Un nou triomf de les dones

Encara no fa quinze dies que en aquest mateix espai destacava el triomf d'una dona, concretament de Michelle Bachellet a les eleccions de Xile. Avui, aquest petit comentari el dedicaré a Tarja Halonen, actual presidenta de Findlàndia, càrrec que revalidarà durant sis anys més gràcies als excel·lents resultats electorals que ha aconseguit al seu país.

Ja en el meu primer article apuntava sobre l'avenç de les dones en l'àmbit polític. Afortunadament, en el meu municipi una dona ocupa l'alcaldia, Helena Arribas, acompanyada d'un excel·lent equip de govern en el qual cal destacar la presència de dues dones més, concretament parlo de Belén Alcón, regidora de cultura i d'educació, i Pepi Pérez, la qual ocupa la regidora d'Hisenda. No obstant, a la resta de grups polítics que tenen representació al consistori vendrellenc aquesta tendència no es manté. Convergència i Unió entre els seus vuit regidors tan sols podem trobar una dona, mentre que el Partit Popular, Esquerra Republicana i Plataforma per Catalunya estan composats integrament per homes.

Si de l'àmbit municipal em trasllado a l'autonòmic, constanto que de les 16 conselleries tan sols 5 dones estan estan al capdavant de les mateixes, curiosament tres de les anteriors són membres del PSC, concretament parlo de Montserrat Tura (Consellera d'Interior), Marina Geli (Consellera de Salut) i Caterina Mieras (Consellera de Cultura), mentre que ERC té les dues restants, Marta Cid (Consellera d'Educació) i Anna Simó (Consellera de Benestar i Familia). Encara ens trobem lluny de l'equiparació plena però la xifra d'un 31% que suposa la representació de les conselleres ha de ser un punt de partida per aconseguir la plena equiparació.

Per evitar allargar-me excessivament només destacar el pas de gegant que en el nostre país va tenir lloc quan el president Zapatero va formar el seu govern paritari, integrat 50% per homes i 50% per dones, sense que la discriminació hi tingués lloc.

No podria acabar aquest comentari, que pretenia ser breu i m'he allargat de manera exagerada ja que és un tema que dóna per molt, parlant sobre l'Estatut. No fa massa dies, una diputada publicava en el seu blog una reflexió molt interessant i com guarda una estreta relació amb el contingut del present text he decidit incloure-la.

El nombre total de dones de la Delegació del Parlament a la Comissió Mixta Paritàtia del Congrès dels Dipuats, es queda per sota del 30% , destacantque l'únic partit que sobre passa la xifra anterior és el PSC el qual s'apropa al 50% quedan tan sols cinc punts per sota.

Molts són els que creuen que parlar de l'etern debat de la paritat és perdre el temps, que es tracta d'un tema instrascendent, sense importància i un recurs que les dones sempre emprem. Els primers que difonen aquestes tesis són aquells que estan en contra que les dones puguin ocupar càrrecs públics i molts són presoners d'una època que fa molts anys que va passar a la història.

Ha plogut molt des d'ençà, en un primer moment les dones ni tan sols teníem dret a sufragi actiu i en ple segle XXI les coses han canviat molt ja que la dona, no tan sols té garantit el dret de sufragi actiu sinó també el passiu, és a dir, el dret a ésser escollides en unes eleccions i així esdevenir en representants dels ciutadans ocupant una regidoria, l'alcaldia, una conselleria, un ministeri o per què no arribant a la presidència del país com Michell Bachellet i Tarja Halonen.

Aprenent de bruixot

Dia sí i dia també l'ex-president del govern, José María Aznar, dedica un espai del seu preuat temps d'oci a criticar a José Luis Rodríguez Zapatero. És una pràctica obessiva, quan parla de l'actual executiu la ràbia i l'odi s'apoderen dels termes que pronuncia. Recordo les dures crítiques que rebia quan abans de ser president del govern, Zapatero, era el cap de l'oposició. Des de les files populars no s'estalviaven les mofes i les burles, mostrant una gran manca de respecte i perquè no dir-ho d'educació vers una persona que no volia caure al mateix joc que ells.

