En una frase

Aquells que em coneixen saben que la capacitat de síntesi no és el meu fort, sóc amant de les llargues i detallades explicacions, qui no s’ho acabi de creure només cal que faci un tomb pel meu blog i se n’adonarà de manera immediata.

Durant dos dies hem viscut pendents de les diverses intervencions que tenien lloc al Congrés dels Diputats. L’esperat Debat sobre l’Estat de la Nació ha arribat i com és de costum ha ofert desenes de titulars, sense oblidar el patètic espectacle que va protagonitzar el senyor Rajoy demanant més temps quan és prou conegut que el temps d’intervenció de cada grup parlamentari durant l’esmentat debat és una qüestió que es pacta prèviament a la junta de portaveus però ells segueixen com sempre, intransigents amb ganes de buscar problemes allà on no n’hi ha.

M’agradaria poder-me fer ressò de totes i cadascuna de les frases que per un motiu o altre he anotat durant aquests dos dies, moltes són les hores que he invertit davant de la pantalla de la televisió seguint fil per randa les diverses intervencions. No obstant, he decidit dur a terme un sa exercici i començar a practicar la tan reclamada capacitat de síntesi que diàriament molts em demanen. Una de les frases que passarà a la història del Debat sobre l’Estat de la Nació de l’any 2006 és sense cap mena l’afirmació pronunciada per José Luis Rodríguez Zapatero dirigida al líder de l’oposició, Mariano Rajoy:

"Son ustedes profetas del desastre y, además, un desastre de profetas".

2 anys de governs de progrés

27 de maig, un dissabte a la tarda enmig d’un ambient quasi estiuenc, el passeig marítim de Calafell estava ple de persones que passejaven tranquil·lament per ell. Avui, una petita delegació del Vendrell es desplaçava fins al municipi veí per seguir de prop l'acte que s'havia de dur a terme. He tingut la sort de compartir tarda i cotxe amb persones molt importants en la vida política del nostre país però per sobre dels diversos càrrecs que ostenten hi ha quelcom més important que aquest fet. La conversa agradable enmig d'un clima distès que pots mantenir amb tots ells, l'enorme coneixement i el gran bagatge que acumulen, al seu costat sempre aprenc o descobreixo alguna cosa. Algú podria pensar que la seriositat i allò políticament correcte serien els pilars sobre els quals es sostenen aquestes trobades però s'estarien equivocant, sense cap mena de dubte amb ells l'avorriment no hi té lloc i la diversió està assegurada.

Així que des del Vendrell a quarts de set de la tarda marxàvem plegats, l’Ernest Benito, el Martí Carnicer, el Pep Guasch i jo mateixa, després ens diran que no vetllem pel medi ambient, cadascú podria haver-se desplaçat amb el seu vehicle particular però no ha estat així ja que l’Ernest, el nostre taxista, tal com carinyosament l'anomeno quan es converteix en el nostre xòfer, ens ha passat a recollir a cadascú de nosaltres.

A les set de la tarda teníem un compromís: escoltar atentament les valoracions que dues companyes, concretament parlo de la Meritxell Batet i la Teresa Carrera ens farien dels 2 anys de govern de progrés del president Zapatero i del president Maragall, respectivament.

Malgrat les bones temperatures que a les zones costaneres s’estan registrant aquests dies nombroses han estat les persones que s’han volgut acostar fins el Pavelló Jaume Vilamajor de Segur de Calafell, entre totes elles he de destacar la presència del secretari general d’economia de la Generalitat, Martí Carnicer, el diputat al Congrés, Ernest Benito, el diputat a la diputació de Tarragona i regidor a l’Ajuntament del Montmell, Pep Guasch i l’alcaldessa de Cunit, Dolors Carreras.

La primera intervenció ha anat a càrrec de la Meritxell Batet la qual ha recordat a tots els presents quina va ser la primera decisió que va prendre el govern de Zapatero, retirar les tropes d’Iraq. És important no oblidar aquest fet, els dies passen i l’actualitat imposa nous titulars però convé tenir present aquesta decisió ja que va suposar el punt d’inflexió en matèria de política exterior. No es tracta que la política exterior estigui centrada tan sols un país, Estats Units, tal com al llarg dels vuit anys de govern del partit popular succeïa sinó que hi ha d’haver una bona relació amb aquest país però sense oblidar-nos dels nostres veïns europeus, l’Europa que tots tenim al cor.

