divendres, de juny 30, 2006

Benvingut

Des del moment que accionem el dispositiu que apaga el nostre despertador, desenvolupem una sèrie d’activitats que ens mantindran actius al llarg de tot el dia. La inèrcia ens condueix a dur a terme totes elles, sense adonar-nos s’han incorporat a la nostra vida quotidiana i difícilment en tornaran a sortir.

Precisament, conduir és una d’aquestes activitats que es podria englobar dins la descripció anterior. De bon matí, molts som els que ens desplacem fins al nostre lloc de treball o d’estudi gràcies als vehicles de motor. No és habitual plantejar-nos perquè ho fem sinó que més aviat ho duem a terme sense donar-hi més voltes perquè tal qüestió no ens resulta mereixedora d’esdevenir un element capdal dels famosos estudis remots.

En principi, si algú ens comentés que diàriament recorre un total de cent seixanta quilòmetres no ens impactaria excessivament però si operéssim amb les xifres i obtinguéssim un resultat final de prop de nou-cents quilòmetres a la setmana, aleshores la sorpresa s’apodera de l’expressió facial de moltes persones, reacció que he pogut constatar en primera persona.

La carretera s’ha convertit en un espai en el qual inverteixo moltes de les meves hores i aquest fet em permet tenir una bona perspectiva i gaudir d’una visió general de la conducció. En un primer moment vaig tenir la temptació de relatar les dotzenes d’imprudències que diàriament observo i en determinades ocasions pateixo com a conseqüència directa de la manca de responsabilitat d’aquelles persones que condueixen temeràriament tot i compartir la xarxa viària amb la resta de ciutadans. No obstant, com hagués necessitat diverses pàgines que escriure-les totes i amb un elevat risc de probabilitats n’hagués oblidat alguna pel camí perquè el pas del temps substitueix a l’interior de la meva memòria les imprudències més antigues i remotes per les noves.

A tall d’exemple, podria citar els tradicionals avançaments per la dreta que en nombroses ocasions tots en algun moment o altre hem patit. Una altra infracció molt típica és anar sense el cinturó de seguretat i alhora parla pel mòbil per no afegir la barreja mortal de l’excés de velocitat que en determinades ocasions acompanya a les actituds esmentades a les línies anteriors. No obstant, la situació més paradoxal és el desconeixement que molts ciutadans tenen de l’existència d’un dispositiu anomenat intermitent el qual és de gran utilitat a la resta de conductors perquè ens permet conèixer amb suficient temps les intencions així com també de les futures maniobres que efectuarà un conductor. Us puc ben assegurar que no és tracta d’un element purament decoratiu malgrat la plena convicció que molts tenen al respecte.

L’1 de juliol del 2006 es convertirà en una data de referència en el nostre país, marcarà un abans i un després, especialment en matèria de tràfic i sinistralitat a la xarxa viària. L’especulació de la possibilitat d’implantar en el nostre país el carnet per punts pertany a una època molt llunyana en la qual pocs eren els que coneixien de prop les característiques, les particularitats i els efectes que aquesta decisió havia provocat a les carreteres dels països on s’havia implantat. Al dia d’avui, la situació ha canviat completament, el carnet per punts és una locució que la gran majoria de la població coneix de prop i esmenta amb una gran freqüència al llarg de les seves converses, signe evident de l’assumpció com a pròpia de tal mesura.

Els bons conductors no han de témer davant la implantació del carnet per punts, ans al contrari, perquè gràcies a aquesta mesura en seran els principals beneficiats. A les nostres carreteres no hi haurà lloc per aquelles persones que posen en risc la seva vida i per extensió també la de resta de conductors. Aquesta mesura permetrà castigar i sancionar aquelles persones que per activa i per passiva infringeixen la llei dia sí i dia també. Davant el voltant es necessària l’existència d’una responsabilitat màxima perquè entre les nostres mans tenim qüestions transcendentals que convé no minimitzar. Moltes són les esperances que tinc dipositades en el carnet per punts, sóc conscient que l’actitud de les persones no es canvia d’avui per demà però crec que de manera lenta però progressiva l’efecte del carnet per punts es desplegarà dins el conjunt de la nostra societat. Les primeres mostres de la sensibilització ciutadana durant la campanya d’informació de la implantació del carnet per punts són molt positives, les coses comencen a avançar i ja estan ben encaminades. Demà, 1 de juliol tindrà lloc l’entrada en vigor del carnet per punts i des d’aquest espai li dono una càlida benvinguda.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 30 de juny del 2006
Laia Gomis

dijous, de juny 29, 2006

Destí, el Congrés dels Diputats


Fa molts dies que no actualitzo aquest blog, quasi una setmana així que em veig obligada a demanar disculpes a totes aquelles persones que segueixen regularment aquesta pàgina. Ahir, carinyosament em van donar un toc d’alerta per la situació d’estancament en la qual es troba la present pàgina i avui m’he decidit a escriure quelcom.

