Feliç 2007!!!

Ens trobem en el darrer dia de l'any, estem a punt d'acomiadar el 2006 i personalment ho faig amb un regust amarg. El culpable d'aquest fet és l'atemptat que va tenir lloc ahir a la terminal 4 de l'aeroport de Barajas, en vaig tenir coneixement del mateix quan ultimava els darrers preparatius pel sopar d'aquesta nit. Malgrat aquesta mala notícia, no perdo l'esperança perquè durant aquest any que d'aquí a unes horetes iniciarem aquells que ahir van perdre el camí que conduia a la fi del terrorisme i l'obtenció de la pau espero que el reemprenguin el més aviat possible.

Una vegada fet aquest esment, tan sols em resta desitjar-vos que gaudiu molt intensament de la nit d'avui, espero que el 2007 sigui un gran any per tots vosaltres, espero que aquelles il·lusions i també els somnis que teniu es compleixin al llarg dels propers 365 dies.

Abans d'acomiadar-me us voldria donar un petit consell, quan s'apropin les dotze prepareu tots els grans de raïm, perquè sempre a l'últim moment en falta algun. A més, no comenceu a menjar quan sonin els quarts, que ja ens coneixem... i per aquells que sou supersticiosos és obligatori dir-vos que no podeu deixar cap gra de raïm si voleu tenir bona sort durant el proper any. Aquells que acostumem a relativitzar aquestes pràctiques que per a més d'un assumeixen la categoria de sagrades, ens haguem acabat o no els dotze grans de raïm, brindarem amb una copa de cava celebrant l'arribada d'un nou any, en aquesta ocasió el 2007!!!

FELIÇ 2007!!!

Adéu 2006!

El repic de la darrera campanada servia per començar a polemitzar sobre la llei antitabac que oficialment entrava en vigor l’1 de gener del 2006. Alguns cartells per caldejar l’ambient es podien trobar en diverses cases en les quals hi havia amplies reunions familiars per celebrar l’arribada del nou any. Aquells que vam decidir anar de festa, vam constatar en primera persona que els espais lliures de fum brillaven per la seva absència, però en una nit de gresca i alegria com és la de cap d’any, resignadament vam empassar fum.

Durant els primers quinze dies del mes de gener, aquesta llei va ser la gran protagonista, després va anar perdent intensitat i curiosament quan tot just estem a punt d’acomiadar el present any, la polèmica ha saltat a l’esfera pública arrel de la negativa demostrada pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid en aturar el reglament elaborat per la mateixa comunitat que és més permissiu davant els espais en els quals es pot fumar.

Tanmateix, a mode personal penso que els veritables protagonistes de l’any que aviat conclourem fonamentalment són tres. El primer de tots ells, tan sols l’esmentaré perquè ja vam tenir oportunitat de parlar i opinar àmplia i extensament sobre ell, imagino que ràpidament haureu descobert que parlo de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el qual va entrar en vigor el 9 d’agost després de ser aprovat en referèndum el 18 de juny.

Sense allunyar-nos de l’esfera política, un altre element que ha caracteritzat el 2006 ha estat l’arribada a la presidència del govern xilè de Michelle Bachelet, una persona que va patir en primera persona la repressió efectuada pel colpista Pinochet, el qual recordem que va acabar amb el govern d’Allende escollit democràticament pel poble xilè i amb ell va arribar una època en la qual el terror es va apoderar de la vida quotidiana d’aquest país. Els assassinats indiscriminats estaven a l’ordre del dia, tot aquell que discrepava del règim instaurat coneixia quin era el seu destí, les tortures que acabarien en una mort imminent. Precisament, no fa massa dies que aquest sanguinari general va morir, coincidint la data de la seva mort amb la celebració del dia internacional dels Drets Humans. Reprenent la idea plantejada, Bachelet no ha estat l’única dona que s’ha convertit en el 2006 en presidenta del seu país sinó que la finlandesa, Tarja Halonen, assumia la presidència de Finlàndia. Sègolène Royal, una dona combativa i lluitadora per definició guanyava les eleccions primàries del partit socialista francès i estic segura que es convertirà en la gran protagonista del 2007 quan es converteixi en la presidenta de la República Francesa, el seu camí cap als Elisis tot just ha començat.