Acte seguit la Meritxell ha fet un ràpid repàs de totes les actuacions que el govern del president Zapatero ha dut a terme, començant per la Llei integral contra la violència de gènere, continuant per la llei que amplia drets civils permetent el matrimoni als homosexuals, la Llei Orgànica de l’Educació i així fins arribar a l’ambiciós projecte legislatiu com és la Llei de Dependència, que aviat es convertirà en una nova llei que haurem d’afegir a la llarga llista existent fins al dia d'avui. A les portes de l’inici de campanya del referèndum del 18 de juny, la Meritxell també ens ha comentat alguns aspectes generals del nou estatut que es refrendarà properament, destacant la campanya mediàtica que els membres del Partit Popular han dut a terme durant tot el període de tramitació d’aquest estatut, intensificant la mateixa durant l’estada del text al Congrès dels Diputats. Ha posat de relleu la millora i el pas endavant que suposa el nou Estatut i no ha dubtat en desmentir les falses idees difoses sobre aquest text. La seva darrera consideració és una idea que la gran majoria de la ciutadania percep i comparteix, aquells que avui consideren l’Estatut del 2006 com un projecte endimoniat, d’aquí a uns quants anys es convertiran en els grans defensors del mateix.

Per la seva banda, la Teresa Carrera ha continuat amb l’Estatut, ella ha dut a terme una anàlisis més detallada respecte aquesta matèria explicant les diferències existents entre el vigent Estatut, el de 1979 i el text que es sotmetrà a referèndum el proper 18 de juny. No obstant, ha ressaltat l'intens treball realitzat pel govern tripartit, l'estatut ha estat un objectiu molt ambiciós que ha centrat totes les mirades i aquest fet ha implicat que en gran mesura s'hagi silenciat la tasca de govern d'aquests dos anys.

L’acte l’ha tancat el cap de l’oposició del consistori calafellenc, en Jordi Sánchez, el qual ens ha explicat la situació de deixadesa i desgovern en la qual viu Calafell. Els partits al govern tan sols tenen una data al cap, el proper 27 de maig, dia en la qual es celebraran les eleccions municipals, ara intenten centrar tots els esforços per no perdre el càrrec tot i que les crisis internes entre els membres del pacte de govern són evidents i conegudes per tots els ciutadans, per molt que ho intentin amagar mirant cap un altre costat clama al cel les divergències existents entre CIU i l’ADM.

D'esquerra a dreta: Teresa Carrera, Jordi Sánchez i Meritxell Batet

Sobre dues rodes

El darrer diumenge de maig és una data que es troba reservada a l’agenda de tots els vendrellencs i per extensió també els amants del ciclisme esperen l’arribada d’aquest dia. La Festa de la Bicicleta s’ha convertit en una celebració lúdica i alhora solidària, dos atributs que entre ells guarden una gran connexió malgrat el difícil encaix que poden semblar tenir a simple vista. Totes les persones que ho desitgin podran adquirir les butlletes solidàries i amb els diners recaptats es destinaran a ajudar les persones afectades de fibromiàlgia. D’aquesta manera, mentre passem una bona estona acompanyats dels nostres familiars i amics tenim l’oportunitat de contribuir en una bona causa.

Comença a ser hora que desapareguin les desenes de tòpics que envolten la fibromiàlgia. Les persones que la pateixen no són dropes, ni vagues ni tampoc cerquen una excusa per obtenir la baixa laboral sinó que són persones malaltes que han d’aguantar el dolor constant i generalitzat que s’origina en els músculs acompanyat d’una rigidesa i una fatiga angoixant. Precisament, fruït d’aquesta malaltia algunes persones afectades no es podran sumar-se a la Festa de la Bicicleta perquè una acció tan senzilla com podria semblar el fet de pedalejar, suposa un sobre-esforç que pot provocar un increment de la fatiga que pateixen habitualment.

Al costat de l’al·licient solidari de la festa trobem l’ambient primaveral i les bones temperatures, les quals conviden a sortir de casa i passejar pels carrers de la nostra vila amb un mitjà de transport molt comú però alhora poc emprat en el dia a dia, la bicicleta. Personalment, considero un privilegi que durant un dia a l’any els vehicles de motor es trobin tancats als garatges i els carrers s’omplin de bicicletes conduïdes per tota mena de persones. Des dels més petits de la casa, els quals segurament aniran amb el clàssic tricicle, continuant per aquells que passegen amb les rodetes col·locades a la bicicleta. Sense oblidar aquells que exhibeixen la seva bicicleta com si es tractés d’una peça de museu i en darrer lloc sempre trobem aquelles persones que volen demostrar que les ganes de pedalejar no estan relacionades amb l’edat sinó que l’únic rellevant per gaudir d’una bona passejada amb bicicleta és tenir-ne ganes, aquest és el veritable secret. Una particularitat de la Festa de la Bicicleta és la decoració de les bicicletes, moltes persones guarniran les mateixes amb les millors gales, propi de les grans ocasions. Mentre que els col·lectius i les associacions mostraran les laborioses carrosses, amb la peculiaritat que sempre estaran conduïdes per ciclistes i el desplaçament de les mateixes es produirà gràcies a la força originada de l’acció de pedalejar.

