Felicitats!

Després de donar-hi moltes voltes, finalment m'he decidit. Havia estat dubtant sobre la idoneïtat d'escriure les línies que a continuació exposaré perquè no sé si poden molestar a la persona a la qual van dedicades.

Tanmateix, a la vida constantment s'han de prendre decisions i crec que el més encertat és fer-ho, tot i que la rabieta inicial quan llegeixi aquestes paraules existirà perquè si alguna cosa detesta és el protagonisme i que es parli d'ella però espero que tot es quedi en una rabieta, sense anar més enllà.

Potser és podeu preguntar a que ve tanta incertesa, doncs la resposta és ben senzilla, avui és l'aniversari d'una gran amiga meva, l'Irene. És una persona que abans de cridar-la per explicar-li un problema ella ja ha arribat, la considero una amiga de veritat perquè està al teu costat per riure amb tu o per consolar-te.

En una societat en la qual el materialisme imperant està superant els límits inimaginables, ningú vol perdre un segon de la seva vida escoltant els problemes o les preocupacions d'aquelles persones que l'envolten. És per aquest motiu que considero que el dia de l'aniversari d'una persona a la qual estimes és una bona oportunitat per reconèixer i agrair tot allò que ella fa per tu, sovint donem les coses per conegudes però no estar de més de tant en tant dir a les perosnes que ens envolten l'important que són per nosaltres. Aquest petit regal no es pot comprovar a cap botiga i no hi ha diners al món que puguin comprar un amic o una amiga de veritat

Feliç Aniversari!

Un nou dilema

Màxims històrics, aquesta és la definició que recentment podem escoltar quan es parla de la situació en la qual es troba el preu del petroli. Alguns economistes alerten del perill que pot suposar de cara al creixement econòmic mundial el fet que el barril de brent hagi sobrepassat la barrera psicològica dels 70$. Les estacions de servei són les primeres en reflectir aquest increment de preu i quan els consumidors anem a omplir els dipòsits dels nostres vehicles ens adonem. En aquest precís instant, constatem que les seccions especials que molts diaris dediquen a la crisi del petroli no és conseqüència d’una tendència alarmista dels periodistes sinó més aviat es tracta d’una descripció fidel de la realitat. Fins no fa massa dies, els comptadors dels sortidors de combustible encara marcaven el zero coma nou cèntims d’euro però ahir mateix a mesura que anava posant litres de gasoil el preu pujava en la mateixa proporció, una situació d’infart.

Davant d’aquesta qüestió, tots ens hem de replantejar la dependència que tenim vers el petroli. Hem convertit aquesta matèria primera en un element imprescindible pel desenvolupament de la nostra societat, començant pel consum domèstic i acabant pel sector industrial. Crec que comença a ésser hora de pensar en alternatives, el petroli és un recurs natural no renovable, brut i contaminant.

El segle XIX és la data més repetida per fer referència al descobriment del petroli, però aquesta descripció falseja la realitat ja que si volguéssim parlar de manera escrupolosa hauríem de complementar la informació puntualitzant que va ser concretament l’any 1854 quan va tenir lloc la primera perforació d’un pou de petroli a Pensilàvia. Tanmateix, uns sis mil anys abans els babilonis i els egipcis ja coneixien aquesta matèria primera tot i que li donaven uns usos completament diferents als nostres. Els primers l’empraven per enganxar pedres mentre que els segons greixaven pells amb el petroli. No obstant, una actitud egocentrista és la que no permet que aquest tipus d’informació sigui coneguda per la ciutadania, les simplificacions acostumen a ésser perilloses ja que pel camí obliden molts elements, a vegades es tracta de detalls darrera dels quals s’hi amaguen elements de gran transcendència.

Recentment, un estudi demostrava que si el ritme de les extraccions de petroli es mantenen amb la situació actual, si no es troben nous jaciments petrolífers es calcula que les reserves mundials tan sols durarien uns quaranta-dos anys. No hem d’esperar fins el darrer moment per posar el crit al cel i crear un clima de nerviosisme estesant. L’opció més sensata és començar a promoure les energies renovables, entre les quals trobem la solar, l’eòlica o la hidràulica. Totes elles tenen en comú que generen un impacte menor en el medi ambient, no contaminen i produeixen una energia neta. Aquests atributs haurien de fer mereixedores a les energies descrites anteriorment a convertir-se en les més emprades però tan sols representen el 20% de les fonts d’energia a nivell mundial.