El dret de sufragi passiu i actiu de les dones a casa nostra és ben recent, tot just enguany celebràvem el setanta cinquè aniversari d’ença que la Constitució de 1931 reconeixia l’esmentat dret. Aprofitant l’avinentesa, citar que el 2006 ha estat un any marcat pels aniversaris històrics, en primer lloc l’esmentat dret de vot a les dones i no hem d’oblidar que el 14 d’abril recordàvem la proclamació de la II República, un règim polític en el qual les llibertats i el progrés de la societat eren el denominador comú de totes les seves actuacions

No voldria acabar aquest personal recordatori sobre el 2006 sense esmentar l’esperança que el dia 22 de març es va originar en el nostre país. Aquest dia, ETA va anunciar un alto al foc permanent, fins aquell moment els nostres cors restaven encongits perquè tot i que feia molt de temps que afortunadament no hi havia víctimes mortals aquesta senyal inequívoca suposava un pas endavant. La solució definitiva que posi punt i final al conflicte basc no és gens senzilla ni tampoc es pot resoldre en qüestió de 365 dies sinó que és necessari un clima de consens en el qual les negociacions siguin una constant. A més, cal sumar la imprescindible existència de la lleialtat democràtica d’aquells que es troben a l’oposició i el conjunt de la ciutadania hem d’esperar pacientment. Si es donen tots aquests requisits estic convençuda que la pau es convertirà en un element perpetu en el nostre país, de moment, des d’un optimisme moderat recomano creure fermament en el procés de pau.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 29/12/06
Laia Gomis

El primer any a la xarxa

Les dates dels aniversaris i de les principals efemèrides acostumo a no oblidar-les però recentment he pogut llegir alguns posts en els quals es celebrava un aniversari que commemorava la continuïtat a la xarxa durant un any. Aleshores ràpidament he recordat que el meu primer article publicat a la blogosfera datava de l’11 de desembre, espero que pugueu perdonar el meu oblit. Tan sols han passat dotze dies però voldria fer un esment especial vers aquesta qüestió, tot i que hagin passat uns dies d’ençà d'aquesta data publico unes reflexions que es veuen inalterables malgrat el pas del temps.

En primer lloc, voldria agrair a totes les persones que visiteu aquest espai, tan aquelles que deixeu comentaris com a totes les altres que desitgen passar desapercebudes però em consta que visiten la pàgina. La meva intenció és convertir aquest blog en un indret en el qual el diàleg sigui l’element predominant, totes les opinions i les visions hi tenen cabuda sempre que es pronunciïn des del respecte.

La valoració personal d’aquest primer any a la xarxa és molt positiva, he tingut l’oportunitat de conèixer diverses persones, descobrir l'encant de nous indrets, gaudir de la informació pràcticament instantània que diversos companys ens proporcionen des dels seus escons, entre molts altres elements que em reservo dins l'àmbit estrictament personal.

En fi, la balança es decanta sense cap mena de dubtes vers els nombrosos elements positius, enguany tan sols hem posat la primera espelma però amb la companyia de tots vosaltres espero poder-ne posar moltes més.

Una forta abraçada a tots els meus lectors i lectores!!!

Laia Gomis Ortiz

Un bocí d’esperança

Avui és un dia especial, moltes persones llegiran les pàgines d’aquest diari relativitzant tota la informació que s’hi pot trobar al seu interior perquè resten impacients davant el sorteig de Nadal. Qui els pot assegurar que mentre llegeixen les darreres novetats informatives no sortirà el número premiat? Ningú, ja que és ben cert que en qualsevol moment pot aparèixer a l’escena pública la combinació d’unes xifres que canviaran la vida a centenars de persones.

El sorteig de Nadal compta amb fidels adeptes que des de mitjans del mes d’octubre compren compulsivament totes les participacions nadalenques o els dècims de loteria que es creuen pel seu camí. Segurament, les persones descrites amb el perfil anterior en aquests moments segueixen de prop les cantinel·les que els nens i les nenes del col·legi de Sant Idelfons realitzen esperant impacients que d’un moment a un altre pronunciïn la xifra que els ha de canviar la vida. El fet d’anar comprant dotzenes de participacions de loteria no és un cas aïllat sinó que s’està convertint en una pràctica habitual de moltes famílies i això comporta que any rere any augmenti la quantitat invertida en la loteria de Nadal.

No obstant, aquesta pràctica demostra un gran desconeixement d’allò que realment s’amaga darrera de la loteria perquè tendim a oblidar amb certa facilitat que estem parlant d’un joc d’atzar i per tant la probabilitat que ens toqui el primer premi és ridícula, al voltant del 0,003%.