La jornada festiva que es viurà al Vendrell el proper diumenge s’ha de convertir en el punt de partida de l’hàbit d’anar amb bicicleta. Hi ha qui es proposarà el repte d’entrenar-se cada setmana per estar en plena forma i efectuar llargs recorreguts, una opció pels més atrevits. No obstant, tampoc es tracta de competir al Tour de França o al Giro d’Itàlia sinó que la bicicleta es pot convertir en la nostra fidel companya de passeig. Lluny de la imposició de millorar marques podem optar per la vessant més tranquil·la que la bicicleta ens ofereix, mentre pedalegem podem gaudir del nostre meravellós paisatge el qual acompanyat de l’harmonia, la tranquil·litat i la calma que del mateix es desprèn, ens pot fer oblidar les inquietuds i les preocupacions del dia a dia.

Article publicat al Diari del Baix Penedès, 26/05/06
Laia Gomis

Homenatge al company Manel Carbonell

El meu cap de setmana començava a Bellvei, a quarts d’una s’iniciava un just homenatge al company Manel Carbonell. El centre cívic acollia un gran nombre de persones que ens havíem desplaçat fins a aquesta població baixpenedesenca per recordar una vegada més al Manel. El Pep Guasch, primer secretari del PSC del Baix Penedès, regidor a l’ajuntament del Montmell i diputat a la Diputació de Tarragona ens relatava el xoc que va tenir en Manel quan va conèixer el particular funcionament de l’agrupació del psc del Vendrell. Ell venia de Barcelona, estava acostumat als principis organitzatius seguits al peu de la lletra, en canvi, en el nostre municipi les coses no funcionaven així. Trobo molt encertades les paraules del Pep Guasch quan recollia la següent idea: “L’agrupació del PSC vendrellenc funciona d’una manera un xic anàrquica i el Manel no entenia com es podien obtenir els grans resultats que després dels comicis electorals s’apreciaven, aquest mode de funcionar és en gran part herència del Pep Jai”. Al marge de la vessant política també ens va recordar l’amor que tenia vers la natura i els animals. Abans d'entrar a casa seva t'ho havies de pensar dues vegades, nombrosos eren els rèpitls que tenia a la seva llar.

La Núria, regidora al consistori de Bellvei i primera secretària de l’agrupació de Bellvei, va voler destacar el treball incessant que el Manel va dur a terme perquè l’agrupació del Bellvei es convertís en una realitat, a més, cada 15 dies tots els membres d’aquesta es reuneixen, hàbit implantat pel Manel. La seva vídua, Isabel, va intervenir a petició de la primera secretària i tan sols va voler agrair la presència de tots els assistents. A banda dels nombrosos militants i simpatitzans del PSC hem de destacar la presència d’Ernest Benito, diputat al Congrés dels Diputats, Martí Carnicer, secretari general d’economia de la Generalitat de Catalunya, el citat diputat a la diputació de Tarragona, Pep Guasch, l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, l’alcaldessa del Montmell, Imma Costa, l’alcaldessa de Cunit, Dolors Carreras, entre molts altres regidors dels diversos consistoris baixepenedesencs.

L’acte el va concloure el Martí Carnicer, el qual va dur a terme un discurs força emotiu que no va deixar indiferent a cap dels assistents, les seves paraules van provocar que alguna llàgrima regalimés galta avall. Posteriorment, ell va lliurar un ram de roses vermelles a la vídua d'en Manel, l'Isabel.

Gamberrisme en estat pur

Totes les atencions estaven centrades en el cessament dels consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya anunciat pel president Maragall. Sense cap mena de dubte, el posicionament en contra del projecte d’Estatut va ser l’element que va provocar la sortida del govern dels sis consellers republicans. Tanmateix, convé no oblidar quina ha estat l’evolució d’aquest partit polític respecte el projecte de nou estatut. Ja en la votació que va tenir lloc al Congrés dels Diputats van mostrar un rebuig al text estatutari votant-hi en contra però mentre el projecte viatjava cap a la cambra alta, ERC reflexionava i analitzava detingudament quina opció era la més encertada. Ells van voler esgotar fins el darrer moment per fer pública la seva decisió. En un primer moment, la cúpula del partit va intentar acontentar als seus socis de govern sense oblidar la seva militància i és així com s’entén l’anunci de vot nul polític però les seves bases es van posar les mans al cap quan van escoltar la decisió i es van oposar fermament a tal pretensió. D’aquesta manera, en un breu període de temps, els mateixos que havien anunciat la madurada decisió del vot nul polític rectificaven i es mostraven partidaris del no. Davant aquesta nova situació, no és d’estranyar el cessament dels consellers d’ERC del govern català.