Sense allunyar-me massa de la qüestió que he desenvolupat al llarg d’aquest article, abans d’acabar voldria dedicar les meves últimes paraules a totes les persones que van morir o van quedar greument afectades per les radiacions que van tenir lloc després de l’accident nuclear de Txernòbil. Aquest trist aniversari ens ha de fer obrir els ulls sobre quines són les conseqüències que es poden desprendre d’una central nuclear i alhora hem de reflexionar sobre quin és el model energètic que nosaltres volem. Fa 20 anys va ser Txernòbil, demà podria convertir-se en titular qualsevol altre ciutat en la qual hi hagi les instal·lacions d’una central nuclear. El futur energètic està a les nostres mans, en el fons som uns privilegiats ja que dissortadament a Txernòbil no van estar a temps.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 28/04/06

Laia Gomis

Pep Jai

Feia dies que volia redactar quatre paraules sobre un acte que va tenir lloc la setmana passada però fins avui no he tingut un forat per a fer-ho. Concretament, el 20 d’abril, dijous passat, va tenir lloc la presentació de la Petita història de Pep Jai. Uns minuts abans de l’inici de l’acte vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar unes paraules amb l’autor del llibre, el Salvador Mañé, el qual ha dut a terme una tasca brillant ja que sintetitzar la història del Pep Jai en un conte per a nens és tot un repte que ha superat d’escreix.

La sala del Centre Cívic de l’Estació es va quedar petita davant el nombrós públic que no es volia perdre aquesta presentació. Els familiars del Pep ocupaven les primeres files i entre ells hem de destacar la presència del Martí Carnicer, el qual no estava assegut allà com a secretari general d’economia de la Generalitat sinó com a familiar directe, nebot del Pep Jai.

Durant la presentació vam poder gaudir de la intervenció del propi autor, Salvador Mañé, de l’alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, així com també de la il·lustradora, Pilarín Bayes, la qual mentre parlava anava fent els brillants dibuixos i al final de l’acte, tots ells es van sortejar entre els assistents.

Podria omplir centenars de línies parlant del Pep Jai però crec que més enllà de dur a terme una anàlisi exhaustiva sobre la seva vida penso que a través d’algunes anècdotes que diverses persones m’ha explicat, aquells que no vam tenir la sort de conèixer al Pep Jai ens podem fer una bona idea sobre com era aquest vendrellenc.

La primera anècdota que citaré me la va explicar una persona que és igual o m’atreviria a dir més despistada que el Pep Jai, i a més, al dia d’avui també ocupa un escó al Congrés dels Diputats. Un dia mentre repartia octavetes, el Pep Jai juntament amb aquestes va dipositar el seu DNI. Una altra molt curiosa és quan Felipe González va anar a trobar al Pep i li va demanar si li podria explicar “eso de las cebollas catalanas”, en al·lusió als calçots. En Pep no s’ho va pensar dues vegades i li va respondre que quan volgués agafaria unes quantes redoltes i aniria a la Moncloa a fer-li una calçotada.

Aquestes anècdotes demostren quin era el tarannà del Pep Jai, una persona amb un gran esperit rebel, un inconformista que va lluitar aferrisadament per aconseguir la llibertat i la democràcia, sense oblidar la lluita que va dur a terme a favor de la terra i de la pagesia, no hem d'oblidar que va ser un dels fundadors d'Unió de Pagesos a mitjans dels anys setanta. Uns anys després seria escollit diputat del PSC al Congrès dels diputats i uns anys més tard, senador.