Sempre hi ha qui vol al·ludir al racionalisme que les xifres ofereixen i aleshores cerquen la drecera dels premis menors, coneguts tradicionalment sota la denominació de la “pedrea”. Els meus lectors em perdonaran perquè sóc incapaç de traduir aquest terme al català perquè malgrat haver buscat la traducció del mot no l’he trobat, però espero que tothom entengui que em refereixo als múltiples premis dotats d’una quantitat econòmica menor que també es sortegen durant el mateix dia. Si de nou, ens emparem sota l’estudi probabilístic constatarem que la probabilitat en aquesta ocasió gira al voltant del 2,3%, tot i que s’ha augmentat considerablement vers la xifra exposada anteriorment tampoc ens assegura un gran èxit.

Tanmateix, mentre escric aquestes paraules recordo una classe d’història, molts es preguntaran quin sentit té aquest element innovador que aporto al text enmig de l’entorn propi dels jocs d’atzar però aviat entendran el perquè del meu esment. La història sempre s’ha caracteritzat com una matèria feixuga, amb una gran càrrega lectiva i per alguns avorrida, sempre m’he oposat als tòpics i discrepo de la idea anterior perquè sóc una ferma convençuda de la importància que té a les nostres vides el fet de ser uns bons coneixedors del nostre passat, a més aquest és un element clau per poder entendre amb major facilitat els fenòmens actuals. Precisament, l’estudi de la Guerra de la Independència em va portar a descobrir que en ple segle XVIII un monarca, Carles III, mentre cercava una solució per poder fer front i finançar les enormes despeses que havia generat l’enfrontament bèl·lic sense augmentar els impostos als ciutadans i va tenir la brillant idea d’inventar el negoci de la loteria tal com la coneixem actualment.

Afortunadament, la finalitat recaptadora de la loteria actual poc té a veure amb la que va donar peu al naixement de la mateixa però hi ha un valor que s’ha mantingut constant malgrat el pas del temps, la contribució que la loteria duu a terme a les arques del tresor públic, és a dir, augmentar el Pressupost General de l’Estat. Així doncs, qui espera l’arribada de la grossa comprant compulssivament dècims o participacions el més probable és que no en surti guanyador a títol individual. Ara bé, en nom de l’esperança d’esdevenir milionari cada any, sense ser-ne conscient, moltes persones destinen als comptes públics una gran quantitat de diners que, en última instància, serà el conjunt de la ciutadania qui en sortirà la principal i gran beneficiada.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 22/12/06

Laia Gomis

Casualitat?

El llarg pont que vam viure la setmana passada semblava no tenir mai fi però els cinc dies de festa han passat en un obrir i tancar d’ulls. Les activitats projectades per dur a terme durant aquests esperats dies del calendari eren molt diverses, aprofitar per desconnectar una mica de la nostra rutina, oblidant el maleït despertador que tant ens amarga cada matí, començar a pensar en la imminent arribada del Nadal i reservar algun dia per fer una mica de turisme, visitant racons inhòspits, allunyats del caos de les grans urbs on la natura està en ple equilibri i l’harmonia és el tret més dominant.

Avui, això ja són records perquè el retorn a la quotidianitat resulta inevitable, la millor manera per evitar caure en un estat de shock i no recuperar-se fins un cop passades les festes de Nadal és reprendre la nostra activitat sense més preàmbuls, obrir de nou l’agenda i recordar aquells projectes i les promeses pendents.

Quan tot just començava a escriure les primeres ratlles del present article, un butlletí informatiu radiofònic desvirtua les línies sobre les quals volia projectar la reflexió d’aquesta setmana, la celebració del dia internacional dels dret humans. La mort de Pinochet es converteix en la notícia estrella de la vesprada del diumenge desplaçant inclòs l’interès que acostuma a despertar l’operació retorn del pont o la jornada esportiva pròpia de cada diumenge.

Escolto atentament les informacions que les ones radiofòniques m’ofereixen, tots coneixíem la situació crítica en la qual es trobava el sagnant dictador però ningú s’esperava que moriria just en un dia com avui, 10 de desembre, dia internacional dels drets humans.