Aquest fet d’enorme importància i transcendència pel conjunt de la ciutadania de Catalunya va situar en un tercer, o inclòs m’atreviria a afirmar que va col·locar dins un espai marginal el greu incidient que va tenir lloc al Congrés dels Diputats. Per primera vegada a la història de la democràcia espanyola, un diputat era expulsat de l’hemicicle.

Dissortadament, cada setmana durant les sessions plenàries tenen lloc intents persistents que tan sols cerquen alterar el ritme habitual de treball propi d’un parlament democràtic. Afortunadament, en la majoria d’ocasions aquest objectiu no s’arriba aconseguir però pel simple fet d’existir una voluntat latent d’entorpir el desenvolupament de les activitats i funcions pròpies d’una institució on el conjunt de la ciutadania s’hi troba representada és preocupant.

El popular diputat Martínez Pujalte va fixar el seu objectiu, era el torn del Ministre de Defensa, José Antonio Alonso. Si no aprofitava l’oportunitat d’or sorgida a través del mal anomenat “cas Bono” a curt termini no hi havia cap altre element per polemitzar, així que sense pensar-s’ho dues vegades va començar a cridar demanant la dimissió del ministre. Que ningú es pensi que la seva veu ressonava dins l’hemicicle sinó que altres diputats de la bancada popular l’acompanyaven com si d’una coral infantil es tractés mentre que hi havia qui optava pel simbolisme de les mans, entrellaçant les mateixes donant a entendre que estaven detinguts. Sense cap mena de dubte, els diputats del grup popular van dur a terme una brillant representació teatral, llàstima que l’espai no era el més encertat i lamento que el director de la mateixa, Mariano Rajoy, es trobava absent durant la seva escenificació.

El president de la cambra, Manuel Marín, va cridar a l’ordre en reiterades ocasions al diputat Martínez Pujalte, ell va fer cas omís dels seus avisos fins que el president de la cambra, emprant el reglament del Congrés dels Diputats va expulsar el citat diputat de l’hemicicle. Marínez Pujalte es mostrava tranquil, sense disposició d’abandonar la cambra, assegut a la seva cadira com si la conversa no anés amb ell. Després d’un breu interval de temps, va abandonar l’hemicicle acompanyat dels aplaudiments i les mostres de suport que els seus companys populars li van mostrar, aclamant-lo com si es tractés d’un heroi quan en realitat s’havia mofat de tots els ciutadans emprant unes actituds que demostraven una gran immaduresa democràtica.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 19/05/06
Laia Gomis

Inauguració acompanyada d'un triomf

Quan escric aquestes paraules encara mantinc viva l’emoció i l’alegria pròpia del triomf blaugrana, la segona Copa d’Europa viatja cap a Barcelona. Tanmateix, abans d’abordar aquesta qüestió voldria esmentar un parell de fets que han marcat el dia d’avui. De bon matí, la pressió informativa respecte la gran final que s’havia de disputar a San Denis entre el Barça i l’Arsenal acaparava totes les atencions, inclòs, m’atreviria a afirmar que es sobrepassaven els límits raonables. Havent dinat, a les sis de la tarda quedava inaugurada la Rambla Josep Cañas, de la mà del regidor d’Obres públiques i l’alcaldessa de la nostra vila, Helena Arribas. Un nombrós públic gaudia de l’espai acabat d'estrenar, un nou espai obert on s’hi combinen els espais naturals amb la presència de vegetació diversa, uns sortidors d’aigua, un parc infantil i diversos bancs.

No obstant, encara faltava un petit element per donar per complet inaugurada la Rambla Cañas, a quarts de vuit, una pantalla gegant començaria a retransmetre la final de la copa d’Europa, el partit Barça-Arsenal podria ser vist per totes les vendrellenques i els vendrellencs a l’aire lliure a la Rambla que tot just feia unes hores havia estat inaugurada.

A les vuit poques eren les cadires que estaven disponibles, un públic expectant aguardava amb emoció l’inici del partit de futbol. Grans i petits ocupaven tot l’espai habilitat, especialment a les fileres inicials, els infants cantaven entregats l’himne del barça, així com també feien onejar nombroses banderes blaugranes. A mesura que s’apropaven tres quarts de nou, els nervis creixien. He de confessar que no sóc una gran seguidora del futbol però la final d’avui no me la volia perdre, així que m’he traslladat fins la Rambla Cañas, on amb familiars i amics he gaudit d’una nit entranyable.