Avui, el Pep Jai ja té una Petit Història, així hem anul·lat el deute que teníem pendent amb aquest il·lustre vendrellenc. Des d'aquestes línies voldria animar a totes les persones que tinguin l'oportunitat de llegir aquest llibre ho facin. Ningú s'ha d'espantar perquè el format de les petites històries està pensat pels més petits de la casa però de manera reiterada he comprovat que els més grans gaudeixen amb la mateixa intensitat les històries que a l'interior de les mateixes s'hi relaten.

Sant Jordi

Avui és el dia per excel·lència dels llibres i les roses, només cal passejar pels carrers de les nostres ciutats per adonar-nos d'aquest fet. Espero que aquest 23 d'abril sigui un dia especial i aprofiteu fins la darrera hora del vespre per gaudir d'una bona passejada per les diverses parades de llibres que omplen de cultura l'ambient d'avui.

Que ningú caigui en l'error de pensar que mirant una parada la resta totes són iguals, aquesta teoria és falsa ja que cada llibreria a banda de disposar dels èxits de vendes o els llibres més mediàtics selecciona alguns exemplars que sorprenen els curiosos que fem acabar la paciència de la persona que ens acompanya. Tanmateix, com avui és un dia especial, aquesta actitud se'ns perdona!

Feliç Sant Jordi!

Decepcionada

Aquest matí he tingut coneixement que ahir la tarda el Ministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, va venir a la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, malauradament ja era massa tard.

Sóc una estudiant d'aquesta facultat i m'ha dolgut el fet que NINGÚ m'hagués comunicat aquesta notícia. El dia de la inauguració del curs va venir el president del F.C. Barcelona i els dies previs a la seva visita les parets estaven repletes de papers que ho anunciaven. En canvi, en aquesta ocasió ni mitja paraula, ni el professorat ens ha comunicat res ni tampoc cap cartell ens informava d'aquest fet.

Personalment, crec que l'educació s'estén més enllà de les lectures dels manuals i les explicacions que els professors realitzen a les aules. Sóc una ferma defensora de les conferències, xerrades i col·loquis, indrets en els quals molt sovint s’amplien els coneixements que diàriament analitzem a les aules. És per aquest fet que considero que ahir molts estudiants vam perdre l'oportunitat de poder escoltar les valoracions i les percepcions del Ministre de Justícia.

Anada sense tornada

El drama s’ha apoderat de moltes cases després de les vacances de Setmana Santa. Els primers dies d’abril tots esperàvem impacients l’arribada d’uns dies de lleure o descans però en tan sols en dues setmanes el panorama de moltes famílies s’ha convertit en desolador. L’esperança i la il·lusió de viatjar cap a nous indrets o el fet de gaudir uns dies en companyia de les persones que més estimem han estat substituïts pel desconsol dels plors i les preguntes sense respostes.

Les previsions s’han convertit en una realitat, més de cent persones han perdut la vida en les nostres carreteres durant les vacances de Setmana Santa. Des dels primers dies hem apreciat un degoteig incessant de víctimes mortals, cada informatiu havia de donar la desagradable notícia, un accident, una col·lisió frontal, i així fins arribar a un total de vuitanta nou accidents mortals. Davant aquest fet, alguns presentadors no dubtaven en concloure el seu programa aprofitant fins el darrer minut per demanar prudència a la carretera però malgrat tots els esforços, els accidents de trànsit s’han convertit en els veritables protagonistes de les vacances.

Aquesta problemàtica mereix una reflexió. En algun moment o altre, tots fem ús de la xarxa viària i és per aquest motiu que hauríem de sensibilitzar-nos en aquesta qüestió ja que ningú està exclòs de convertir-se en una nova víctima. Malgrat tenir un gran vehicle, d’última generació, potent, i amb les millors proteccions o sistemes de seguretat que al dia d’avui existeixen al mercat, quan té lloc una col·lisió, tots els vehicles acaben convertits en el mateix, en ferralla.