No fa massa dies que amb motiu d’un treball universitari coordinat des de l’assignatura de Dret Internacional Públic, vaig tenir l’oportunitat de refrescar la memòria respecte diversos assumptes relacionats amb la sol·licitud d’extradició que el jutge Baltasar Garzón va demanar a les autoritats londinencs perquè Pinochet sigués jutjat a Espanya

Finalment no es va concedir l’extradició perquè el govern anglès no ho va creure oportú, concretament el ministre d’afers exteriors londinenc, Jack Straw, va al·legar l’aplicació del dret humanitari vers una persona d’avançada edat i a més malalta. Els mitjans de comunicació d’aquella època estaven replets d’imatges on es podia constatar la figura de Pinochet força deteriorada com si d’un moment o altre hagués de desaparèixer. Volien fer néixer un sentiment de llàstima, pena i compassió al conjunt de l’opinió pública, perquè tan sols era un “pobre vell” i s’havia de deixar córrer aquest assumpte que perquè a la seva edat no tenia sentit.

No obstant, quan Pinochet es trasllada fins a Xile, a l’arribada de l’aeroport el dictador s’aixeca de la cadira de rodes com si d’un miracle es tractés. De sobte, la imatge d’aquell home afligit i trist que aguarda pacientment l’arribada de la seva mort s’esvaeix. Pinochet es posa dempeus i camina sense l’ajuda de ningú, els seus fidels seguidors que esperaven el seu retorn, li dirigeixen càlides mostres de suport així com també aplaudeixen la complaença demostrada pel govern anglès. Una vegada més Pinochet ha aconseguit burlar-se de tots els ciutadans falsejant la realitat, fent teatre.

Aquests fets van transcorre fa prop de sis anys, no està de més recordar-los perquè aquesta actitud dèspota i prepotent es repetirà pràcticament fins uns dies abans de la mort del dictador. En el darrer comunicat oficial de Pinochet, llegit per la seva dona, no deixa cap porta oberta que ens permeti entendre un grau de penediment pel cop militar que va suposar la fi d’un règim democràtic, l’arribada d’una cruel dictadura que provocaria més de 3000 desapareguts i es saldaria amb més de 10.000 víctimes, assassinades pel simple fet de no ser partidàries del cop d’estat.

Dissortadament, no el vam veure assegut al banc dels acusats ni tampoc podem llegir una sentència ferma que el condemni pels assassinats indiscriminats que va perpetrar durant els anys de dictadura Tanmateix, a vegades, durant la vida d’una persona apareixen una sèrie de coincidències estranyes, peculiars que molt sovint no s’acaben d’entendre. ¿És pura casualitat que la mort d’un declarat violador dels drets humans com va ser Pinochet tingui lloc el dia en el qual es celebra l’efemèride dels drets humans?

Article publicat al Diair del Baix Penedès, 15/12/06

Laia Gomis

Meme pendent

He de reconèixer que quan em va arribar el meme de la mà del Jordi Pedret, em va fer molta il·lusió per un doble motiu. Aquest era el primer meme que rebia i a més no suposa cap descobriment afirmar que sóc una seguidora habitual de l'espai virtual del Jordi i em va sorprendre que se'n recordés del blog d'una jove vendrellenca. He de confessar que darrerament, no puc llegir amb la tranquil·litat i la calma necessàries per analitzar detingudament totes les reflexions que s’hi poden trobar en l’interessant espai.

La feina aquests dies em persegueix i m’he de conformar en llegir ràpidament els blogs que visito amb més freqüència perquè com les actualitzacions són constants no vull quedar al marge de les darreres novetats informatives així com també els comentaris, opinions i percepcions que tots ells ofereixen a la xarxa.

Sense més preàmbuls, responc el meme que consisteix en escriure la cinquena línia de la pàgina 123 d’un llibre que tingui sobre la taula. La decisió no ha estat gens difícil perquè tot i que tinc la taula plena de llibres, entre tots ells en tinc un que resta obert perquè precisament el proper dijous 21 de desembre tinc un examen sobre el llibre “Soberanía dual y constitución integradora”, escrit conjuntament per Manuel Ballbé i Roser Martínez.

La línia cinquena de la pàgina 123 es troba emarcada dins el capítol que explica la composició dual de l’exèrcit dels Estats Units i exposa el següent:

“Garrison intentó forzar este modelo federal y excluyente con los estados e informó al presidente Wilson para que lo propusiera al Congreso en diciembre de 1915”

Sóc conscient que he trigat molt en contestar el meme i com he pogut apreciar aquells blogs que visito amb més freqüència ja s’han fet ressò d’aquesta pràctica i la gran majoria d’ells l’han contestat. Per no ser repetitiva i cançonera, no els passaré de nou la meme perquè en aquesta ocasió he arribat tard i ja m’han passat per davant però en properes ocasions em comprometo en ser pionera!