Primer van titllar a Zapatero de Bambi, inspirant-se en el clàssic de Walt Disney però sembla que actualment han passat del gènere de la fantasia i s'han traslladat fins a un best-seller dels nostres dies, Harry Potter. No sé ells, però l'únic aprenet de bruixot que conec jo és aquest especial personatge creat per JK Rowling.

Cansada de la dreta

Quan l’horrible so del despertador ens fa obrir els ulls, el primer que pensem és la possibilitat de restar tan sols cinc minuts més dins del llit. Enmig dels forats de la persiana constatem que l’enllumenat públic està encès i la lluna encara no ha donat pas al sol però la jornada laboral no pot esperar. Els més atrevits es lleven d’un salt, altres ens ho pensem més però després de donar moltes voltes, rondinar i lamentar-nos, no tenim escapatòria i ens acabem aixecant del llit.

Dilluns, quarts de vuit del matí, el record del cap de setmana inoblidable et fa néixer una sensació particular, només esperes que arribi el proper divendres a la tarda. Abans de començar a treballar, una visita imprescindible, la màquina de cafè, espai per excel·lència on neixen diversos comentaris, crítiques i opinions respecte les darreres notícies que ofereix l’actualitat. Mig adormida, perquè negar-ho, sempre procuro escoltar aquelles impressions més repetides i comentades, a vegades gràcies a elles aconsegueixo despertar-me, quan no és així sempre em recomanen una tertúlia de la cope o la lectura d’alguns editorials d’importants diaris, sense cap mena de dubte, tenen efectes immediats. Sorprenentment una senzilla expressió de l’estil, “Avui t’has llevat amb el peu esquerra” dirigida directament vers la meva persona em fa despertar de cop.

Una acció molt simple com suposa llevar-nos del llit és objecte d’una subtil crítica política, d’una manera tímida i barrejada amb un component que sempre funciona, la tradició, es dóna a entendre que aquell que es lleva amb el peu esquerra tindrà tot el dia creuat. Sempre m’he preguntat per què el responsable del malestar ha de ser el peu esquerra i no el dret. L’esquerra des del moment en que es llevem és vista com a quelcom negatiu, relacionada amb el mal humor i mal caràcter.

No obstant, aquesta qüestió no va quedar aquí ja que arrel d’aquest comentari que podria semblar anecdòtic vaig estar reflexionant sobre aquest tema i em vaig adonar de la nombrosa presència de la dreta en el desenvolupament de la nostra vida. De camí cap a casa, vaig recordar la màxima que tots aprenem quan anem a l’autoscola, sempre hem de circular pel carril de la dreta quan anem per l’autopista. Quina casualitat, la dreta de nou és converteix en un símbol de correcció. Acte seguit, abans de sortir de l’autopista, també per la dreta, vaig reduir la velocitat i quan vaig canviar de marxa vaig adonar-me que ho feia amb la mà dreta, de la mateixa manera que amb el peu dret accionava dos pedals, el fre o l’accelerador mentre que el peu esquerra tan sols té una funció secundària.

Quan vaig arribar a casa, em vaig trobar amb uns amics que tenien un nen petit, a banda de parlar amb ells tranquil·lament, el nen esperava impacient la meva arribada perquè volia pintar i sabia que jo sempre li donava els colors. No vaig trigar ni dos minuts en donar-li els instruments que necessitava, tot just començava a aprendre a agafar els colors per pintar però estava entossudit en fer-ho amb la mà esquerra. Els seus pares no sabien com treure-li aquest “mal costum” tal com ells el denominaven, repetien constantment que els colors s’agafen amb la mà dreta però ell es feia el sord. Després del dia que havia viscut els hi vaig plantejar que tenia de dolent que ho fes amb l’esquerra i no van saber respondre la meva qüestió.