El xiulet marcava l’inici, tots els presents a l’acte estàvem a París. De sobte, el primer gol fa esclatar d’alegria a tots els seguidors però ràpidament es veu truncat el somni quan l’àrbitre l'anul·la... No obstant, aquest no ha estat el pitjor moment, el gol de l’Arsenal provoca l’arribada de la por i la frustració... la copa es veu més lluny. En resum, una primera part que deixava molt a desitjar.

Els minuts de descans serveixen per consolar-nos uns i altres i afirmar convençuts que a la segona part arribarà la remuntada. No és fins a l’últim quart d’hora de la segona part quan arriba el gol que tant esperàvem, tothom dempeus, sona l’himne del Barça, sense pensar-nos-ho tots comencem a cantar i quan encara estem analitzant el primer gol, arriba el gol del triomf, 2-1 el resultat màgic. Els minuts que restaven de partit no els he vist, l’emoció s’encomanava, l’alegria es respirava en l’ambient. Abraçades, petons, felicitacions...massa sensacions i sentiments per fer-los encabir en aquest espai.

Sense cap mena de dubte, avui ha estat un gran dia, ha tingut lloc una inauguració d'un nou espai públic tan necessari a la nostra vila i en el món esportiu, el titular no és altre que el Barça s’enduu la Champions!

Felicitats a tots els seguidors del FC Barcelona i a gaudir del títol perquè finalment el patiment ha estat recompensat!

Cap de setmana floral

Aquest cap de setmana, El Vendrell, s’ha vestit de gala, amb l’arribada del bon temps les vendrellenques i els vendrellencs hem pogut gaudir del mercat de la planta i la flor. La Rambla s’ha convertit en un gran jardí, el seu paviment ha estat substituït per les pedres de riu, les plantes, les flors, la gespa i les figuretes de canya tan insòlites que vigilen els jardins de moltes llars. Sense cap mena de dubte, aquest mercat és un bon indret per obtenir idees sobre la decoració exterior i inspirar la creació de futurs jardins particulars. Molts eren els que prenien notes i esbossaven allò que observaven per intentar reproduir-ho a les seves llars. Els jardins no eren l’eix central del mercat sinó que hi havia una gran diversitat d’elements que confluïen en aquest indret. Les roses centraven l’atenció de tots els visitants, especialment la rosa vendrellenca per excel·lència, la rosa Pau Casals.

Dissortadament, a través de les paraules no us puc transmetre l’aroma i l’olor peculiar de totes les roses que estaven exposades al centre cívic l’estació però us puc assegurar que ha estat una experiència enriquidora. Molt sovint, l’anar i venir de la vida ens fa oblidar els petits detalls. Per aquest motiu, avui he aturat el temps i quan he arribat a la Rambla he tingut la sensació que estava endinssada en un altre món. L'espai en el qual em trobava em resultava poc comú, estava envoltada d'una gran bellesa, la bellesa que la naturalesa en ofereix diàriament i pocs són els que gaudeixen intensament de la mateixa.

Coherència

Per coherència política i pensant en el bé de Catalunya, crec que la decisió del president Maragall de cessar els consellers d’esquerres és una mostra de sentit comú i de lògica política, i més sent conscient que la sortida d’ERC del govern català s’acompanya de l’avançament de les eleccions. Mal que ens pesi a molts, el No dels Republicans ha precipitat els esdeveniments, i no ni hi havia una altra sortida a un govern dividit davant el referèndum sobre l’Estatut.

Ara, des del govern català, es podrà defensar el projecte d’Estatut pel que tant s'ha treballat i així plantarem cara a aquells que s’han dedicat a intoxicar la ciutadania des de la mentida i la demagògia. Sí a l’Estatut.

Problemes geogràfics

Durant la discussió i el debat que a la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats es duia a terme respecte el projecte de la Llei Orgànica d’Educació, van aparèixer nombrosos informes i estudis que demostraven sense embuts la situació en la qual es troba l’educació en el nostre país. Lluny dels primers llocs de la llista, els estudiants espanyols ens trobàvem a la cua del rànquig. Els primers en fer-se ressò d’aquests informes van ser els professors, els quals corroboraven moltes de les conclusions a les quals arribaven aquests documents. No obstant, els pares no es van mostrar indiferents amb aquesta qüestió i van expressar la seva opinió, de manera que la comunitat educativa va deixar palesa la seva preocupació.