Repercussions meteorològiques

La bonança meteorològica que aquests dies ens acompanya no es correspon ni de bon tros amb les gèlides temperatures pròpies del mes de Nadal. El desembre ha començat i les peces de roba pròpies de l’hivern resten a l’armari esperant el gir copernicà dels termòmetres perquè si tot continua com ara, en comptes de gaudir d’una bona escudella el dia de Nadal haurem de canviar el menú cercant un plat més refrescant.

Tanmateix, el temps sempre és el recurs fàcil per trencar el molest silenci que es produeix entre les persones que mantenen un contacte cordial però no es coneixen en profunditat, fet que permetria abordar altres qüestions. Així que no és gens estrany escoltar pel carrer diverses queixes fonamentades en l’absència de fred, molts tenen ganes de poder lluir els llampants abrics de pell conjuntats amb les més diverses bufandes però per culpa de les temperatures, aquestes voluminoses peces continuen penjades dins l’armari esperant ansiosament l’arribada de la gota freda.

Si duem a terme un ràpid exercici de memòria que consisteix en desplaçar-nos fins un any endarrera constatarem com l’any passat per aquestes dates hi havia qui desitjava l’arribada de l’estiu perquè estava cansat del fred i d’haver de dur tanta roba. D’aquesta manera queda palesa la teoria que demostra l’esperit crític i contradictori que tan caracteritza a les persones, perquè quan fa calor desitgem ansiosament l’arribada del fred i quan faci uns dies que aquest regna pels nostres carrers aleshores ràpidament reclamarem la calor.

Al marge d’aquesta consideració, la meteorologia ens podria semblar una especialitat sense gran transcendència, que no guarda cap mena de secret i la seva essència és fer pronòstics que acostumen a estar errats. Aquesta és només una visió esbiaixada de la realitat que converteix l’anècdota en el cos central de la definició, una pràctica molt perillosa. La simplificació de la realitat acostuma a provocar problemes de tal magnitud.

Hi ha un reduït però important sector de la nostra societat que en aquests moments està maleint l’absència de fred perquè una gran suma de diners està en joc. El tasteig previ a les vacances de Nadal ha arribat amb aquells dies de festa que els catòlics s’entossudeixen a anomenar el pont de la Puríssima mentre que els constitucionalistes opten per parlar del pont de la constitució, en definitiva, uns dies de festa.

El destí clàssic d’aquestes dates es trobava als Pirineus, els amants de la neu volien ser els primers en arribar a les pistes d’esquí i treure així les teranyines que s’han anat acumulant durant tot l’any al conjunt de l’equipament bàsic per poder gaudir d’una bona esquiada. Tanmateix, els enamorats d’aquesta pràctica esportiva s’han vist obligats a deixar a un cantó les seves preferències perquè l’absència de neu no els permetia gaudir de la pràctica de l’esquí i no han dubtat en fixar altres destinacions, fet que es traduirà en unes grans pèrdues econòmiques pels sectors turístics dels pobles del Pirineu que esperaven l’arribada d’aquests turistes per reactivar l’economia de la zona, fonamentada bàsicament en el turisme rural. No obstant, els principals beneficiats seran els hotelers de les zones costaneres que molts d’ells havien posat punt i final a la temporada turística del 2006 i gràcies a les bones temperatures tindran una injecció amb la qual no hi contaven. La saviesa tradicional no s’equivocava quan deia que mai plou a gust de tothom, i precisament aquest n’és un bon exemple.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 07/12/06
Laia Gomis

El diputat Ernest Benito es suma al món dels blogs

El blog de l’Ernest Benito

El diputat vendrellenc al Congrés dels Diputats, Ernest Benito, sensibilitzat amb l’avenç imparable que suposen les noves tecnologies a la societat del segle XXI no s’ho ha pensat dues vegades i s’ha volgut sumar a l’immens món virtual amb la creació d’un espai personal que ens permetrà conèixer de més a prop les seves reflexions així com tambés les opinions que li provoquen els diversos assumptes de l’actualitat.