Durant una setmana han passat moltes coses, entre elles destacar la celebració de Sant Joan, el nomenament de José Montilla com a candidat del PSC a les eleccions de la Generalitat de la propera tardor, l’eliminació de la selecció espanyola del mundial de futbol i la trista notícia de la mort de Marta Mata, la gran defensora de l’escola pública i laïca.

Enmig de tots esdeveniments coneguts per tothom voldria fer un esment especial i donar-li un toc personal al viatge que ahir vaig realitzar conjuntament amb companys i companyes vendrellencs. La destinació no era ni Canàries, ni tampoc els Fiords Noruecs ni les majestuoses platges caribenyes sinó més aviat un indret per a molts sobri i símbol de l’avorriment com és una cambra legislativa. Per mi, acudir al Congrés dels Diputats és una visita obligatòria que procuro organitzar quan tinc un forat a l’agenda i lluny d’avorrir-me, m’ho passo d’allò més bé contemplant en primera persona, en viu i en directe les intervencions dels diferents diputats que al llarg de la sessió de control pregunten al govern.

A mig matí arribàvem a l’estació d’Atocha i al cap de deu minuts ens trobàvem davant la porta dels lleons, no obstant un imprevist de darrera hora allargava el temps de trobada amb el nostre diputat, el vendrellenc Ernest Benito. Ara quan les agulles del rellotge travessaven la una del migdia després d’un important desplegament telefònic amb trucades amunt i avall anàvem a dinar sense allunyar-nos massa de les proximitats del Congrés perquè a les quatre teníem una cita, la sessió del control del govern.

He arribat a la conclusió que les converses més interessants sempre sorgeixen a l’hora de dinar o de sopar, al voltant d’una taula, d’un tema saltem a un altre, podem començar parlant de quelcom important i trascendental i acabar rient sense parar de les historietes que uns i altres expliquen. Personalment sento una especial predilecció i m’encanten els records i les anècdotes que les persones expliquen i comenten recordant experiències viscudes. No desvetllaré ni tampoc entraré en detalls sobre tots els temes que vam abordar durant el dinar, però us ho puc ben assegurar que m’ho vaig passar d’allò més bé. Entre tots els comensals hi havia personalitats de tota mena, des de dos diputats, l’Ernest Benito i el Jordi Pedret, passant per un regidor del consistori vendrellenc, Lluís Martín, el regidor i diputat a la Diputació de Tarragona, Pep Guasch, la Rosa Maria, membre de l’executiva local del PSC i jo mateixa.

Si no hagués estat perquè el rellotge ens obligava a alçar-nos de la taula perquè faltaven pocs minuts per les quatre de la tarda ens haguéssim quedat una llarga estona continuant amb els nombrosos temes de conversa que anaven sorgint.

Mai havia fet cua per pujar a la Tribuna de convidats del Congrés però ahir me’n va tocar fer perquè una important delegació de l’Associació de Víctimes del Terrorisme amb el seu president al cap davant no es van voler perdre el ple d’ahir a la tarda. El president del govern va contestar amablement les preguntes que se li van proposar però desitjaria destacar dues intervencions brillants, em refereixo a la resposta de la vice-presidenta del govern, Mª Teresa Fernández de la Vega, i la pregunta de la diputada Isabel López Chamosa, amb una contextualització molt ben trobada en la qual no dubtava en denunciar públicament i recriminar a aquells que tan sols ataquen ferotgement a través de mentides al ministre Montilla.

A quarts de vuit marxavem perquè l'AVE ens havia de conduir fins a Lleida i de les terres de ponent encara ens restava realitzar uns quans quilòmetres per arribar fins a casa. Vaig marxar de Madrid sense la foto amb el president del govern però amb la foto del Labordeta dedicada personalment. Aquells que em coneixen saben la il·lusió que em fa el fet de poder incloure en el meu album personal fotografies compartides amb dirigents polítics, és un dels pocs capricis que tinc. No obstant, el més important per mi no són els objectes materials en si mateixos sinó el fet de gaudir i poder compartir un dia en companyia de totes les persones que ahir van estar amb mi. Us ho puc ben assegurar que aquest fet també es trobarà en un àlbum que mai es perd ni tampoc es deteriora amb el pas del temps, en els meus records.

divendres, de juny 23, 2006

El fantasma de l'abstenció

La incertesa ens va conduir durant les primeres hores que els col·legis electorals restaven oberts, semblava que de manera lenta però incisiva els electors acudien fidelment a les urnes a pronunciar-se davant l’entenedora pregunta que a tots els ciutadans se’ns formulava. Als volts de la una del migdia van aparèixer les xifres oficials de participació les quals es trobaven, en general, dins l’interval del 20%. Aquesta xifra ens demostrava que tots aquells que teníem moltes ganes de participar en el referèndum vam acudir a les urnes a dipositar la nostra papereta al llarg de tot el matí ja que a la tarda la participació es refredaria notablement.

