amb una mica d’aquí i una mica d’allà nosaltres acabem elaborant una notícia sense ser-ne conscients. Aquest fet provoca que molt sovint oblidem pel camí detalls que aparentment no tenen una gran transcendència però la suma de tots ells constitueixen l’element integrador sobre el qual es construeix la pròpia notícia, en absència d’ells la notícia perd gran part del seu sentit original.

Hi ha qui fonamenta la desmotivació respecte els temes internacionals en la distància real que acostuma a existir entre el lector i la notícia publicada però personalment em decanto per descartar aquesta hipòtesis. A més, hem de ser conscients que tots nosaltres vivim en un món cada vegada més globalitzat i per tant els problemes o les informacions que ens arriben des de més de mil quilometres no ens han de semblar alienes perquè probablement avui no ens afecten però potser demà seran de rigorosa actualitat a casa nostra.

Des d’una certa preocupació observo atenta els moviments que abanderant el clam antiglobalitzador volen oblidar la resta del planeta i es fixen només en el seu entorn més proper, tan sols es preocupen per l’àmbit municipal i amb un sobreesforç especial parlen de la comarca en la qual es troben, donant sempre per suposat que el to patriòtic sobre el qual es constitueixen els seus discursos, el nom de Catalunya sempre estarà present. De tota la resta desitgen desentendre’s completament perquè no els preocupa el més mínim, pensen que són autosuficients i poden viure trencant vincles amb tothom. Curiosament, estic segura que en algun moment o altre del dia es connecten a internet o simplement si encara no estan convençuts els convido a que llegeixin detingudament les etiquetes de les seves peces de roba, s’enduran una decepció perquè no podran llegir made in Baix Penedès sinó que descobriran que estan fabricades a les antípodes i que el món va més enllà de les nostres fronteres més properes.

Si bé és cert que els ciutadans ens agrada estar informats de les notícies i dels esdeveniments que tenen lloc més a prop de nosaltres, volem conèixer les darreres novetats sobre aquells assumptes pendents que tenim constància que s’han de resoldre. Ara bé, personalment penso que l’accés a aquesta informació local mai ha de ser en detriment d’altres assumptes de rigorosa actualitat, amb independència de l’àmbit en el qual es trobi, perquè si quelcom caracteritza els mitjans de comunicació és la seva transversalitat acompanyada d’una encertada complementarietat, enterrant d’una vegada per totes l’exclusió que durant massa anys va caracteritzar la premsa escrita.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 02/02/06
Laia Gomis