Així doncs, des d’aquest espai convido a totes les meves lectores i yambé els meus lectors a que us adreceu al següent enllaç, El blog de l’Ernest Benito

Abans d’acomiadar-me, aprofito l’avinentesa per donar-li una afectuosa benvinguda a l’Ernest per la seva arribada a la blogosfera. Un espai en el qual concretament el Vendrell i per extensió tota la nostra comarca el Baix Penedès, no té un paper predominant però aquestes noves incoporacions sempre suposen un nou pas endavant, perquè com es diu en castellà “un grano no hace granero pero ayuda al compañero”.

Algunes percepcions que fins el dia d'avui reposaven al tinter

Feia dies que tenia ganes d’escriure unes paraules en aquest blog, són moltes les opinions i les percepcions que tinc després de la creació del govern d’entesa a Catalunya i algunes d’elles les voldria plasmar en aquest espai. La inactivitat del blog que tan sols actualitzo amb la meva col·laboració habitual al diari del Baix Penedès, es deu a l’allau de feina que tinc actualment, si bé es cert que no ens trobem ni de bon tros en plena època d’exàmens us puc assegurar que el mètode d’avaluació continuada que en moltes assignatures duem a terme no et permeten ni uns segons de descans, sempre tens quelcom a fer, quan no és una pràctica són uns exercicis... un ritme frenètic.

Si vols arribar a tot arreu, una vegada has complert amb la prioritat que suposen els estudis que s’enduen la principal inversió de les hores que té el dia, la solució per arribar als interessants afers que em preocupen i m’interessen, sempre és la mateixa, restar hores de son.

L’1 de novembre el vaig viure amb una gran intensitat perquè si bé havia participat en altres comicis electorals, els dos referèndums anteriors, aquestes eren les primeres eleccions on la disjuntiva no es trobava entre un sí o un no sinó que el to era completament diferent. A més, paradoxes de la vida, el primer polític de primera línia de batalla amb el qual vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar unes paraules va ser precisament José Montilla, d’això ja en fa quasi dos anys, concretament en un míting a Tarragona el febrer del 2005 on ens va demanar el SÍ a la Carta Magna Europea. Aquesta no va ser l’única ocasió que vaig poder parlar amb ell ja que durant el tradicional sopar que els socialistes baixpenedesencs duem a terme a la Masia de Can Cobella, Montilla va acceptar la nostra invitació i ens va acompanyar en el sopar.

José Montilla és una persona que trenca els esquemes tradicionals sobre els quals acostumem a englobar a la classe política, no és amant dels grans actes, es defineix com una persona reservada, tranquil·la, poc amiga de les estridències i del soroll. Sempre prefereix intercanviar opinions en petits cercles perquè són més acollidors i li permeten conèixer de més a prop les percepcions de totes les persones que hi participen, a més no té cap problema en reconèixer les seves mancances, sinó que públicament ha exposat que l’oratòria no és la seva virtut i treballarà intensament per millorar el seu nivell de català. Potser són gestos que ens passen per alts a molts de nosaltres, però en una societat en la qual tots ens pensem que som superherois i que no tenim cap defecte sinó que sempre els tenen els altres, crec que és una mostra d’humanisme molt important.

Sóc optimista respecte la tasca de govern que el nou executiu durà a terme, tots sabem que el nou govern no gaudirà dels 100 dies de gràcies que s’acostumen a donar als nous governs perquè es troba analitzat i supervisat les 24 hores esperant l’arribada d’un error. Abans de la constitució del govern, tothom mirava molt de prop quines serien les passes inicials que realitzaria el president Montilla a l’hora de definir el seu equip, cap filtració, silenci sepulcral fins que no es van fer públics oficialment els noms dels consellers i les conselleres no van existir especulacions. Aquesta actitud contenia un missatge implícit que ens avançava l’arribada d’un nou model, pausat i tranquil, és cert, però absent d’espectacle.

El fet de configurar un govern no és una qüestió senzilla, me’n faig el càrrec però el meu esperit crític i inconformista em condueix a destacar un element que trobo a faltar. Salta a la vista l’absència de dones dins l’executiu, tot i que el PSC és l’únic partit que s’apropa a la paritat amb 3 de les 7 conselleries ocupades per dones mentre que a les conselleries d’ERC tan sols hi ha present una dona, i els companys d’ICV no en tenen cap. Estic completament segura que hi ha nombroses dones molt preparades i capacitades per ser caps de les diverses conselleries, però durant la present legislatura ens haurem de conformar tan sols amb les quatre conselleres. Per cert, dues d’elles ja són víctimes del masclisme insultant que determinats mitjans de comunicació practiquen, ja que consideren com una gran notícia el pentinat de la consellera Tura i les ulleres de la consellera Serna, algú s’imagina una crònica que parlés sobre el pentinat o la vestimenta d’algun conseller? Veritat que no, doncs aquest fet ens demostra que a les dones encara ens queda un llarg camí per recórrer fins aconseguir la igualtat real.