Sóc conscient que el sol i l’enganxosa calor incitaven a passar el dia a l’aire lliure, a la platja o gaudint del nostre meravellós entorn però desplaçar-se fins el col·legi electoral i exercir el dret de vot que més de cinc milions de ciutadans tenim suposa tan sols la inversió d’uns minuts de la nostra vida. Aquesta acció comporta un temps insignificant, pràcticament imperceptible dins les nostres voluminoses agendes en les quals a vegades difícilment hi cabria quelcom, ara per anar a fer un cafè o escoltar a un amic quan té un problema sempre hi ha un espai, el mateix hauria de passar quan parlem de l’exercici del sa dret democràtic d’acudir a les urnes.

Les declaracions dels principals representants dels partits polítics no trigarien en arribar, la gran majoria d’ells, defensaven i exposaven el dia històric que vivia Catalunya, altres combinaven aquesta idea però donant una connotació oposada perquè ningú pogués malinterpretar les paraules i pensar que havien oblidat el sentit negatiu del seu vot i en darrer lloc hi havia aquells que volien confondre a la ciutadania afirmant que tan legítim és anar a les urnes com quedar-se a casa. Intel·ligentment, volien apropiar-se l’abstenció i tintar-la del color taronja que ara llueixen, abandonant el toc blavós i la famosa gavina que tan els caracteritzat. Per cert, on deu haver anat a parar la gavina? Em sembla que els responsables de la desaparició de la mateixa són aquells que mentre un petrolier amenaçava en enfonsar-se a prop de les nostres costes, estaven de caça.

Tornant a la qüestió plantejada, l’abstenció es va convertir en un element que es trobava en tots els discursos quan va arribar el moment de dur a terme les tradicionals valoracions dels resultats una vegada s’havia efectuat el recompte i es coneixia l’escrutini final.

Personalment, considero que és una qüestió que ens ha de fer reflexionar a tots els demòcrates, hem de preguntar-nos el perquè d’aquesta i les causes que ens ha portat a ella. No voldria sentenciar i exposar com a veritats absolutes les respostes que donaré a continuació, tan sols són opinions generades a través de les meves particulars percepcions, sense més transcendència.

El llarg procés estatutari podria ser una causa. Moltes són les hores que hem dedicat a parlar de l’Estatut i dissortadament massa poques entrant a valorar el contingut del mateix sinó més aviat les noticies eren les picabaralles i les discrepàncies entre les diferents formacions polítiques, tan per aquelles que des d’un principi van decidir posar pals a les rodes al nou projecte, com per altres que es van sumar a l’acord a la meitat del viatge com les que van abandonar el vaixell del consens de manera inesperada.

Des de diversos sectors van veure que gràcies a l’abstenció tindrien la porta oberta per deslegitimar els resultats del referèndum del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. No obstant, la falta de memòria els pot col·locar entre les cordes, perquè si anem a cercar xifres de participació dels referèndums que altres comunitats autònomes han efectuat en matèria estatutària, apreciarem que el vigent Estatut Gallec va comptar amb una participació que no arribava al 30% i com era la Galícia, del senyor Fraga Iribarne aleshores el resultat és sense cap mena de dubtes legítim i inqüestionable.

Seguint aquesta línia, podria traslladar-me un any i mig endarrera, quan tenien lloc els darrers comicis electorals, casualment es tractava d’un referèndum, concretament sobre la Constitució Europea i la participació es va situar al voltant del 42%. Deuen haver canviat molt les coses perquè aquella xifra era mereixedora de primeres portades i contundents titulars que afirmaven “Victòria rotunda del Sí ”. Durant aquesta setmana, i amb un percentatge de participació superior en sis punts, els mateixos diaris publicaven “Els catalans donen l’esquena a l’Estatut”.

No hem de sacralitzar l’abstenció i permetre que aquesta cobreixi la voluntat popular que es va manifestar el passat diumenge i ens condueixi a oblidar que el 73’9% de les persones que van acudir a les urnes van recolzar el nou Estatut. Aquest és realment el veritable protagonista, el SÍ pronunciat per prop de dos milions de ciutadans, tota la resta, ganes de restar importància a un resultat molt satisfactori.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 23/06/06
Laia Gomis

dilluns, de juny 19, 2006

SERRAT TORNA AL VENDRELL

El diumenge 2 de juliol, a les 10 de la nit, al Club d’Esports Vendrell, tindrà lloc un concert de Joan Manuel Serrat. Després de vint-i-cinc anys de la darrera actuació al Vendrell, Serrat torna a la capital del Baix Penedès per presentar el seu nou disc Mô i per cantar les cançons de sempre.

Si teniu l'oportunitat d'apropar-vos fins la capital del Baix Penedès us encoratjaria a fer-ho perquè no en tinc cap dubte que tots els presents a aquest especial esdeveniment sortirem molt reconfortats al final de l'acte.

Dissortadament cada dia no se'ns presenta una oportunitat com aquesta, així que jo personalment, no la deixaré escapar

divendres, de juny 16, 2006

APUNTS RÀPIDS

Aquests dies quasi no tinc temps per actualitzar el blog, volia dur a terme una anàlisis exhaustiva dels diversos actes que al Vendrell s'han dut a terme demanant el SÍ al nou Estatut però quan escric aquestes paraules tan sols falten uns minuts perquè hagi de marxar fins a Tarragona.