El terme prudència sempre s’ha emprat per definir l’actitud que hem de tenir quan conduïm un vehicle, tanmateix, a aquestes alçades m’atreviria a complementar aquest terme amb un altre mot: responsabilitat. Quan pugem a un vehicle i ocupem el seient del conductor, hauríem de reflexionar allò que tenim entre les nostres mans. Una conducció temerària més enllà de posar en risc la vida de les persones que ocupen el vehicle està posant en perill la vida d’aquells ciutadans que tranquil·lament passegen pels carrers de la seva vila o comparteixen la carretera amb nosaltres. Conduir un vehicle és una acció que s’ha de dur a terme amb els cinc sentits i amb un elevat grau de concentració, qualsevol descuit o distracció es pot traduir en conseqüències irreparables arribant a ocasionar la mort.

No hem de permetre que totes les persones que han perdut la vida aquests dies de vacances de Setmana Santa passin a ser tan sols una xifra de les estadístiques i es converteixin en el tema de conversa recorrent els primers dos dies de la tornada a la jornada laboral, sense més. Aviat, aquesta qüestió, caurà en l’oblit i no serà fins d’aquí uns mesos, concretament amb l’arribada de les vacances d’estiu quan el debat sobre els accidents de trànsit es reobri. Dissortadament no podem fer res per recuperar la vida de les cent vuit persones que van marxar de casa i mai més tornaran però en les mans de tots nosaltres està que la persona que escriu aquestes paraules, el lector d’aquest article o qualsevol ciutadà perdem la vida a l’asfalt.

Article publicat al Diari Baix Penedès, 21/04/06

Laia Gomis

Algunes imatges...

Avui mateix m'han proporcionat algunes fotografies de l'homenatge que el passat divendres 14 d'abril vam dur a terme al cementiri del Vendrell, així que per complementar la informació del post anterior les adjunto.



Placa dipositada a la fosa comú on reposen els cossos

dels dotze soldats republicats.


Lectura del manifest.


Moment de l'ofrena floral, d'esquerra a dreta, Ernest Benito,
diputat a Madrid, Josep Lluís Pascual, tinent d'alcalde de
l'ajuntament del Vendrell, Josep Maria Pros i jo mateixa.


Sense cap mena de dubte, la imatge que millor resumeix
la jornada que vam viure el 14 d'abril és aquesta

Homenatge vendrellenc

A la una del migdia, un grup de vendrellencs i vendrellenques ens hem trobat al cementiri municipal per retre un homenatge a totes les persones que van perdre la vida defensant un govern escollit democràticament per la ciutadania. En el nostre municipi reposen els cossos d’una dotzena de republicans afusellats durant la guerra civil i un grup d’aviadors republicans que van perdre la vida en una de les cruents batalles que va proporcionar la guerra civil.

Sense cap mena de dubtes ha estat un acte molt emotiu, entre els companys que ens han acompanyat hi havia una persona que va viure la proclamació de la II República i també la seva fi, un home que no ha dubtat en agafar la bandera republicana que hem dipositat al costat de la fossa comú i besar-la amb gran emoció.

Un ram de roses vermelles i la lectura d’un manifest el qual reproduiré a continuació ha estat el colofó final de la jornada. Tan sols voldria aprofitar aquestes darreres paraules per agrair a totes les persones que ens han acompanyat aquest migdia. Des dels companys del PSC com ara el nostre diputat a Madrid, l’Ernest Benito, el tinent d’alcalde de l’ajuntament del Vendrell, Josep Lluís Pascual, el regidor d’Esports, Manu Hernández, als companys d’Esquerra Unida i Alternativa que no han dubtat en sumar-se a l’acte i així com també a totes les persones que s’han acostat al cementiri i han mostrat el seu soport vers aquesta iniciativa, a tots ells GRÀCIES!

Manifest llegit durant l’acte d’avui al Cementiri del Vendrell

Hem volgut congregar-nos aquí per celebrar el 14 d’abril, i fer-ho en presència d’aquells que varen morir defensant la legalitat republicana, alguns dels quals reposen en aquest cementiri.

Ho fem per reivindicar a aquells que van patir la presó, la repressió, l’exili o la mort per defensar la democràcia i la llibertat.