Han passat alguns mesos d’ençà de la publicació d’aquests informes, pocs són els que al dia d’avui se’n recorden de l’existència dels mateixos. D’una manera similar s’ha acabat amb el terrible soroll realitzat des de certs sectors quan alertaven del perill que suposava l’esperit decimoníac de La Llei Orgànica d’Educació. Les veritables protagonistes han estat la tranquil·litat, la serenitat i la calma, elements claus per aprovar aquesta llei imprescindible que necessita el nostre país. Ara tan sols resta la seva entrada en vigor, la qual tindrà lloc el 24 de maig.

No obstant, els informes que volen mostrar el nivell d’educació o si més no els coneixements culturals, econòmics històrics o geogràfics dels estudiants d’un determinat país es succeeixen en el temps, sempre hi ha noves informacions al respecte que analitzen alguns dels països que conformen el nostre planeta. No fa massa dies que llegia a la premsa la notícia següent: El 63% dels nord-americans no saben situar Iraq al mapa. La fredor d’aquesta redacció sorprèn al lector però quan aprofundim i analitzem detingudament la transcendència de tots i cadascun dels termes podem constatar que és un enorme problema de fons. Ens trobem davant un cas molt particular, Estats Units d’Amèrica va decidir emprendre una acció salvadora i protectora dels països que es trobaven amenaçats per les dictadures que els assetjaven. Davant dels nombrosos països que reunien aquest requisit van decantar-se per un anomenat Iraq. Ràpidament, els més mal intencionats vam pensar que darrera de tots els arguments hi havia una qüestió purament econòmica, concretament parlaríem de les grans reserves petrolíferes de les quals gaudeix aquest país.

La qüestió més rellevant és que els ciutadans nord-americans no són capaços d’ubicar al mapa un país que van envair i a més hi tenen desplegats prop d’uns 120.000 soldats. La guerra de l’Iraq s’ha fet un espai dins de tots els informatius, el degoteig de morts que hi ha en aquest país el converteix en portada i en titulars però malgrat aquest fet, els nord-americans es resisteixen a obrir l’atlas i preocupar-se en quin espai remot del globus es troba aquest país tan anomenat a casa seva.

No obstant, les coses no acaben d’aquí ja que una altra informació interessant que es desprèn de l’estudi esmentat a les línies anteriors és la confusió que comet un de cada tres nord-americans quan afirmen que la població d’Estats Units és de 2.000 milions, quan en realitat encara no arriben als 300 milions. Recentment, el Sudan ha ocupat un gran protagonisme dins la secció d’informació internacional dels principals diaris. Curiosament, el 10% dels nord-americans situen aquest país al continent europeu... Em sembla que després de tota aquesta informació no hi ha massa cosa afegir però durant la lectura tranquil·la i pausada d’aquest informe he pensat en una il·lustre personalitat, Einstein. Així que parafrasejant aquest autor voldria acabar amb la següent reflexió: “Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses”

Article publicat al Diari Baix Penedès, 12/05/06

Laia Gomis

Promesa

L’arribada de la primavera suposa l’obertura de la porta a la celebració de les primeres comunions. Feia uns mesos que m’havien fet reservar el primer diumenge de maig, coincidint amb el dia de la mare, perquè tenia un compromís familiar. D’aquesta manera, les excuses d’última hora no tenien cap mena de validesa.

El contingut d’aquest post és una promesa derivada del compromís familiar que a les línies anteriors citava. La meva cosina, Anna, ha fet la comunió i malgrat la seva joventut té coneixement del meu blog i em va demanar si el dia de la seva comunió li dedicaria unes línies en aquest espai a més de posar una foto seva. Quan m’ho va comentar no vaig dubtar en prometre-li que ho faria i d’aquesta manera compleixo amb la meva paraula.

El tema de la celebració de les primeres comunions podria donar molt de sí però prefereixo no tractar-lo en aquest article ja que això no formava part de la promesa. Quan tingui una mica més de temps, tractaré amb profunditat aquesta qüestió, que sense cap mena de dubte té una gran transcendència, mentre no arriba aquest comentari una reflexió.

Quan de les accions i les actuacions que una persona a nivell individual pugui dur a terme s’estableix una estreta relació que incumbeix de manera directa a la felicitat de les persones que realment estimes, molt sovint, prefereixes situar en un segon pla les teves pròpies conviccions i cedir fins a un límit raonable amb la finalitat de contribuir a la felicitat de les persones que sempre tens al teu costat, que estimes i t'estimen.

Un model qüestionat

Els centres comercials es converteixen en el refugi on molts adolescents decideixen passar la tarda del dissabte. Els pares es mostren tranquils davant aquesta decisió, és més, molts són els que animen als seus fills a dur a terme aquesta pràctica al·legant que així no estan al carrer com els gossos. Tanmateix, no són conscients que els adolescents es troben en una edat especialment vulnerable i els centres comercials no són el millor referent educatiu que poden inculcar a aquelles persones que el dia de demà seran el futur del nostre país.