A més, si a tot això afegim que em trobo en època d'exàmens, és una bomba de rellotgeria us ho puc ben assegurar. De totes maneres, sota la protecció que em dóna la dita que més val una imatge que mil paraules a continuació us deixaré amb algunes imatges que ens han proporcionat aquests dies.


Dimecres 14 de juny a quarts de vuit de la tarda a la Plaça Vella, Helena Arribas, alcaldessa del Vendrell, Martí Carnicer, secretari general d'economia i finances de la Generalitat de Catalunya i Montserrat Tura, consellera d'interior exposaven els diversos arguments per votar SÍ el proper diumenge.

D'esquerra a dreta, Martí Carnicer, Helena Arribas i Montserrat Tura

Aquest matí, al carrer dels cafès, el PSC del Vendrell muntava una paradeta en la qual s’hi podia trobar tota la informació necessària per conèixer amb deteniment què és i allò que significa el nou estatut. Diversos pamflets acompanyats de sobres amb el SÍ, caramels i globus pels més petits feien acostar a moltes de les persones que passaven pel carrer fins al citat indret. L’alcaldessa de la nostra vila, Helena Arribas repartia clavells acompanyada de diversos regidors i també alcaldesses del Baix Penedès, el diputat a Madrid, Ernest Benito i al migdia arribava el president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho per sumar-se a l’acte.


Com podeu apreciar en aquest imatge, l'alegria i el bon humor són els denominadors comuns de la jornada d'avui, els protagonistes, d'esquerra a dreta, Ernest Benito, diputat a Madrid, jo mateixa i Isidre Aymerich, regidor d'Urbanisme i Festes a l'Ajuntament del Vendrell

Avui, 16 de juny és el darrer dia de campanya en defensa del nou estatut, demà arribarà la jornada de reflexió i el diumenge tots hem d’acudir a les urnes. Molt som els que ho tenim molt clar des del primer dia, el sentit del nostre vot no ha patit estranyes oscil·lacions així no hem de reflexionar grans qüestions, personalment aprofitaré el dia per estudiar perquè imagino que diumenge serà un dia frenètic!

Joc perillós

La seguretat ciutadana és una qüestió que recentment s’ha convertit en l’estrella mediàtica, ha deixat de passar inadvertida a assolir quotes màximes de popularitat arribant a omplir dotzenes de pàgines als diferents rotatius, ésser mereixedora de suplements especials i nombroses tertúlies radiofòniques tenen com a eix central de les seves discussions aquesta matèria. Seria absurd negar aquesta realitat fefaent ja que el tema de la seguretat està en boca de tots els ciutadans i en major o menor mesura tots en algun moment o altre hi hem dedicat una part del nostre preuat temps intentant analitzar aquest fenomen perquè és un assumpte que ens neguiteja.

Precisament, a les pàgines d’aquest diari aquesta qüestió no ha passat inadvertida ja que hem tingut l’oportunitat de llegir diverses columnes de col·laboradors habituals que tractaven aquesta qüestió, unes amb major encert que les altres, convé destacar-ho. No voldria caure en el parany de contribuir al perillós joc que des de diversos sectors s’alimenta relacionant de manera intrínseca dos termes que no guarden cap relació malgrat la tossuderia que alguns empren per demostrar que immigració i delinqüència són sinònims. Sense anar massa lluny, hi ha qui s’embolcalla amb la seguretat ciutadana i en nom d’aquesta traça les seves línies d’actuació, criticant per activa i per passiva totes les mesures adoptades després de l’onada de robatoris que molts municipis han patit. És l’actitud més fàcil, pròpia d’aquells que no tenen clares quines són les seves propostes o alternatives en aquesta qüestió, l’opció adoptada és criticar-ho tot i així intentar fer creure que la gestió que s’està duent a terme és pèssima, de nou desvirtuar la realitat sense més preàmbuls.

Tanmateix, considero d’una elevada irresponsabilitat que hi hagi algú que afirmi alegrement que les persones que cometen els robatoris queden impunes. Aquesta oració no l’escric jo ni tampoc me la invento sinó que està extreta de les línies inicials d’un article que recentment hem tingut l’oportunitat de llegir. Molt probablement, deu voler reflectir un sentiment, una idea o percepció, allò que tots en un moment o altre hem escoltat referent que el nostre és un país obert a la delinqüència, que aquí tothom fa el que vol i a ningú li passa res, que la justícia és una presa de pèl i milers d’afirmacions que podria afegir. No obstant, quan aquestes afirmacions es veuen recollides en un text em neguiteja profundament. Tots aquells que defensem i creiem en l’Estat de Dret en el qual vivim no hem de dubtar en intentar desfer els nombrosos prejudicis que envolten la justícia i demostrar que precisament aquestes afirmacions són falses i acostumen a caure dins clàssics tòpics. No obstant, si en comptes d’adoptar aquesta actitud responsable caiem dins el cercle viciós d’alentar la inseguretat i proclamar-la als quatre vents, aleshores tan sols afavorim a la consolidació d’aquests tòpics i col·laborem de manera directa a la creació d’un clima d’inseguretat que arriba a assolir una embargadura completament desmesurada i alhora irreal.