Avui es commemoren setanta-cinc anys de la proclamació de la IIª República. Amb aquest acte senzill volem recordar i homenatjar tots els homes i les dones que van creure en un règim polític en el qual les llibertats i el progrés de la societat eren el denominador comú de totes les seves actuacions. En ple segle XXI és absurd referir-se a la IIª República amb mitges paraules, hem de reconèixer públicament tots els èxits que aquest període històric va proporcionar al conjunt de la ciutadania.

En tan sols vuit mesos, l’estat espanyol va promulgar una Constitució que des del seu primer article deixava palesa quina era la voluntat de la Carta Magna. Aquesta definia Espanya com "una república democràtica de treballadors de totes les classes que s’organitzava en règim de llibertat i justícia" i com un Estat que reconeix la pluralitat de pobles que el conformen. La consagració del sufragi universal, especialment el de les dones; l’escola gratuïta, laica i mixta, l’educació com a element fonamental de l’acció pública: situar la cultura a l’abast de tothom. La república situava l’estat espanyol a l’avantguarda d’Europa.

Aquella República va tenir al Vendrell elements significatius que varen posar nom i cognoms a l’acció de govern. Entre tots ells hem de reivindicar de forma especial a dos homes com Jaume Carner i Andreu Nin.

Les forces democràtiques som les continuadores i hereves d’aquella legalitat i dels valors que els anys 30 encarnava la IIª República.

Les dues repúbliques espanyoles van acabar sota les botes de grups de militars, instruments aleshores dels sectors poderosos i conservadors de la societat. Però els grans moments de la història es guarden sempre a la memòria col·lectiva. Avui parlar de República no és només parlar del passat. Avui sobreviuen els valors que la República, com a la forma radicalment democràtica de govern que és, representa i pel que té de camí que ha d’orientar el futur de la nostra societat. Reivindicar tot això és creure en el nostre futur, que serà millor, més lliure, més just, més feliç, en la mesura que siguem capaços d’estar a l’alçada de la tradició republicana que hem heretat.

La II República, un just homenatge

El dia d’avui, 14 d’abril, conté en el seu interior un bagatge polític, social, econòmic i cultural tan transcendental que em condueix a parlar al llarg d’aquest article sobre un dels períodes més fructífers de la nostra història, la II República.

La proclamació de la II República va tenir lloc un dia com avui però fa setanta-cinc anys i va anar acompanyada d’una gran eufòria i una alegria contagiosa. Nombroses van ser les persones que no van dubtar en sortir al carrer per manifestar públicament aquests sentiments. Si el fet de traslladar-nos setanta cinc anys endarrera per a molts de nosaltres ja ens resulta difícil, encara ho és més si hem de recórrer unes quantes dècades més enllà per situar-nos als volts del 1900 i adonar-nos de la situació en la qual es trobava immers Espanya.

El nostre país l’any 1931 va obrir una porta darrera de la qual hi havia l’esperança. Els ciutadans del primer terç del segle XX estaven cansats de viure en un país en el qual els cacics ostententaven i controlaven el poder, tot i que en la majoria d’ocasions aquests hàbilment preferien compartir-lo amb una església catòlica forta i poderosa que des de les sagristies controlava la vida dels ciutadans.

La misèria, la fam i l’analfabetisme eren els tres atributs principals que defineixen amb major profunditat la societat espanyola d’aquella època. Precisament, un dels objectius centrals que es va marcar la II República era deixar endarrera aquesta tendència i invertir els termes que caracteritzaven el nostre país.

Els primers passos es van dirigir en aquesta direcció, es va desenvolupar una política reformista des del ministeri del treball. Mesures que avui en dia tots considerem innegociables com la jornada laboral de vuit hores o també l’existència del salaris mínims, van aparèixer per primera vegada a la història del nostre país introduïdes gràcies a la II República. No obstant, l’activitat legislativa no es va centrar tan sols en l’àmbit laboral sinó que també hi van haver reformes a l'exèrcit. Aquest va patir una reducció de la plantilla d'oficials acompanyat d’una reducció de la durada del servei militar obligatori. En matèria de drets, es reconeixien a tots els espanyols els drets individuals, fent especial esment el de la igualtat de la dona. A més, respecte el sufragi, aquest era universal, directe i secret, d'obligat compliment en tota elecció. També es va treballar per intentar solucionar els problemes del camp, una bona mostra d’això va ser la reforma agrària. Ara bé, el punt culminant arribaria quan es van definir les relacions entre l'església i l'estat, les quals s'establien sobre la separació de poders real i efectiva. L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol religió, d’aquesta manera la Constitució del 1931 retirava a l'Església Catòlica tots els privilegis que gaudia.

