dijous, de juny 29, 2006

Destí, el Congrés dels Diputats


Fa molts dies que no actualitzo aquest blog, quasi una setmana així que em veig obligada a demanar disculpes a totes aquelles persones que segueixen regularment aquesta pàgina. Ahir, carinyosament em van donar un toc d’alerta per la situació d’estancament en la qual es troba la present pàgina i avui m’he decidit a escriure quelcom.

Durant una setmana han passat moltes coses, entre elles destacar la celebració de Sant Joan, el nomenament de José Montilla com a candidat del PSC a les eleccions de la Generalitat de la propera tardor, l’eliminació de la selecció espanyola del mundial de futbol i la trista notícia de la mort de Marta Mata, la gran defensora de l’escola pública i laïca.

Enmig de tots esdeveniments coneguts per tothom voldria fer un esment especial i donar-li un toc personal al viatge que ahir vaig realitzar conjuntament amb companys i companyes vendrellencs. La destinació no era ni Canàries, ni tampoc els Fiords Noruecs ni les majestuoses platges caribenyes sinó més aviat un indret per a molts sobri i símbol de l’avorriment com és una cambra legislativa. Per mi, acudir al Congrés dels Diputats és una visita obligatòria que procuro organitzar quan tinc un forat a l’agenda i lluny d’avorrir-me, m’ho passo d’allò més bé contemplant en primera persona, en viu i en directe les intervencions dels diferents diputats que al llarg de la sessió de control pregunten al govern.

A mig matí arribàvem a l’estació d’Atocha i al cap de deu minuts ens trobàvem davant la porta dels lleons, no obstant un imprevist de darrera hora allargava el temps de trobada amb el nostre diputat, el vendrellenc Ernest Benito. Ara quan les agulles del rellotge travessaven la una del migdia després d’un important desplegament telefònic amb trucades amunt i avall anàvem a dinar sense allunyar-nos massa de les proximitats del Congrés perquè a les quatre teníem una cita, la sessió del control del govern.

He arribat a la conclusió que les converses més interessants sempre sorgeixen a l’hora de dinar o de sopar, al voltant d’una taula, d’un tema saltem a un altre, podem començar parlant de quelcom important i trascendental i acabar rient sense parar de les historietes que uns i altres expliquen. Personalment sento una especial predilecció i m’encanten els records i les anècdotes que les persones expliquen i comenten recordant experiències viscudes. No desvetllaré ni tampoc entraré en detalls sobre tots els temes que vam abordar durant el dinar, però us ho puc ben assegurar que m’ho vaig passar d’allò més bé. Entre tots els comensals hi havia personalitats de tota mena, des de dos diputats, l’Ernest Benito i el Jordi Pedret, passant per un regidor del consistori vendrellenc, Lluís Martín, el regidor i diputat a la Diputació de Tarragona, Pep Guasch, la Rosa Maria, membre de l’executiva local del PSC i jo mateixa.

Si no hagués estat perquè el rellotge ens obligava a alçar-nos de la taula perquè faltaven pocs minuts per les quatre de la tarda ens haguéssim quedat una llarga estona continuant amb els nombrosos temes de conversa que anaven sorgint.

Mai havia fet cua per pujar a la Tribuna de convidats del Congrés però ahir me’n va tocar fer perquè una important delegació de l’Associació de Víctimes del Terrorisme amb el seu president al cap davant no es van voler perdre el ple d’ahir a la tarda. El president del govern va contestar amablement les preguntes que se li van proposar però desitjaria destacar dues intervencions brillants, em refereixo a la resposta de la vice-presidenta del govern, Mª Teresa Fernández de la Vega, i la pregunta de la diputada Isabel López Chamosa, amb una contextualització molt ben trobada en la qual no dubtava en denunciar públicament i recriminar a aquells que tan sols ataquen ferotgement a través de mentides al ministre Montilla.

A quarts de vuit marxavem perquè l'AVE ens havia de conduir fins a Lleida i de les terres de ponent encara ens restava realitzar uns quans quilòmetres per arribar fins a casa. Vaig marxar de Madrid sense la foto amb el president del govern però amb la foto del Labordeta dedicada personalment. Aquells que em coneixen saben la il·lusió que em fa el fet de poder incloure en el meu album personal fotografies compartides amb dirigents polítics, és un dels pocs capricis que tinc. No obstant, el més important per mi no són els objectes materials en si mateixos sinó el fet de gaudir i poder compartir un dia en companyia de totes les persones que ahir van estar amb mi. Us ho puc ben assegurar que aquest fet també es trobarà en un àlbum que mai es perd ni tampoc es deteriora amb el pas del temps, en els meus records.