Si algú a aquestes alçades continua estant d’acord amb la impunitat en la qual es troba immers el nostre país en matèria de seguretat, des d’aquestes línies recomano a tots aquells que creguin cegament amb aquestes paraules que hi posin un interrogant ben gros al darrera de les mateixes. No és una opinió personal derivada de les conviccions ideològiques pròpies de la persona que escriu aquestes línies sinó més aviat perquè a banda de ser un disbarat monumental afirmar tals bajanades si consulteu el codi penal, constatareu que la violació del domicili és troba tipificada al interior del mateix i per tant és un delicte.
No voldria acabar sense fer un esment especial a la perillositat que suposa el fet que des d’un editorial es vengui la idea que els polítics es desentenen de les qüestions importants com és el cas de la seguretat ciutadana perquè concentren tots els seus esforços en altres qüestions menys importants, fent al·lusió directa al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. A banda de desmentir aquesta consideració inicial perquè les actuacions adoptades recentment han demostrat precisament tot just el contrari, aprofitant l’avinentesa desconec si qui ha escrit aquestes paraules ha llegit el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, vull imaginar que sí que ho ha fet i és per aquest motiu que l’emplaço a que realitzi una nova rellegida prestant major atenció perquè si hi ha quelcom d’innovador en el nou estatut és l’al·lusió en diverses ocasions en matèria de seguretat.

Des d’aquestes línies apel·lo a la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres dins la mesura de les nostres possibilitats. El tema de la seguretat ciutadana no és una qüestió baladí, hem de recolzar i donar la mà a les persones que contribueixen al manteniment de la mateixa. Molt sovint tendim a pensar en la intrascendència i la poca importància que s’hi pot amagar darrera d’una oració però a la realitat la càrrega i el sentit que tenen les paraules és més important d’allò que creiem. Lentament, totes elles van quallant a l’interior de la nostra societat i si un bon dia ens llevem i constatem que el discurs catastrofista està en boca de tots els ciutadans, aleshores serà massa tard i no podrem aturar el joc que alguns van iniciar sense adonar-se de la perillositat i els riscos que amb el pas del temps es podrien derivar del mateix.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 16/06/06
Laia Gomis

dimecres, de juny 14, 2006

Les alcaldesses del Baix Penedès, al costat del SÍ

Les alcaldesses del Baix Penedès, demanen el SÍ AL NOU ESTATUT
D'esquerra a dreta, Dolors Carreras, alcaldessa de Cunit, Helena Arribas, alcaldessa del Vendrell, MªAntònia Rossell, alcaldessa de Llorenç del Penedès, Cristina Carreras, alcaldessa de Santa Oliva i Imma Costa, alcaldessa del Montmell.

dissabte, de juny 10, 2006

TARRAGONA AL COSTAT DEL SÍ A L'ESTATUT!!!

Avui, dissabte 10 de juny a les 12 del migdia molts tarragonins i tarragonines teníem un acte a les nostres agendes al qual no podíem ni tampoc volíem faltar. El SÍ a l'Estatut arribava fins a la Canonja de la mà del futur alcalde de Tarragona, Pep Fèlix Ballesteros, el ministre d'Indústria, José Montilla, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall i en darrer lloc el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
Ells han estat els encarregats d'intervenir en aquest meravellós acte i explicar-nos detingudament perquè demanem el SÍ a l'Estatut. Tan sols resten vuit dies perquè el poble de Catalunya acudeixi massivament a les urnes i tinc la sensació que tothom coneix de prop els motius del Sí i en determinades ocasions tinc la percepció de fer-me pesada quan explico la importància de que la papereta del SÍ es converteixi en la protagonista del dia 18 de juny. Hem passat el meridià de la campanya i no ens hem de relaxar, hem de continuar explicant el perquè del nostre SÍ ja que cada dia trobo algú que em pregunta en què consisteix aquest SÍ i quin significat té per a les nostres vides, fet que em destrueix la percepció que a les línies anteriors apuntava.

L’acte d’avui ha estat una empenta molt forta per a tota la província de Tarragona recolzant el SÍ al nou estatut. Comptar amb la presència del president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, demanant el SÍ al nou estatut és una aposta ferma i decidida vers Catalunya i com molt bé ell ha exposat avui mateix quan es va engegar aquest camí ell no cercava extreure un rèdit electoral com alguns vaticinaven inicialment sinó que més aviat amb aquesta qüestió des de molts sectors s’ha intentat desgastar al president amb el pretext del nou estatut i el proper 18 de juny, tots els que acudim a les urnes i dipositem un SÍ deixarem les coses ben clares sense que hi hagi lloc a la confusió.