Tanmateix, totes aquestes reformes no agradaven a un sector de la societat espanyola ja que veien que els privilegis que durant segles havien gaudit començaven a trontollar amb el perill d’arribar a perdre’ls per complert. És per aquest motiu que l’any 1932, el general Sanjurjo va intentar dur a terme un cop d’Estat, afortunadament aquest va ésser frustat però no podem escriure el mateix respecte l’aixecament militar que el General Franco va protagonitzar el 18 de juliol de 1936 el qual tenia per objectiu derrocar un govern escollit democràticament pel conjunt de la ciutadania, fet que convé no oblidar perquè hi ha qui aprofita aquests dies per rescriure la història i desvirtuar-la.

Avui, setanta cinc anys després, el terme república encara es pronuncia amb un to de veu baix. No obstant, penso que aquesta actitud és un error ja que no hem d’amagar els èxits aconseguits durant la II República. Sempre hi ha qui creu que aquest període era una utopia però lluny d’això considero que era un sòlid programa d’actuació pel canvi social des del govern. L’episcopat es posa les mans al cap quan algú parla dels valors republicans, consideren que és provocador i convé no esmentar aquesta etapa, s’arriben a entossudir fins a tal punt que ho consideren com un pecat. L’amenaça del pecat no provocarà que guardi silenci respecte els nombrosos encerts aconseguits durant un dels períodes més importants de la nostra història, la II República.

Article publicat al Diari Baix Penedès, Laia Gomis

Campanyes i inversió

Ara que s’apropen les vacances de Setmana Santa ja comencem a veure als mitjans de comunicació el mateix debat de sempre sobre les campanyes de la direcció general de Trànsit. L’altre dia, per exemple, en un programa de Televisió de Catalunya debatien si aquestes campanyes són útils o no per conscienciar els ciutadans.

No sé si són del tot útils o no, ja que cada any assistim a un esfereïdor ball de xifres de víctimes mortals a la carretera, però estic segura que són necessàries. I ho són perquè tot el que es faci sempre serà insuficient si algú perd la vida per una imprudència en un accident.

Ara bé, aquestes campanyes necessàries serien més útils si s’acompanyessin de més inversió per part de les administracions en infraestructures, en carreteres, en vorals, en eliminar els punts negres, en l’asfalt, etc.

Amb aquest tipus de campanyes segur que més d’un pren consciència, però de què serveix si es converteix en víctima d’un accident pel mal estat de la carretera? Em semblen molt bé aquest tipus de campanyes, i la d’aquest any en especial, però no hem de perdre de vista que cal més inversió.

Article publicat al Diari el Punt, 13/04/06
Laia Gomis

Nous aires per Itàlia

Aquesta nit ha estat viscuda intensament pel conjunt dels italians. Els resultats anaven arribant amb compte gotes, semblava que l’escrutini havia de dur-se a terme de manera ràpida però ha estat tot just al contrari. Prodi apareixia a quarts d’una de la matinada sense conèixer els resultats definitius però es mostrava optimista davant el triomf que el seu partit podia tenir, de totes maneres no dubtava en proclamar que seria un resultat ajustat, fins el darrer vot seria decisiu, fet que avui mateix hem comprovat.

Vaig anar a dormir a quarts de tres i els mitjans de comunicació parlaven d’un empat tècnic però quan aquest matí m’he llevat m’he endut una agradable sorpresa, el centre esquerra ha guanyat i té majoria a les dues cambres.