En darrer lloc, voldria tancar aquesta reflexió personal un xic desordenada basada amb meres impressions com apuntava inicialment amb el nomenament del vendrellenc Martí Carnicer com a Secretari General d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. El Martí és una persona que no necessita presentacions però per si algú llegeix aquestes paraules i no el coneix, us podria dir que si hi ha quelcom que el caracteritza és el fet de passar desapercebut, mai saps si està en un lloc o no, no li agrada gens el soroll, és amant de la tranquil·litat i l’harmonia, atributs que demostra quan és l’hora de treballar i ell mai ho reconeixerà perquè defuig del protagonisme però conjuntament amb el conseller Castells, ambdós han estat els grans artífexs del sanejament dels comptes públics. Una tasca complexa i gens senzilla però no en tinc cap dubte que el paper del Martí ha estat molt important i ell n’ha tingut molt a dir.

El continent oblidat

La fisonomia trista, ensopida i malaltissa era el tret característic de les poblacions europees de l’Edat Mitjana quan les pestes arrasaven ciutats senceres fent disparant així els índexs de mortalitat, que no distingien entre homes i dones, infants o adults. Actualment, si poguéssim visualitzar la cruesa d’aquells anys, estic segura que pràcticament ningú els entendria fins al punt d’interioritzar la situació dramàtica a la qual s’havia afrontar la societat perquè no tenia cap altra sortida, era el seu dia a dia.

Aquesta descripció ens semblaria impossible en els nostres temps, però amb tots els matisos propis que comporta inexorablement el pas de més de cinc segles, dissortadament aquesta no és una imatge que hagi desaparegut com a tal. Al costat de casa nostra, uns quilometres més enllà de les nostres fronteres, hi ha un extens territori amb uns 30.170.427 km² i uns 900.000.000 habitants que reprodueix alguns dels elements citats anteriorment. Tan sols amb el pes de les xifres anteriors podríem pensar que estem parlant d’una gran superpotència amb un paper influent i transcendental dins el nostre planeta però no és així perquè quan desvetllem que s’hi amaga darrera, constatem que l’Àfrica, té un paper irrellevant en el conjunt del nostre planeta.

La fam, la misèria i la pobresa arrosseguen a la població africana, és més, m’atreviria a exposar que tots els atributs anteriors condemnen als seus habitants a malviure en unes condicions deplorables, encadenant a tot un territori arribant-lo a oprimir fins arribar a un punt que limita el seu desenvolupament.

A l’altre costat trobem la resta del món que observa plàcidament aquesta realitat com si d’una telenovel·la es tractés, és més, contemplen aquest continent amb una total vehemència i despreocupació perquè des de la seva òptica els problemes no es veuen, l’opció fàcil és fer-se el despreocupat com si aquells assumptes no anessin amb ell. Ara bé, la situació més ridícula acostuma a ser la solució final, que no és res més que mirar cap a l’altre costat sense oblidar unes acurades i meditades paraules perquè tots adquirim una consciència, sense més.

La plasmació real de la reflexió anterior és el cas de la sida. Durant molts anys, aquesta malaltia es va endur milers i milers de vides humanes a l’Àfrica però tothom la relacionava amb les condicions de pobresa que es donaven en aquest territori. No obstant, quan aquesta pandemia arriba als països desenvolupats s’engega la veu d’alarma. En el fons, fins que la sida no arriba als països rics, és molt trist reconèixer-ho però els fets parlen per si mateixos, ningú es va preocupar per aquesta malaltia.

Un ball de xifres inundarà la jornada d’avui, 1 de desembre, el dia mundial de la sida, ens recordaran les vides que s’ha emportat aquesta malaltia, masses. El grau de coneixement i sensiblitatzació que es té vers aquesta malaltia es troba en una línia creixent però el més important és que ningú baixi la guàrdia, perquè la sida és una malaltia que no entén ni de races, fronteres, religions, ideologies o bé orientacions sexuals.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 01/12/06
Laia Gomis