La principal preocupació de molts pares gira entorn que els seus fills no estiguin tombant per la via pública ja que s’exposen a molts perills. L’objectiu és que estiguin recollits en algun indret, ja sigui a casa dels amics o en un centre comercial, això és indiferent de la mateixa manera que allò que duen a terme encara ho és més.

Si analitzem fredament un centre comercial ens podrem adonar que ras i curt no és res més que allò que la gent gran defineix amb gran encert: una ratera. La incitació al consum apareix des del moment que entres per la porta i no t’abandona fins que surts pel mateix indret. Les principals botigues de roba juvenil aprofiten els gran cartells que mostren que a l’interior hi ha productes rebaixats i la curiositat fa entrar a molts joves. En moltes ocasions l’estoc no és de l’interès del potencial comprador però com ja és a dins, és molt probable que quedi enamorat d’una altra peça i es decideixi a comprar-la. A més, també hem de destacar que els preus assequibles d’aquestes firmes faciliten als més joves gastar gran part de la seva assignació setmanal en aquests productes ja que només són 10€ però probablement l’adquisició realitzada no era una necessitat urgent.

Un altre tret comú de tot centre comercial és l’existència d’aquelles botigues que tan aprecien els més joves, i perquè no dir-ho aquells que no ho són tant: les llaminadures, les crispetes i els fruits secs com a productes estrella. De la mateixa manera, al llarg de tot el microcosmos que suposa un centre comercial els principals restaurants de menjars ràpids estan presents. Amb tan sols un euro es pot comprar una hamburguesa o un petit paquet de patates fregides, preus econòmics per a la butxaca però molt cars per a la salut.

El model que tan sols duu a terme la vinculació de l’oci amb un centre comercial és aquell exportat pels Estats Units on enmig de la immensitat de diversos dels seus estats desèrtics els joves nord-americans com no disposen d’altres alternatives d’oci, gaudeixen i es diverteixen passant totes les tardes dels caps de setmana tancats dins els centres comercials.

No cal estar tancat en un espai asfixiant com un centre comercial tota la tarda sinó que aquesta opció es pot combinar gaudint del cant dels ocells si anem a la muntanya o passejant a prop del mar escoltant l’impacte de les onades quan topen amb les roques. De tant en tant, anar a un centre comercial no està gens malament una estoneta i de manera puntual però prefereixo descobrir els encants que amaguen els pobles, visitar els seus museus o senzillament passejar sense haver de mirar el rellotge. Afortunadament, en el nostre país tenim diverses alternatives en les quals podem invertir les nostres hores d’oci i no hem de caure en el parany de quedar atrapats dins el consumisme més primari que suposen els centres comercials

Article publicat al Diari Baix Penedès, 05/06/06
Laia Gomis

La Segona República al Penedès

A l’acollidora sala del Portal del Pardo, l’agrupació del PSC del Vendrell, el passat 28 d’abril va organitzar una conferència en la qual es parlava de la II República al Penedès. No era el primer acte que el PSC del Vendrell realitzava per recordar la proclamació de la II República ja que el 14 d’abril es va fer un homenatge als soldats republicans que reposen al cementiri vendrellenc enterrats en una fosa comú. Va ser un acte senzill, on es van dipositar un ram de roses i posteriorment es va dur a terme la lectura d’un manifest en el qual es ressaltava la importància dels valors republicans en ple segle XXI.

La conferència del passat divendres va anar a càrrec de l’historiador penedesenc, Ramon Arnabat. No obstant, la presentació de l’acte la va realitzar Josep Lluís Pascual, tinent d’alcalde a l’Ajuntament del Vendrell i secretari d’organització de l’agrupació del PSC vendrellenc. Durant la breu intervenció que va dur a terme el Josep Lluís Pascual, va recordar a totes les persones presents a l’acte que la II República va suposar la posada en pràctica d’un govern progressista que tenia com a únic objectiu modernitzar l’arcaica societat espanyola de l’època. En un breu període de temps la transformació es va fer palesa, començant per una constitució que definia Espanya com una república de treballadors. Abans de donar la paraula a l’historiador Ramon Arnabat, va concloure la seva intervenció afirmant que avui reivindicar la II República suposa reivindicar la vigència de tots i cadascun dels valors republicans.

En Ramon va contextualitzar la II República, ell mateix va esmentar que convé no oblidar quina era la situació internacional que es vivia quan al nostre país es proclama la II República. Feia tan sols dos anys, els Estats Units havien tocat fons amb el crac del 29, tot i que la gran depressió que acabaria amb els feliços anys vint s’allargarien més enllà de la data anterior. A més, als nostres països veïns els règims feixistes començaven a despertar gran interès en el conjunt de la ciutadania.

