dimarts, d’abril 25, 2006

Pep Jai

Feia dies que volia redactar quatre paraules sobre un acte que va tenir lloc la setmana passada però fins avui no he tingut un forat per a fer-ho. Concretament, el 20 d’abril, dijous passat, va tenir lloc la presentació de la Petita història de Pep Jai. Uns minuts abans de l’inici de l’acte vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar unes paraules amb l’autor del llibre, el Salvador Mañé, el qual ha dut a terme una tasca brillant ja que sintetitzar la història del Pep Jai en un conte per a nens és tot un repte que ha superat d’escreix.

La sala del Centre Cívic de l’Estació es va quedar petita davant el nombrós públic que no es volia perdre aquesta presentació. Els familiars del Pep ocupaven les primeres files i entre ells hem de destacar la presència del Martí Carnicer, el qual no estava assegut allà com a secretari general d’economia de la Generalitat sinó com a familiar directe, nebot del Pep Jai.

Durant la presentació vam poder gaudir de la intervenció del propi autor, Salvador Mañé, de l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, així com també de la il·lustradora, Pilarín Bayes, la qual mentre parlava anava fent els brillants dibuixos i al final de l’acte, tots ells es van sortejar entre els assistents.

Podria omplir centenars de línies parlant del Pep Jai però crec que més enllà de dur a terme una anàlisi exhaustiva sobre la seva vida penso que a través d’algunes anècdotes que diverses persones m’ha explicat, aquells que no vam tenir la sort de conèixer al Pep Jai ens podem fer una bona idea sobre com era aquest vendrellenc.

La primera anècdota que citaré me la va explicar una persona que és igual o m’atreviria a dir més despistada que el Pep Jai, i a més, al dia d’avui també ocupa un escó al Congrés dels Diputats. Un dia mentre repartia octavetes, el Pep Jai juntament amb aquestes va dipositar el seu DNI. Una altra molt curiosa és quan Felipe González va anar a trobar al Pep i li va demanar si li podria explicar “eso de las cebollas catalanas”, en al·lusió als calçots. En Pep no s’ho va pensar dues vegades i li va respondre que quan volgués agafaria unes quantes redoltes i aniria a la Moncloa a fer-li una calçotada.

Aquestes anècdotes demostren quin era el tarannà del Pep Jai, una persona amb un gran esperit rebel, un inconformista que va lluitar aferrisadament per aconseguir la llibertat i la democràcia, sense oblidar la lluita que va dur a terme a favor de la terra i de la pagesia, no hem d'oblidar que va ser un dels fundadors d'Unió de Pagesos a mitjans dels anys setanta. Uns anys després seria escollit diputat del PSC al Congrès dels diputats i uns anys més tard, senador.
Avui, el Pep Jai ja té una Petit Història, així hem anul·lat el deute que teníem pendent amb aquest il·lustre vendrellenc. Des d'aquestes línies voldria animar a totes les persones que tinguin l'oportunitat de llegir aquest llibre ho facin. Ningú s'ha d'espantar perquè el format de les petites històries està pensat pels més petits de la casa però de manera reiterada he comprovat que els més grans gaudeixen amb la mateixa intensitat les històries que a l'interior de les mateixes s'hi relaten.

2 Comments:

At 8:54 p. m., Blogger Jordi Pedret said...

Laia,
els qui vàrem tenir la sort de conèixer en Pep Jai sabem que mai una història seva serà petita, encara que vagi dirigida als petits.
La seva immensa humanitat, i la seva immensa entrega a la causa socialista, fan que qualsevol cosa que hi faci referència sigui, necessàriament, gran.

 
At 12:12 a. m., Blogger Laia Gomis said...

Jordi, moltes gràcies pel teu comentari. No sabia que havies conegut al Pep Jai, dissortadament jo no vaig tenir la mateixa sort perquè quan ell va morir tan sols tenia 3 anys però sempre he intentat descobrir aquest personatge a través de les històries que les persones que van compartir amb ell experiències m'expliquen.

Comparteixo plenament que la història del Pep Jai mai pot ser petita tot i que el format així ho sigui.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home