La convivència a la carretera
L’1 de juliol marca l’inici del Tour de França, una competició que es converteix en un element integrant dels estiu de molts ciutadans compartint espai amb les estades a les nostres platges o els viatges realitzats arreu del món. Suposa un gran atractiu contemplar pels espectadors el pas dels experts ciclistes per les diverses carreteres franceses oferint-nos un paisatge digne d’observar quan conjuntament gaudim d’una pràctica esportiva poc coneguda però que compta amb fidels seguidors.
Precisament, arrel del Tour de França em va venir al cap una necessària i alhora imprescindible reflexió motivada per l’augment en aquest període de l’any de la presència de ciclistes a les nostres carreteres. Tots els consells i les campanyes de sensibilització es dirigeixen vers els conductors centrant l’atenció en el control de la velocitat i alertant de la perillosa combinació que suposa unir en un mateix còctel alcohol i conducció.
Convé esmerçar tots els esforços en aquesta matèria per evitar la lacra que suposen els accidents de trànsit. El ball de xifres mortals fa esgarrifar setmana si i setmana també quan es coneixen els balanços generals, entre tots plegats hauríem d’invertir aquesta llastimosa tendència que situa la siniestralitat a la xarxa viària com una de les primeres causes de mortalitat entre la població jove.
En tots els aspectes de la vida, la veu dels col·lectius més forts i potents es fa sentir acallant les reivindicacions d’altres persones que pel simple fet de trobar-se en una posició d’inferioritat numèrica no aconsegueixen que les seves propostes comptin amb el ressò i el coneixement públic que desitjarien.
Aquest és el cas del col·lectiu de ciclistes o per fer-ho més extensiu, totes aquelles persones que de tant en tant decideixen agafar la seva bicicleta i conèixer des de dues rodes el nostre territori. Davant aquestes actituds sempre sorgeixen veus que clamen al cel, desitjarien enviar a totes les persones que practiquen una activitat saludable com és el fet d’anar en bicicleta i tancar-les en un velòdrom o bé forçar les circumstàncies perquè tan sols poguessin dur a terme el ciclisme per camins rurals poc freqüentats. Aquestes visions són una mostra més de la manca de tolerància nascuda des de posicions autoritàries, pensant-se que la carretera tan sols pot ésser ocupada per vehicles a motor.
No es tracta de donar carta blanca als ciclistes sinó que també se’ls ha d’exigir un respecte rigorós a les normes existents perquè des dels conductors, passant pels ciclistes fins arribar als vianants les haurien de complir al peu de la lletra. Els vehicles compten diversos elements que protegeixen la seguretat dels ocupants, amb un grau d’eficiència major o menor en funció de la gravetat de l’ensurt. Ara els ciclistes és troben amb una situació de feblesa originada perquè no compten amb cap d’aquestes innovacions, l’única cuirassa és el seu propi cos.
Ara és temps de vacances, podem gaudir de l’estiu des de la responsabilitat i el seny perquè no són actituds oposades a la diversió sinó que han de formar part de la mateixa. No hi ha fórmules màgiques ni encanteris, aquesta és la única manera d’evitar mals majors a les carreteres perquè allò que comença com un desafiament o simplement com un joc pot acabar convertir-se en un malson inoblidable perquè després la marxa enrera no hi cap, aquesta opció només l’ofereixen els videojocs i això és la vida real.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/07/07
Laia Gomis
Precisament, arrel del Tour de França em va venir al cap una necessària i alhora imprescindible reflexió motivada per l’augment en aquest període de l’any de la presència de ciclistes a les nostres carreteres. Tots els consells i les campanyes de sensibilització es dirigeixen vers els conductors centrant l’atenció en el control de la velocitat i alertant de la perillosa combinació que suposa unir en un mateix còctel alcohol i conducció.
Convé esmerçar tots els esforços en aquesta matèria per evitar la lacra que suposen els accidents de trànsit. El ball de xifres mortals fa esgarrifar setmana si i setmana també quan es coneixen els balanços generals, entre tots plegats hauríem d’invertir aquesta llastimosa tendència que situa la siniestralitat a la xarxa viària com una de les primeres causes de mortalitat entre la població jove.
En tots els aspectes de la vida, la veu dels col·lectius més forts i potents es fa sentir acallant les reivindicacions d’altres persones que pel simple fet de trobar-se en una posició d’inferioritat numèrica no aconsegueixen que les seves propostes comptin amb el ressò i el coneixement públic que desitjarien.
Aquest és el cas del col·lectiu de ciclistes o per fer-ho més extensiu, totes aquelles persones que de tant en tant decideixen agafar la seva bicicleta i conèixer des de dues rodes el nostre territori. Davant aquestes actituds sempre sorgeixen veus que clamen al cel, desitjarien enviar a totes les persones que practiquen una activitat saludable com és el fet d’anar en bicicleta i tancar-les en un velòdrom o bé forçar les circumstàncies perquè tan sols poguessin dur a terme el ciclisme per camins rurals poc freqüentats. Aquestes visions són una mostra més de la manca de tolerància nascuda des de posicions autoritàries, pensant-se que la carretera tan sols pot ésser ocupada per vehicles a motor.
No es tracta de donar carta blanca als ciclistes sinó que també se’ls ha d’exigir un respecte rigorós a les normes existents perquè des dels conductors, passant pels ciclistes fins arribar als vianants les haurien de complir al peu de la lletra. Els vehicles compten diversos elements que protegeixen la seguretat dels ocupants, amb un grau d’eficiència major o menor en funció de la gravetat de l’ensurt. Ara els ciclistes és troben amb una situació de feblesa originada perquè no compten amb cap d’aquestes innovacions, l’única cuirassa és el seu propi cos.
Ara és temps de vacances, podem gaudir de l’estiu des de la responsabilitat i el seny perquè no són actituds oposades a la diversió sinó que han de formar part de la mateixa. No hi ha fórmules màgiques ni encanteris, aquesta és la única manera d’evitar mals majors a les carreteres perquè allò que comença com un desafiament o simplement com un joc pot acabar convertir-se en un malson inoblidable perquè després la marxa enrera no hi cap, aquesta opció només l’ofereixen els videojocs i això és la vida real.
Article publicat al Diari del Baix Penedès, 13/07/07
Laia Gomis
posted by Laia Gomis @ 3:08 p. m.
2 comments
2 Comments:
Per la seva banda el Ministeri de Foment i els seus tècnics haurien de dissenyar uns arcens més amples. Amb el que hi ha del Vendrell a Albinyana en alguns casos amb prou feines passa un vianant. Aquí sempre es vol donar les culptes als conductors, però els que ho han fet possible també han d'assumir la seva part del pastís de la responsabilitat.
Si bé és cert que el Ministeri de Foment hauria d’augmentar la partida pressupostària en millorar molts trams de la nostra xarxa viària crec que tampoc es tracta de crimilanitzar i fer-lo responsable directe de tots els mals que existeixen en el dia d’avui a les nostres carreteres. Amb aquest escrit volia posar sobre de la taula una qüestió que ens precopua a tots ja que en un moment o altre ens hem creuat amb un ciclista o hem contemplat escenes desagradables on els conductors es creuen els únics legitimats per circular a la carretera donant a entendre que l’origen dels mals i els únics que sobren són els ciclistes. Comença a ser hora que alguns canviïn les perspectives...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home