A les onze en punt arribàvem des del Vendrell amb autocar, encara faltava una hora per l’inici del míting però es respirava un ambient de festa i d’alegria. A mesura que passaven els minuts anaven arribant més persones i entre elles molts companys i companyes de casa nostra que per compromisos previs a les 12 del migdia s’havien de desplaçar amb el seu vehicle particular tot i que em consta que haguessin volgut venir amb l’autocar. No obstant, el més important és que avui el Baix Penedès comptava amb una presència a considerar en el pavelló de la Canonja, nombrosos militants i simpatitzants que no hem volgut faltar a la cita però les nostres autoritats també estaven entre nosaltres. En citaré algunes, segurament em descuidi algú pel camí però és que en mig d’una aglomeració tan important de persones a totes no les he vist. Per començar, els regidors de l’Ajuntament del Vendrell i la nostra alcaldessa, Helena Arribas, l’alcaldessa de Santa Oliva, Cristina Carrera, l’alcaldessa del Montmell, Imma Costa, l’alcaldessa de Cunit, Dolors Carreras, el diputat a la Diputació de Tarragona, Pep Guasch, el secretari general d’economia, Martí Carnicer i el diputat a Madrid, Ernest Benito.

No seria just parlar tan sols d’aquelles persones més pròximes a nosaltres, dels nostres polítics baixpenedesencs sinó que també ressaltaria la presència de la vicepresidenta del Congrés dels Diputats, Carme Chacón, nombrosos diputats del Congrès dels Diputats, entre tots ells destacar la presència dels tres diputats de la província de Tarragona al, Francesc Vallès, Mª Luïsa Lizàrraga i Ernest Benito i també la senadora Mª José Élices.

Els consellers Castells i Mascarell també han acudit a la cita, la delegada de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, Núria Segú, nombrosos diputats del Parlament de Catalunya, entre moltes altres persones que no he esmentat però que han estat entre tots nosaltres avui.

Com m’he allargat massa, a continuació adjunto algunes de les fotografies que ens ha proporcionat l’acte d’avui.

divendres, de juny 09, 2006

Tristesa

Una llàgrima regalima galta avall, símbol d’impotència expressat en el difícil moment que vivim totes les persones quan sentim que un ésser estimat ja no es troba entre nosaltres. Aquesta oració introductòria no coneix paràmetres de popularitat d’ostentació o fama, dissortadament tots hem viscut aquesta sensació, l’hem sentida córrer dins de nosaltres, sense poder evitar-la o defugir de la intensa persecució que ens produeix.

El passat 1 de juny el temps es va aturar a quarts de sis del matí. Feia dies que nombrosos programes televisius vivien expectants l’evolució de l’estat de salut de la cantant Rocío Jurado, desenes d’enviats especials cobrien dia i nit l’aparició de qualsevol novetat, tots volien posseir la primícia i no deixaven escapar cap detall que pogués aportar quelcom a les tertúlies roses. De bon matí, la radio obria els titulars informatius amb una música de fons que em resultava molt familiar i abans d’escoltar la veu del periodista em vaig témer allò que durant massa dies els experts en premsa rosa havien anunciat. Es posava punt i final a totes les especulacions perquè s’havia confirmat la mort de Rocío Jurado.

He de reconèixer que no sentia especial admiració vers aquesta cantant però m’entristeix el fet de constatar que des de diversos sectors s’esperés de manera tan descarada la seva mort. Tan sols per un grapat de titulars i xifres d’audiència es va posar preu a la mort d’una persona, que al marge de la importància que tingués en el nostre país, mereixia morir de manera digna. El seu darrer sospir el va donar sabent que les càmeres esperaven que el seu cor deixés de bategar per iniciar els programes especials entorn a la seva figura.

El dolor que sentien tots els familiars per la pèrdua de l’esposa, la mare i l’àvia que sempre tenia la millor rialla malgrat els difícils moments en que es trobava abans de la seva mort es contagiava al conjunt de la ciutadania. Milers de ciutadans es desplaçaven fins a la capella ardent per expressar el darrer adéu a la cantant.

El desplegament informatiu no s’acabava un cop anunciada la mort de la Rocío Jurado sinó que llargs programes monotemàtics analitzarien durant la nit la seva figura, repassarien diversos aspectes de la seva vida i començarien a especular sobre el funeral que l’endemà mateix es celebraria.

La importància i la transcendència de la mort de Rocío Jurado la comprenc i l’entenc dins uns límits preestablerts, inclòs acceptaria el cobriment informatiu de la seva mort sobrepassant el parell de minuts propi de qualsevol titular informatiu. Ara, d’aquest punt fins arribar a convertir-se en el centre de tots els informatius acaparant portades diaris i obertures de telenotícies, personalment ho trobo un xic desmesurat.

