divendres, de març 30, 2007

Tinc una pregunta per vostè

La petita pantalla està perdent el prestigi i el reconeixement que havia assolit amb el pas del temps perquè els espais televisius ponderen el morbo davant les interessants propostes que poden aportar quelcom innovador a l’espectador. Realment, es converteix en un esport de risc, canviar accidentalment a mitja tarda el canal de televisió perquè et pots trobar amb un programa insultant on els tertulians tan sols tenen per objecte iniciar una competició sense precesents per a veure qui s’enduu el premi que consisteix en poder pressumir de tenir una activa vida sentimental i sexual. Tot aquest panorama dessolador es remata amb un instrument molt famòs i generalitzat conegut popularment com el polígraf o la màquina detectora de les mentides.

Afortunadament, aquesta setmana una cadena de televisió pública inovava la seva oferta televisiva incorporant un original programa importat dels nostres veïns fransesos: Tinc una pregunta per vostè. El format del programa era impactant perquè no estem acostumats a veure cent persones en un plató escoltant detingudament les respostes que el president del govern adreçava a les preguntes que els assistents lliurement formulaven.

Voldria insistir en un aspecte que els més escèptics qüestionen o posen en entre dit quan afirmen que el president del govern coneixia de prop el contingut de totes les preguntes que al llarg de la nit es van realitzar. Els dies posterios a l’emisió del programa, altres espai televisius, cercaven la presència de les persones que van intervenir en l’espai televisiu interpelant al president del govern i tots ells reconeixien la llibertat d’actuació i de plantejament a l’hora d’elaborar la pregunta.

El conjunt de totes aquestes novetats ens va conduir a moltes persones a sentir una certa curiositat pel funcionament i el desenvolupament del programa. Els índexs d’audiència així ho demostren perquè els experts reconeixen que un share entorn del 30% és realment molt satisfactori. A més, hem de tenir en compte que no es tractava d’un programa de la premsa rosa sinó que al llarg de dues hores d’emisió es van abordar una diversitat de temes, el terrorisme, la justícia, la vivenda, l’evolució de l’economia, l’agricultura, els autònoms, els joves... entre molts altres.

A vegades, tenim la sensació que els aspectes relacionats amb l’actualitat més imperant del dia a dia de la vida quotidiana, aquells aspectes que els diaris inclouen a l’interior de les seves pàgines només els podem cercar en els telenotícies perquè la resta de la programació s’oblida d’ells. No obstant, el programa“Tinc una pregunta per vostè“ trenca els esquemes anteriors presentant-nos una línia renovada sobre la concepció de la política perquè aquesta s’acostuma a relacionar amb la pràctica dels molòlegs que pot arribar a caure dins els paràmetres de l’avorriment. No obstant, el dinamisme de les preguntes va evitar aquest fet i a més crec que no és valadí que el president del govern es trobés dempeus perquè donava un clima més distès al conjunt del programa.

El passat diumenge es celebrava el 50è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma, una passa de gegant en el procés d’integració europea. Salvant les distàncies, a mesura que avançava el programa“ Tinc una pregunta per vostè“, pensava en la transformació social, política i econòmica que al nostre país ha tingut lloc gràcies a la Unió Europea. Potser només es tracta d‘un exemple insigníficant però penso que la possibilitat d’expressar les inquietuts que la ciutadania té al president del govern és una sana pràctica democràtica. Democràcia, una paraula desconeguda pels ciutadans del nostre país fa tot plegat un quart de segle, no hem de negar que Europa hi va col·laborar activament perquè en el nostre vocabulari s‘hi trobés present.




Article publicat al Diari del Baix Penedès, 30/03/07
Laia Gomis

4 Comments:

At 10:31 a. m., Anonymous Anònim said...

Té molt mèrit estar dues hores dret i fent com si hi entenguéssis de tot. Jo hagués preferit que davant algunes preguntes hagués manifestat la seva ignorància.El faria més humà, ningú no hi entén de tot. També podia haver reconegut que alguna cosa va malament.Tampoc sé perquè tutejava als que preguntaven, semblava una mica fals.

 
At 3:36 p. m., Anonymous Anònim said...

I sota quin criteri preguntaven aquelles persones i no tu, jo o algú de Bellpuig d'Urgell o d'Arizarnazabal, per exemple?

 
At 5:51 p. m., Blogger garmir said...

Hola:
Laia, el cert es que al ZP li va anar malament especialment amb la pregunteta del café que es un golàs al president com feia temps que no es veien, o, 80 cts, que baratet, que ho compra tot, així no m´estranyà que no sàpiga com va el pais i sómplen la boca parlant de Europa uant e sla culpable de l´augment d ela pobresa a Espanya amb un increment de preus del 66% , la moneda de 100 es la de euro, pero això a ZP qué li importa?. El que li importa a ell es repetir el discurs de lo bé que estem a Europa, que els ciutadans ja ho patiran, Per cert Dinamarca, no té l´euro i tambè es Europa, o no?

 
At 12:19 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Avui contestaré conjuntament als comentaris d'aquest article. Comparteixo la idea que en alguns moments els president del govern contestava des d'una vessant massa institucional cercant la resposta a les actuacions de govern realitzades en aquests tres anys però no hem d'oblidar que estaven adreçant preguntes al president del govern i ens agradi o no aquest to institucional sempre s'hi troba present. Sobre el fet de tutejar, no crec que sigui fals sinó més aviat una manera d'apropar-se als ciutadans i trencar la distància.

Desconec els procediments que es van seguir per seleccionar a les persones que havien d'adreçar les preguntes al president del govern però si que voldria fer esment. El noi que li va preguntar sobre al República va exposar en un programa televisiu que va arribar al programa perquè feia temps que s'havia apuntat en una empresa on cercaven gent per dur a terme estudis de mercat. Aquesta circumstància no sé si és generalitzable a tota la resta de participants però et puc assegurar que m'hagués encantat poder estar present en el programa.

Garmir, m'estranyava que ningú parlés del cafè i tu has trencat aquesta tendència. Realment, el preu del cafè al Congrés dels Diputats és el que va senyalar el president del govern, que en altres bars et fan pagar noranta cèntims o un euro no és menys cert però ell no va enganyar a ningú ni tampoc va quedar en evidència. Del conjunt de les dues hores d’intervenció del president del govern, el més interessant va ser el preu del cafè??? Rotundament, NO!!!! Entre tots plegats evitem que l’anècdota acapari la totalitat de la informació.

Respecte la incorporació de la moneda única a Espanya, crec que és un assumpte tremendament interessant però convindria que no féssim demagògia sobre un tema tant important com aquest. Si bé es cert, que una certa tendència inflacionista ha tingut lloc d’ençà de l’arribada de l’euro. Tots plegats hem oblidat la inestabilitat que caracteritzava a la pesseta i la seguretat econòmica que porta de manera intrínseca l’euro, simplificant les transaccions comercials entre els nostres veïns. És més, algú s’imagina quina hagués estat la conseqüència imminent després de la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq si no haguéssim tingut l’euro??? Jo sóc de les que em decanto amb rapidesa, fer trontollar la nostra economia, sabeu de quina manera? Devaluant la pesseta però això no va ser possible gràcies a l’euro.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home