Tanmateix, quan vaig pujar a la meva habitació per posar-me a estudiar, vaig obrir un dels molts llibres que tenia sobre la taula i vaig constatar que la dreta ens inunda en molts àmbits de la nostra vida però n’hi ha un que se li escapa. La cultura resta en possessió exclusiva de l’esquerra perquè curiosament els llibres sempre s’obren vers aquesta direcció.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 27/01/06

Laia Gomis

En el record de tots

El passat dilluns 16 de gener, l’Auditori Pau Casals va quedar petit davant el nombrós públic assistent a l’acte d’homenatge a Joan Reventós. Tot i ser un dia plujós i laborable, molts vendrellencs i baixpenedesencs no van deixar passar l’oportunitat de recordar una insigne persona com era en Joan.

A vegades, una té la sensació que en el nostre país, les persones que més han treballat en la seva construcció no són reconegudes tal com s’ho mereixerien. És fàcil que aquestes persones caiguin en l’oblit perquè acostumen a no ser amants del protagonisme, sempre estan lluny dels mitjans de comunicació i dels flashos de les càmeres, prefereixen situar-se en una segona línia però a l’hora de treballar si les busques sempre estan al capdavant, es marquen un objectiu i empren totes les hores necessàries, moltes d’elles robades de la dedicació familiar i de l’oci personal, amb l’única finalitat de cercar-lo. Precisament, en Joan Reventós era un d’aquests. Primer va ser la lluita clandestina durant el franquisme la qual duia sempre una companya de viatge indesitjable, la presó. En una època on ningú es plantejava el restabliment de la democràcia en Joan quan constatava que el dictador tenia els dies comptats, el perseguia el neguit sobre com s’hauria de dur a terme la implantació d’aquesta. Mentre durava l’agonia dels darrers mesos del règim franquista, en Joan va prendre una posició determinat i clau per la unió del socialisme català, el secret no va ser cap altre que un terme repetit fins a la sacietat aquests dies, el consens. Les primeres eleccions democràtiques van suposar el seu primer triomf electoral, i amb elles va venir el compliment de la seva promesa electoral, restablir el govern legítim de la Generalitat que es trobava a l’exili i el retorn del president Tarradelles. Sense la valuosa tasca que en Joan Reventós va desenvolupar per fer possible aquesta promesa, les famoses paraules del president Tarradelles “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” molt probablement no s’haguessin arribat a pronunciar mai. Uns anys després, en Joan es convertiria en l’ambaixador espanyol a París, gràcies al seu treball incessant, les relacions entre França i Espanya van quedar restablertes i lluny quedava l’època plagada de reticències entre ambdós països. En darrer lloc, esmentar que també va ocupar la presidència del Parlament de la Generalitat, a més d’ésser diputat al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats.

Aquestes tan sols són algunes pinzellades sobre les nombroses activitats polítiques que va dur a terme Joan Reventós, sóc conscient que pel camí me’n deixo moltes però desitjaria aprofitar les darreres línies que em resten abans d’acabar el present article parlant sobre la vessant humana del Joan Reventós.

En Joan sempre va estar al costat dels ciutadans, si te’l trobaves pel carrer el podies aturar i conversar tranquil·lament amb ell. No era una persona que marqués una línia divisòria entre ell i els ciutadans, sinó més aviat al contrari, passejant pels carrers de la nostra vila o per les nostres platges era un més entre nosaltres. Pot semblar anecdòtic però quan anava a veure castells defugia dels balcons, preferia estar entre els castellers a la plaça, donant suport i animant a la colla, fent pinya. Si algun tret el caracteritzava era la seva tossuderia intel·ligent, a simple vista poden semblar mots antagònics però no ho són ja que ell sempre sabia fins on podia arribar, coneixia els límits amb gran deteniment. Acompanyada d’aquesta trobem el preuat valor de l’autocrítica, la qual s’acostuma a trobar faltar entre l’actual classe política, l’inconformisme el va acompanyar fins els darrers dies de la seva vida, per ell les coses mai estaven prou ben fetes, sempre es podien millorar. A més, en Joan era un amant de l’escriptura i la lectura, les seves obres poètiques sempre les signava amb un pseudònim, Pere Oliva. En una entrevista, ell mateix exposava el significat d’aquest, Pere era el seu nom de guerra i Oliva provenia per la passió que tenia vers l’arbre que proporcionava aquest fruit, l’olivera.