Cada dia moren al món milers de persones i ningú perd ni un segon de la seva vida pensant en elles ni tampoc reflexionant aquesta qüestió. Som éssers instintius, davant d’un tràgic succés reaccionem virulentament però amb el pas dels dies l’oblidarem amb facilitat. Totes les persones que moren diàriament passen a engreixar les xifres estadístiques sense més, potser no són cap Rocío Jurado ni tenen un reconeixement mediàtic al voltant de la seva figura ni un poder adquisitiu equiparable al de la cantant però han perdut la vida igual que la cantant i per sobre de tot són persones. Totes elles mereixen un just homenatge, no cal un especial informatiu perquè probablement l’endemà ningú ja no hi pensi sinó tan sols unes paraules de record per a totes aquelles persones que moren víctimes de la guerra, de la fam, de les malalties de la misèria, de l’odi ...

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 09/06/06
Laia Gomis

dimecres, de juny 07, 2006

FOTO DE FAMÍLIA


Foto de família després de l'enganxada del primer cartell pel SÍ AL NOU ESTATUT el passat dijous a les dotze de la nit. Entre totes les persones que formen part de la fotografia hi ha nombrosos militants i simpatitzans del PSC però crec que també convé ressaltar la presència de la nostra alcaldessa, Helena Arribas, els nombrosos regidors del consistri vendrellenc, el diputat a la Diputació de Tarragona, Pep Guasch, el secretari general d'economia Martí Carnicer i el diputat al Congrés, Ernest Benito.

On s'ha descuidat Rajoy la modèstia???



"El único que he estado a la altura de las circunstancias he sido yo"

Frase pronunciada per Mariano Rajoy dirigida al president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero quan al llarg del seu discurs aquest ha demanat que tots els partits polítics estiguessin a l'alçada de les circumstàncies, referint-se a l'objectiu i la voluntat latent d'aquest execuitiu d'acabar amb el terrorisme.

dissabte, de juny 03, 2006

Inici de Campanya, SÍ AL NOU ESTATUT

A la plaça Pep Jai, indret per excel·lència d’inici de les campanyes electorals socialistes vendrellenques, ens aplegàvem molts companys i companyes esperant poder penjar el nostre primer cartell de campanya. Els elements indispensables, un galleda amb cola i els flamants cartells amb un ben gros perquè ningú es pensi que diem sí amb la boca petita sinó que ens mostrem ben orgullosos d’ell. El vot afirmatiu que la gran majoria de catalans i catalanes dipositaran a les urnes el proper 18 de juny serà el veritable protagonista, aquest SÍ ens permetrà avançar endavant i mirar el futur.

No obstant, la festa no començava a les dotze de la nit sinó que unes hores abans, a quarts de deu, tenia lloc el tradicional sopar previ a l’inici de la campanya electoral. Al voltant d’una llarga taula en un clima distès compartíem sopar entre tots els companys i companyes que es van voler desplaçar fins al nostre local. No van voler faltar a la cita la nostra alcaldessa, Helena Arribas, els regidors i regidores socialistes del consistori vendrellenc, l’alcaldessa de Llorenç del Penedès, MªAntònia Rossell, els companys de Sant Jaume dels Domenys, el diputat provincial a la Diputació de Tarragona i regidor de l’ajuntament del Montmell, Pep Guasch, el secretari general d’economia, Martí Carnicer, el nostre diputat a Madrid, Ernest Benito i una llarga llista de militants i simpatitzants socialistes. Tots pendents del rellotge perquè no se’ns passés l’hora clau, les dotze de la nit i amb l’arribada de la mateixa el primer cartell demanat el per l’Estatut el penjava el Martí Carnicer, el segon la nostra alcaldessa Helena Arribas i el tercer una servidora amb la col·laboració de l’Ernest Benito, una principiant necessitava l’ajuda i el suport d’un veterà com és l’Ernest.

Personalment, considero que l’inici de campanya va ser especial per molts motius, el primer de tots i el més evident perquè és la primera campanya que visc des de dins del PSC, he deixat de ser un subjecte passiu per transformar-me en un subjecte actiu. Un fet que per alguns pot semblar tan absurd i irrellevant com és penjar un cartell per mi té una gran transcendència. He de reconèixer que la meva primera reacció va ser negar-me perquè en aquells moments considerava que no era la persona adequada per fer-ho i menys davant la presència dels mitjans de comunicació, idea que continuo mantenint a hores d'ara però el gest amable que hi haguessin persones qui anit pensessin en mi i m’ho demanessin reiteradament, no l'oblidaré mai. És una sensació difícil de resumir en quatre paraules, tan sols puc expressar el profund agraïment que tinc vers totes elles.

Ara no hem de deixar escapar el pas de cap dia sense explicar a algú el contingut del nou text estatuari, les millores són evidents i tan sols amb una lectura superficial que podria consistir amb la comparació de l’Estatut de 1979 i el que es sotmetrà a referèndum el proper 18 de juny es podria extreure l’origen del nostre SÍ. Emplaço a totes les persones a desfer d’una vegada per totes, les dotzenes de mentides que s’han llançat sobre el nou text estatutari, la millor manera de refutar-les no és ignorar-les perquè he comprovat que tenen un efecte generador que les converteix en veritats irrefutables. El diàleg i la paraula sempre ens han acompanyat així com també les bones formes i l’educació. Alguns ja comencen a respirar enmig d’un entorn on el nerviosisme els consumeix i el primer dia de campanya està tacat pels insults intolerables pronunciats pel senyor Piqué.