Prodi no ha dubtat en reconèixer que La Unió ha guanyat per un sospir i ara cal que el nou govern es posi a treballar perquè tenen una gran tasca encomanada pels ciutadans. Els italians i les italianes han volgut posar punt i final a un estil polític que tenia com atributs principals, la mentida, la demagògia, la desqualificació de l’oposició, el to burlesc i prepotent que en nombroses ocasions el propi Berlusconi ens ha demostrat arribant a l’insult, anomenant gilipolles a totes aquelles persones que no el votessin.

Amb els resultats electorals a la mà, el senyor Berlusconi s’hauria de replantejar qui és el gilipolles. Tanmateix, després de conèixer el tarannà del fins ara president d’Itàlia imagino que seguirà pensant que la ciutadania s’ha equivocat, que no saben el que han fet ja que el verb rectificar no consta en el seu diccionari així com tampoc el fet de demanar disculpes als seus compatriotes. Per cert, aquest estil no us recorda algun partit de casa nostra? Curiosament, el Partit Popular i La Casa de les llibertats poden anar del bracet ja que ambdós al dia d’avui es troben a l’oposició, per alguna cosa serà.

La trascendència d'un gest

El passat dissabte totes les mirades estaven concentrades en un indret, el Camp Nou. Els apassionats del futbol esperaven amb gran deliri poder gaudir d’un veritable espectacle, emprant l’expressió que molts aficionats pronunciaven, afirmaven que es trobaven davant del duel de l’any i aquest havia de passar a la història. La rivalitat sempre ha estat present en el món del futbol però aquesta es multiplica exponencialment si els equips que es disputen els tres punts de la jornada de lliga són el Barça i el Madrid. La importància d’aquest partit travessa el món purament esportiu. Sense adonar-nos, les persones que habitualment no tenim el tema del futbol com a eix central de les nostres converses, constatem com aquest es fa un petit espai, arribant a esdevenir en un dels temes més destacats durant els dies previs a la celebració del partit. L’emoció s’encomana i això es fa palès amb les nombroses persones que si no es tractés d’una qüestió especial com aquesta, no participaríem en les famoses “travesses” que es realitzen especulant el resultat del partit. Quan escric aquestes paraules el partir ja ha acabat i el marcador assenyala un empat, resultat que mai satisfà als aficionats però tampoc els decepciona.

Tanmateix, l’objecte que em condueix a escriure aquest article no és l’anàlisi de les qüestions tècniques que ambdós equips van emprar en el terreny de joc ni tampoc contribuir a les llargues discussions que després d’un partit d’aquesta dimensió sorgeixen respecte el paper de l’àrbitre. Més enllà del resultat final i els fets esmentats anteriorment, desitjaria centrar-me tan sols en un moment del partit, concretament quan Ronaldinho va transformar el penal en gol.

La celebració que aquest jugador duu a terme quan encaixa un gol a la porteria ha recorregut el món sencer, grans i petits l’imiten però el passat dissabte els espectadors van veure com alçava els braços i movia les mans, cap rastre aparent del seu gest per excel·lència. En un primer moment, ningú es va adonar que darrera de la substitució de la seva celebració habitual s’hi amagava una promesa realitzada uns dies abans que el partit tingués lloc a una nena sord-muda. Hi ha qui ha considerat aquesta qüestió com purament anecdòtica i l’ha deixat al marge del partit, restant-li importància però crec que és de justícia donar-li el tractament que realment es mereix.

El gest d’alçar els braços i moure les mans és tal com les persones sord-mudes realitzen un aplaudiment i quan el futbolista va marcar el gol es va recordar del deute que tenia amb la petita Vanessa. Personalment, crec que aquest gest humanitza la persona de Ronaldinho ja que tot i ser un prestigiós esportista ha demostrat ser una persona amb una gran sensibilitat. Aquest jugador, lluny d’estar tancat i emmurallat vers la resta de ciutadans, descarta refugiar-se en el seu microcosmos i opta per apropar-se a la ciutadania i escoltar les peticions que aquesta li formula.

La transcendència del gest de Ronaldinho va més enllà de fer feliç a la seva ídol, gràcies aquest gest va tendir la mà vers un col·lectiu oblidat per tots nosaltres, els sord-muts.

Aticle publicat al Diari Baix Penedès, 07/04/06

Laia Gomis