La seva important i extensa trajectòria política va ser clau pel nostre país i per aquest fet mereix no ésser oblidada però allò que sempre seguirà persistent entre nosaltres és l’immens bagatge social, cultural i per sobre de tot humà que el Joan ens va deixar.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 20/01/06

Laia Gomis

La successora de Lagos

Michelle Bachelet serà la presidenta de Xile, l'escrutini gira entorn del 67% però els resultats són clars, obté el 53,22% dels vots davant del 46,77% que obté el seu adversari. El dretà Piñera no ha dubtat en felicitar a la futura presidenta Bachelet quan ha conegut les xifres proporcionades pel Ministeri del Interior.

Per primera vegada a la història, una dona arribarà a la presidència d'un país del continent americà. Només un 4,4% dels 226 països i territoris de la Terra estan avui dia sota la direcció de dones democràticament elegides.

Sense cap mena de dubte, Bachelet marcarà un abans i un després en l'activitat política al seu país, i de retruc, ha trencat el domini masculí a Amèrica.

Per conèixer amb major deteniment quin és el seu programa de govern, la pàgina web següent és de gran utilitat:

http://www.michellebachelet.cl/m_bachelet/ambientes/0/

Quelcom més que un jersei

El jersei és una peça de vestir imprescindible a qualsevol dels nostres armaris durant el període hivernal, a més si sortim al carrer sense ell no dubtarem en anar-lo a buscar ja que les temperatures així ho reclamen. Ara bé, mai hagués imaginat que una peça de roba com aquesta es convertiria en l’objecte de totes les mirades durant la visita que el president electe de Bolívia, Evo Morales, va realitzar al nostre país la setmana passada.

Les recepcions oficials que qualsevol president de govern efectua amb els seus homòlegs es caracteritzen pels innumerables actes protocol·laris, tot està estudiat i determinat al mil·límetre evitant improvisacions no desitjades. Precisament, la darrera visita no va ser pas una excepció però quan el president electe de Bolívia va baixar del cotxe per entrar al Palau de la Moncloa, els flashos no van deixar de disparar. Molts van ser els que es van sorprendre quan van veure el futur president de Bolívia sense trajo, havia preferit uns pantalons de pinça i una “chompa” (jersei de colors variats amb ratlles amples, tradicional de l’Amèrica Llatina) sota la qual s’amagava una camisa d’un to clar.

La llum d’alarma es va encendre ràpidament, les crítiques dirigides a Evo Morales pel seu vestuari van ser objecte de diverses tertúlies buides de contingut. Tots els membres d’aquestes tenien el dret d’insultar i faltar al respecte a una persona escollida democràticament pels ciutadans bolivians pel simple fet de no dur trajo, una actitud llastimosa. No obstant, cada dia em sorprèn menys escoltar actituds com l’anterior perquè tinc la percepció que totes les actuacions que efectua un sector determinat de la nostra societat estan legitimades i en el moment que algú es pronuncia en contra d’aquestes, és quan apareixen els vulneradors de la llibertat d’expressió.

Al marge d’aquesta qüestió, els judicis de valor realitzats abans de conèixer en profunditat a una persona sempre resulten perillosos ja que allò que popularment es denomina com intuïció acostuma a fallar amb relativa facilitat. Tanmateix, el més sorprenent de la qüestió és que la crítica aferrissada no es dirigeix directament vers les discrepàncies que podrien sorgir respecte l’ideari polític d’Evo Morales ni tampoc sobre els seus compromisos electorals, sinó l’objecte és un jersei.

Segurament, si en comptes de ser el president de Bolívia el que va optar per posar-se un jersei hagués estat el president dels Estats Units, George W. Bush, probablement els mitjans de comunicació haurien recollit la notícia anterior com una innovació i un estil a potenciar entre els líders mundials per trencar la fredor i la simplicitat dels trajos. En canvi, com no ha estat així, s’ha de donar el tomb a la notícia explicant-la des de la vessant que considera aquest fet com un protocol inadequat.