Aquells que vulguin conèixer amb major profunditat aquesta qüestió que apuntava en darrer lloc recomano la reflexió que avui mateix el Jordi Pedret ens proporcionava a través del seu blog, amb un brillant article titulat Anem bé

Sense estendre’m més voldria animar a totes les persones a dur a terme un llarg i incessant treball durant aquests dies de campanya, us asseguro que tot l’esforç és veurà recompensat perquè el poble de Catalunya dirà SÍ AL NOU ESTATUT!

divendres, de juny 02, 2006

Sis mesos després...

Una nit especial, tots asseguts al voltant de la taula aguardant que el rellotge marqui les dotze de la nit per començar a menjar ràpidament els dotze grans de raïm, aquells que aconsegueixen el repte tindran una bona recompensa, gaudiran d’un any pròsper. No obstant, el pas de l’any 2005 al 2006 no queia en la monotonia i l’arribada del nou any seria un xic especial, el responsable d’aquest fet era un projecte legislatiu, concretament la Llei de Mesures Sanitàries davant el Tabaquisme i reguladora de la venda, el subministrament, el consum i la publicitat dels productes del tabac, coneguda per tots nosaltres com la llei antitabac. Podrien semblar termes contradictoris ja que enmig de la festivitat i l’alegria pròpia del darrer dia de l’any, en principi no seria l’espai més adient per parlar de texts legals però la veritat és que moltes converses al llarg de la nit van abordar aquesta qüestió. Fumadors i no fumadors iniciaven debats que semblaven no tenir fi i l’únic que els podien interrompre era una trucada al mòbil o bé quan el timbre sonava, en aquest cas, el debat es reprendria en una altra ocasió perquè la disbauxa no podia esperar.

El repic de la darrera campana indicava que la llei antitabac havia entrat en vigor però no és menys cert afirmar que moltes sales de festa, van apostar per la permesivitat davant l’important esdeveniment que suposa la celebració de la nit de cap d’any.

Es podria donar la circumstància que algú es preguntés quin sentit té que avui parli de la nit de cap d’any i d’una llei que ja ha caigut en oblit després de ser desplaçada pels nous titulars que dia darrera dia la vida quotidiana ens ofereix. He de reconèixer que havia tingut la temptació en diverses ocasions d’abordar la qüestió d’aquest projecte legislatiu però no em volia precipitar i preferia deixar que el temps passes per analitzar-ho des d’una bona perspectiva.

Ahir, 1 de juny, es complien sis mesos de l’entrada en vigor de la Llei de Mesures Sanitàries davant el Tabaquisme i reguladora de la venda, el subministrament, el consum i la publicitat dels productes del tabac i aquells que vaticinaven que el caos s’apoderaria de la vida dels ciutadans del nostre país davant la intromissió en quelcom tan sagrat com és la decisió personal de fumar, de nou s’han tornat a equivocar. No hem d’oblidar que l’objectiu de la llei no és perseguir als ciutadans que fumen ni tampoc retallar els drets dels addictes a la nicotina sinó que vol permetre la plena convivència entre tots els ciutadans amb independència de si són persones fumadores o no. No es tracta d’una simple declaració de voluntats sinó que la llei es fixa un objectiu, en dos anys s’ha de reduir la tassa de fumadors en el nostre país en un 5%.

Un estudi recent demostra que d’ençà que va entrar en vigor la llei antitabac a Espanya les vendes de cigarretes s’han reduït en un 4,2%, fet que suposa quasi quinze milions de paquets de tabac menys respecte les dades registrades l’any 2005. Aquest és un nou pas endavant, les solucions miraculoses no existeixen i no podem canviar de la nit al dia la situació de dependència que moltes persones tenen respecte el tabac.

Sóc conscient que els no fumadors, sovint ens convertim en la veu de la consciència dels fumadors, repetint fins a la sacietat que haurien d’abandonar aquest vici. Reconec que pronunciar aquestes quatre paraules és una acció molt senzilla per una persona que no té la necessitat de fumar, per més voltes que hi donem, els no fumadors no podem entendre quins principis fonamenten l’hàbit de fumar, si els efectes nocius de fumar són més que evidents, la lògica els hauria de conduir a deixar de fumar, sense pensar-s’ho ni un moment

Potser saber que el tabac provoca 50.000 morts cada any en el nostre país i que l’Organització Mundial de la Salut indica que el consum del tabac és el responsable del 90% de la mortalitat per càncer de pulmó i el 50% de la mortalitat cardiovascular fa repensar algú. Tanmateix, mantinc l’esperança que la fredor d’aquestes xifres provoquin que aquells que estan llegint aquest article amb un cigarret encès l’apaguin de cop i no n’encenguin mai més cap altre.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 02/06/06
Laia Gomis