Una vegada realitzat aquest apunt, el Ramon es va traslladar fins a començaments del segle XX, a partir d’aquests anys es produiran una sèrie de fets els quals confluiran amb la Dictadura de Primo de Rivera. Entre els fets més destacats convé esmentar la demostració de l’autoritarisme, un creixement dels moviments obrers, a Catalunya especialment apareixen els moviments dels rabassaires i com a darrer element a tractar podríem parlar de l’aparició d’un grup republicà popular que amb el pas del temps anirà quatllant.

Al llarg del segle XIX, qualsevol moviment contrari a les directrius d’aquells que ostentaven el poder s’eradicava cridant a l’exèrcit. És per aquest motiu que es pensa que amb el cop d’estat de Primo de Rivera, es solucionaran tots els conflictes. Tanmateix, lluny de trobar una solució es van agreujar, arribant a produir la dualització de la societat.

La convocatòria de les eleccions el 12 d’abril de 1931 té una gran transcendència ja que no es celebren eleccions generals sinó municipals, perquè es pensaven que la situació romandria igual però al llarg de la campanya electoral es planteja el dilema monarquia i república, i aquest fet es traslladarà durant el recompte de vots. En aquest moment apareixerà i sortirà a la llum una realitat que no era palpable ja que passava força desapercebuda per por a les represàlies, la societat desitjava un canvi. Una bona mostra d’aquest fet serà la joia i l’alegria que s’apreciarà pels carrers de tots els pobles i ciutats quan es proclami la II República el 14 d’abril de 1931.

El Vendrell d’aquella època tenia uns 5.000 habitants (pensem que actualment en té més de 30.000) i les eleccions també donen la victòria a les forces republicanes, concretament amb els resultats següents: 7 regidors per a les forces republicanes i 5 per a la coalició centre-dreta.

Quan encara no ha passat un mes de la proclamació de la II República, els sindicats aprofiten la manifestació de l’1 de maig per demanar que la república no només ha de significar un canvi polític sinó també social.

El 10 de maig, el president Macià visitaria el Vendrell, tothom coincideix en afirmar que no era un home de grans discursos ni paraules però era la imatge per excel·lència de la II República.

La II República volia dur a terme una intensa activitat que transformés la societat definitivament, els principals àmbits d’actuació van ser el reconeixment del sufragi universal masculí als 21 anys, per primera vegada a la història d'Espanya, la separació Església- Estat, la reforma militar ja que hi havia més generals que no pas soldats, la reforma educativa amb la creació de 27.000 noves escoles i finalment la llei de la Reforma Agrària.

Davant aquestes propostes molts grups es van declarar contraris a totes i cadascunes d’aquestes reformes, terratinets, l’església, la burgesia, per una banda però un altre sector allunyat de l’anterior era la CNT i els comunistes, els quals demanaven un veritable canvi social i reformes més ràpides.

En Ramon Arnabat va fer un esment especial en parlar-nos d’aquelles qüestions que no són tan conegudes pel públic en general. Ell destacava que els gran oblidats de la II República van ser els ajuntaments els quals amb els pocs recursos dels quals disposaven van dur a terme un paper important en tres camps:

- Aposten per la millora de l’ensenyament, ningú es qüestionava si era la seva competència o no i es posen a treballar en aquesta matèria. El Vendrell no s’aconsegueix veure l’escola dempeus com a conseqüència del cop d’estat militar però si que es tindrien els plànols enllestits.
- Milloren la vida dels pobles a través del sanejament urbanístic, i en el cas vendrellenc suposa la creació del clavagueram.
- Sanejament de la hisenda municipal, el pagament dels impostos deixarà d’ésser una obligació dels més pobres sinó que tothom pagarà impostos sempre en funció de les seves riqueses. Aquesta mesura anava acompanyada d’una millora en la gestió de la hisenda municipal.

Aquests només són alguns dels molts aspectes tractats i explicats amb major deteniment durant la conferència del passat divendres 28 d’abril, a través de les notes que vaig prendre al llarg de la mateixa he construït aquest text. Voldria acabar amb la següent reflexió:

“La imatge que el franquisme va instal·lar al conjunt de la ciutadania durant tots els anys de vigència d’aquest regim, ho hem de reconèixer, ha triomfat provocant l’oblit inconscient de la II República. Recuperar les persones que van lluitar pels valors democràtics és el millor homenatge que podem dur a terme. La reconciliació és un gran valor democràtic però reconciliar no vol dir oblidar”.