La “chompa” d’Evo Morales és tot un signe de valentia, els colors que conformen el teixit del jersei no només trenquen amb la tradicional barreja del blanc i del negre, tonalitats típiques que sempre llueixen els presidents del govern sinó que va més enllà. Els colors vius i variats són el símbol de la diversitat dels països del Tercer Món i amb aquest jersei Evo volia deixar palès l’orgull que sent de formar part de l’ètnia aimara, una de les més antigues de l’Amèrica Llatina, parlem doncs del intens orgull indígena compatible amb el profund sentiment democràtic que té el futur president de Bolívia.

En darrer lloc, voldria fer meves les paraules pronunciades per un assessor de comunicació: “Evo Morales es tracta d’un senzill home amb jersei...però president del seu país”

Article publicat al Diari Baix Penedès, 13/01/06

Laia Gomis

El missatge implícit dels regals

En una societat en la qual l’esport nacional és el consumisme cal no menysprear la importància que té la publicitat a efectes pràctics en l’increment de vendes registrades aquests dies. L’arribada de les festivitats nadalenques s’aprecia a principis de desembre quan les marques comercials s’afanyen a promocionar els seus productes. De sobte, els espots publicitaris de perfums, colònies, torrons, caves o bombons inunden tots els canals televisius. Els anuncis sempre van dirigits als consumidors potencials, i és per aquest motiu que no cal oblidar un col·lectiu que tot i la seva curta edat es troba al centre de totes les atencions publicitàries, els infants.

Tots coneixem el tarannà dels més petits de la casa, sempre desitgen tot allò que veuen als aparadors de les botigues o a les extenses revistes de joguines que en aquesta època no falten a cap les cases. I precisament, no fa massa dies que em va caure una revista de joguines a les meves mans i em va sorprendre la distribució en la qual es trobaven les joguines. Sense cap mena de dubte, no es tractava d’una classificació aleatòria sinó que tenia una raó de ser, probablement molt més estudiada del que alguns ens pensem.

En primer lloc, vaig poder constatar que apareixien les joguines pels nadons, els colors harmoniosos acompanyaven totes les fotografies. Després hi havia una secció dedicada única i exclusivament a les nenes, on el rosa era el color predominant acompanyat de la gran varietat de nines, cuinetes i electrodomèstics. Aquests últims reproduïen fidelment la funció que desenvolupen a la vida real. Vaig seguir fullejant la revista i em vaig trobar amb la secció de nens, on els cotxes, les motos, els camions i els ninots de guerra eren els protagonistes, en canvi, els colors escollits eren molt més agressius. I per acabar, hi havia una secció on s’hi podien trobar trencaclosques, telescopis, jocs de taula...emprant la mateixa denominació que efectuava la revista seria diversos.

Per un moment, vaig pensar que aquesta distribució no seria la seguida per la majoria de botigues de joguines sinó que havia tingut la mala sort de trobar-me amb una revista d’aquestes característiques. Encuriosida per aquesta qüestió vaig anar a cercar noves revistes i malauradament, totes seguien amb major o menor fidelitat la línia expressada anteriorment.

Aquesta qüestió em va preocupar i molt ja que de manera implícita des de petits ensenyem als nostres infants a diferenciar les joguines per nens i les de nenes, què hi ha de dolent en què un nen jugui amb nines o una nena amb cotxes? Tanmateix, les nenes han d’interioritzar quin serà el rol que hauran de desenvolupar a la societat quan siguin grans. Elles han de tenir cura de les nines, portar-les a passejar, donar de menjar, canviar els bolquers i preocupar-se de totes les qüestions relacionades amb el desenvolupament de les tasques domèstiques ja que les cuinetes i les rentadores de joguina són un bon instrument per començar a aprendre. En canvi, els nens només s’han de preocupar de divertir-se, sense més. Aleshores quin sentit té l’enorme esforç que entre tots intentem dur a terme dia rere dia davant la conscienciació i la promoció de la igualtat de gènere si el nostre discurs va en una línia però a la pràctica als nostres fills els hi ensenyem just el contrari?

Article publicat al Diari Baix Penedès, 05/01/06.

Laia Gomis